Per què estimem els realities?

adanyeva

Ex, ¿qué harías por tus hijos? (Telecinco) i Adán & Eva (Cuatro) són les últimes dues propostes de la pantalla amb la rúbrica reality show.

 

Escrit per: Raquel Ferrari

 

Quan crèiem que tot havia estat dit sobre aquest format després de la saga de Gran Hermano, Supervivientes, Operación Triunfo, La caja roja, Confianza ciega i un llarg etcètera, sorgeix aquesta nova generació de telerealitat que vol fer un pas més i en la qual la frase “res a amagar” es torna literal, com tot producte postmodernista que es preui com a tal.

 

A Adán & Eva (Adam looking for Eve, segons el programa holandès original) dos solters, heterosexuals, és clar (però tot arribarà), busquen la seva mitja taronja en una illa tropical, totalment nus, i a Ex, ¿qué harías por tus hijos (un programa d’origen israelià) diverses parelles divorciades amb fills tornen a unir-se en una particular visió de la coparentalitat, dirigida a guanyar uns diners per als seus plançons. Pel camí no s’estalviaran recriminacions mútues i frustracions pendents, que intentaran deixar de costat cada vegada que hauran d’afrontar algunes de les proves típiques d’aquest tipus de format, per continuar participant o ser desqualificats.

En una platja paradisíaca, un home i una dona caminen a trobar-se totalment nus. La parella ha estat escollida segons les seves preferències, expressades prèviament. Hauran de sobreviure buscant menjar durant el dia, i a la nit s’abraçaran compartint calor humà. El segon dia apareixerà el tercer, instal•lant així un triangle que un psicoanalista no dubtaria a denominar «edípic», i la batalla per l’amor i l’acceptació estarà servida.

 

Però, com que el programa s’emet en prime time, poques temptacions sexuals hi són viables. Per això, després de la «novetat» de veure nus dos éssers humans que tenen poc a dir-se, el programa avorreix. A Holanda, el show va obtenir 850.000 espectadors en les primeres setmanes; al final de la temporada havia perdut la meitat dels seus televidents, i això que allà res no es pixela.

 

Per què ens fascina assistir a la terrible realitat de gent que no coneixem i a la qual veiem en situacions poc creïbles mentre ens convencen que no es tracta d’un producte de ficció? Es pot influenciar el públic a través de la telerealitat? Podem pensar en una versió «didàctica» dels reality shows per tractar temes socials? Què és el que ens manté enganxats setmana rere setmana a les aventures de cantants, xefs o perruqueres de barri? Segurament hi ha diverses respostes a aquestes preguntes, algunes sociològiques, altres culturals, altres purament relacionades amb la psicologia.

 

Les conclusions més acceptades parlen de la necessitat humana de connectar-se, de formar part de la xerrameca; ser rebutjats activaria la nostra pena per nosaltres mateixos. L’altra cara és pensar: «Almenys no soc tan patètic com aquell», cosa que seria una injecció d’autoestima. Res d’això!, seria un exercici de plasticitat cerebral, com diria un neurocientífic.

 

ex

 

En un article publicat a Media Psychology Journal, una revista de divulgació de la investigació en el camp de la psicologia i els mitjans, Lemi Baruh, un psicòleg d’origen turc, va comunicar els resultats d’una investigació l’objectiu de la qual era detectar predictors de trets de personalitat que permetessin avançar quin tipus de persona mira els reality shows. En teoria, la gent que es diverteix veient els topants de situacions que, en general, es mantenen ocultes, com converses privades de parelles o trobades íntimes, haurien de tenir desenvolupat el costat voyeur. Baruh distingeix dos tipus de vouyerisme: un de més lligat a la psicopatologia i poc interessat en realities, en el qual allò central és observar sense ser observat i on el gaudi resideix en el poder sobre l’altre, que no sap què està succeint; i un segon tipus és el consumidor habitual de telerealitat, en el qual es nota un interès per aprofitar l’oportunitat de comparar-se amb altres persones en circumstàncies que li agradaria experimentar. En aquest cas, allò essencial és el mecanisme de projecció.


Per a aquest grup, aquests shows estarien satisfent una necessitat d’apuntar-se als secrets de la vida de la gent que hi participa i, sobretot, exercitar una mirada en la qual és possible endevinar un matis gairebé sàdic; perquè es tracta de l’interès que desperta aquell que és abandonat, criticat, exposat a la valoració aliena fins al límit. Com més conflictes, més discussions irades, més xerrades entre «amigues» per despullar els horrors d’una convivència frustrada o més desqualificacions tàcites per un físic poc agraciat, més fascinació i més enganxament. Possiblement no es tracta només de tendències voyeuristes, sinó de la necessitat que tots tenim de trobar models que confirmin les nostres fantasies.

 

L’escapisme que proveeix la televisió, tant en productes de ficció com en telerealitat, ha estat tema d’una infinitat d’anàlisis. La pregunta és si no estem buscant tres peus al gat d’allò obvi volent veure en aquests realities alguna cosa més que «menjar porqueria» audiovisual. Són simplement productes de difusió massiva, fets per a públics que, encara dissímils culturalment, comparteixen valors i problemàtiques comunes en el, fins fa poc, denominat «primer món».

 

Hi ha molta informació social circulant en aquest tipus de programes, i, de la mateixa manera que en ells se solen reforçar prejudicis i estereotips de gènere o actituds materialistes, també seria possible transmetre-hi missatges més esperançadors. Però, si es pretén ressaltar la importància de mantenir el vincle familiar més enllà de la parella que es divorcia o assenyalar la necessitat de superar les barreres de l’aïllament afectiu que ha arribat al límit de, simplement, necessitar una abraçada en la més completa nuesa, aquests programes no poden ser una alternativa vàlida. Per què no?, perquè, com deia Freud, «de vegades un pur és només un pur», i de vegades un reality és només un reality.

 

En tot cas, potser només es tracta de canalitzar aquest interès per la vida dels altres en espais 3D. Hi ha quantitat de drames reals fora capaços d’atrapar la nostra ment i les nostres emocions i en espera que ens animem a fer alguna cosa que ens transformi en protagonistes. Mirar televisió és una forma socialment acceptada de diversió; en aquest context hi ha productes bons, mediocres o dolents. Aprendre a reconèixer la diferència és el repte que se’ns presenta cada vegada que activem el comandament a distància.

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
c/ Bac de Roda, 149
08018 Barcelona
T. 93 834 49 40
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail