Howard Hugues: més alt, més lluny

aviador

Heroi d’una biografia falsa ordida a les platges de Mallorca, va solcar els cels i va caure a l’abisme de la seva excentricitat. Geni adolescent, ermità a partir del seu últim terç de vida, es va enfrontar a la mort i al govern dels Estats Units, i en ambdues batalles va vèncer.

 

Escrit per: Mª Josefina Vega

 

És difícil distingir què hi ha de cert i què de mentida en la història d’algú que es va obstinar a ser un misteri. La majoria de les dades que hi ha sobre Howard Hugues són més fantasia o elucubració que certeses perquè, malgrat haver tingut moltes amants, un parell d’esposes, centenars d’empleats i subalterns, eren pocs els que podien traspassar el vel amb el qual havia cobert els seus pensaments. Per això és difícil fer encaixar la seva infància anodina i meridional amb l’adultesa temerària que el va portar a apostar-ho tot a una sola carta, a construir avions que esclataven en l’aire, a filmar pel•lícules que fregaven la il•legalitat i a fer de Las Vegas el Paradís a l’Infern.

 

Howard va néixer en una família de noms il•lustres, en la qual va quedar com a fill únic. La salut fràgil del petit era la preocupació contínua de la seva sobreprotectora mare, que li va transmetre la por a la malaltia i als gèrmens. Del pare va heretar el tarannà emprenedor; aquest havia fundat una companyia que fabricava unes peces indispensables per a l’extracció del petroli en els anys daurats d’aquesta indústria, la qual cosa l’havia convertit en un home d’una immensa fortuna. Veient les naturals habilitats tècniques del seu fill, el senyor Hugues va creure que algun dia seria enginyer i el va apuntar a les millors escoles del país. Malgrat això, l’excèntric magnat no va acabar mai els seus estudis secundaris i no va arribar a la universitat.

 

Quan Hugues era tan sols un noi, moriren els seus progenitors amb una diferència de dos anys, desestabilitzant l’ordre familiar i desencadenant agres discussions per l’herència. El noi va aconseguir fer-se declarar major d’edat i així l’anteriorment educat jove, que sempre es mostrava considerat amb els seus, va escombrar de l’empresa els parents fins quedar com l’únic amo, evidenciant un temperament que no havia demostrat fins al moment. Amb aquesta fortuna va marxar a Hollywood, on es va introduir, com altres potentats avorrits de l’època, en la producció de pel•lícules. Va tenir un èxit moderat que li va donar el coratge d’emprendre un film èpic sobre l’aviació en la Gran Guerra, el primer que va dirigir i en el qual es va jugar la pell pilotant ell mateix un biplà de combat. Va ser en el transcurs d’una escena on va sofrir el seu primer accident. En tindria uns quants més, un dels quals va estar a punt de ser mortal i li va significar una llarga hospitalització.

 

aviador2

 

Amb l’estrena del seu èxit de taquilla, Hugues es va colar en les revistes del cor igual que tot solter cobejat; no obstant això, no concorria a les festes del show business. Solia embardissar-se tenaçment en la realització dels seus projectes, arribant fins i tot a tancar-se durant dies amb el propòsit treballar en les seves visions. A poc a poc es va fer evident que tenia excentricitats que en aquells dies no es podien comprendre, però que avui es diagnosticarien amb l’etiqueta del Trastorn Obsessiu-Compulsiu: es rentava freqüentment les mans, repetia les ordres, apuntava el que deia en un afany de deixar-ne constància, era excessivament perfeccionista. Això no era obstacle per fer-lo conquistar les dones més desitjades del cinema, crear una empresa d’aviació comercial transoceànica que competia amb la mateixa Pan Am, defensar-se d’acusacions d’immoralitat davant la censura i de les sospites d’haver-se beneficiat dels contractes de Segona Guerra Mundial o evadir impostos recorrent a una astúcia de llop.

 

El seu nom estava a tot arreu, cosa que li va comportar un alt grau d’ansietat. Viure exposat a la llum pública significava que els seus moviments estaven sent escrutats, i ell tenia massa tics per amagar. Temia estar perdent el cap i això no era una cosa digna de veure en un home amb la seva aura. Així que va donar curs als seus estats foscos enclaustrant-se en retirs tot sol i despullat en habitacions d’hotel a les parets de les quals projectava pel•lícules, comptant i apilonant caixes de mocadors i establint protocols davant les tasques més nímies. Quan aconseguia sortir d’aquests tràngols es mostrava equilibrat i prest a actuar segons les circumstàncies, encara que els seus estadis de lucidesa es van anar perdent en la paranoia, fins que ja no hi va haver qui li veiés la cara. Dirigia les empreses i el matrimoni a través del telèfon, es mudava contínuament, envoltava les seves residències de secretisme, les oficines i els empleats que l’assistien es movien en un sigil esbalaïdor.

 

Malgrat els intents del billionaire, la llegenda es va veure forçada a vèncer el silenci quan, aprofitant el seu mutisme, l’escriptor Clifford Irving va escriure una esperpèntica autobiografia que el mateix Hugues es va apressar a desmentir. Aquella va ser la seva última intervenció pública (telefònica, per cert). Uns mesos després el va trobar la mort en la forma d’un còctel de medicaments pal•liatius del dolor per les seqüeles que havia anat acumulant com a pilot, i d’una anorèxia molt avançada que li havia reduït el cos a la mínima expressió.

 

Després d’una llarga existència, Howard Hugues havia jugat amb la sort més vegades de les que qualsevol altre s’havia pogut permetre, potser amb l’ànsia de demostrar que estava a més altura que els seus nobles avantpassats, potser pel fet de ser més fort que els dimonis que en la seva ment el lligaven a múltiples comprovacions, a conductes de repetició paralitzants. El seu caràcter va ser alhora el seu àngel i el seu botxí; el seu geni, la recompensa.

 

Entrevista a Montse Costa, directora del Centre de Psicologia Avançada i col•laboradora d'Assadega’m (Associació per a la Superació de l’Ansietat i la Depressió)

 

montsecosta

 

“La pel•lícula L’aviador fa un retrat fidel del que pot representar el toc en la vida de qui no es fa tractar”

 

El documental de National Geographic Howard Hugues al descobert afirma que un cop al còrtex frontal del cap va poder originar les manies del milionari. Una patologia com el TOC pot tenir origen en un trauma cerebral?
Estudis realitzats amb ressonància magnètica i tomografia d’emissió de positrons suggereixen que el còrtex frontal és una de les parts implicades en la patogènesi del TOC. L’accident en el qual es va copejar el cap podria haver-li provocat el TOC; però hem de tenir en compte altres factors que podem veure en el desenvolupament de la vida de Howard Hugues: en la seva infància va tenir una mare amb por a tot, que sofria ansietat i estava obsessionada amb la brutícia. És possible que Howard tingués una predisposició genètica; si bé aquest trastorn sol iniciar-se en l’adolescència o en l’edat adulta, també pot fer-ho en la infància. Sol aparèixer de forma gradual, se’n poden anar aguditzant i incrementant els símptomes a mesura que passa el temps per causa d’esdeveniments estressants. Particularment m’inclino més a pensar que Howard Hugues ja patia aquest trastorn abans de l’accident.

 

En les seves aparicions públiques, Howard Hugues no sembla afectat per conductes repetitives, per rituals. Un afectat per TOC pot controlar en algun moment aquestes manifestacions quan hi ha en joc el prestigi social?
Una persona amb TOC evitarà sempre exposar-se als estímuls que li causen ansietat. És molt possible que una persona intenti controlar en algun moment aquestes manifestacions quan hi ha en joc el prestigi social. L’ansietat no baixarà fins que no faci la compulsió, per la qual cosa intentarà realitzar aquesta conducta al més aviat possible. Quan el trastorn està molt avançat és molt difícil, per no dir gairebé impossible, que la persona les pugui controlar, i el que farà seran conductes d’evitació. Com veiem en la pel•lícula, Howard Hugues té comportaments evitadors davant dels estímuls que li produeixen ansietat.

 

En l’època de Hugues, el TOC no estava diagnosticat i les seves conductes eren vistes com a excèntriques. Ell mateix tenia por a “tornar-se boig” i per això es va anar allunyant del món, va anar amagant-se. Els múltiples fàrmacs que prenia per pal•liar el dolor físic van poder exacerbar el trastorn?
Avui dia es tracta el TOC per mitjà de medicaments com el Valium, per la qual cosa caldria pensar que si Howard Hugues l’hagués pres podria haver-lo ajudat en el seu trastorn. El problema ve quan es fa un ús abusiu d’aquest medicament, ja que el Valium pertany als medicaments englobats en la categoria de benzodiacepines. Aquests medicaments són molt efectius a curt termini, però quan es prenen en grans quantitats i en temps perllongats poden produir l’efecte contrari: més ansietat, atacs de pànic, agorafòbia, problemes per dormir, agressivitat i deterioració social. Atès que Howard Hugues després de l’accident va prendre medicació en abundància fins al final dels seus dies, és molt possible que el fet de prendre aquest medicament a tan llarg termini li hagi intensificat el seu trastorn.

 

És un retrat fidel del TOC el que fa la pel•lícula L’Aviador, de Martin Scorsese?
Crec que la pel•lícula fa un retrat fidel del que pot representar aquesta malaltia en la vida d’una persona que no es tracta mai. Veiem com Howard Hugues demostra algunes de les obsessions més freqüents. A més, la pel•lícula ensenya com aquestes obsessions amb el pas del temps es van agreujant, fins al punt que els comportaments permanents d’evitació condueixen Howard Hugues a un confinament total en la seva pròpia llar, un fet molt característic de les persones que pateixen aquest trastorn portat a l’extrem.

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
c/ Bac de Roda, 149
08018 Barcelona
T. 93 834 49 40
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail