Bombardeig d’imatges sense ferits

bombardeo

El fotoperiodisme que va retratar les guerres el segle XX i que va donar imatges eternes a través de les càmeres de Robert Capa, Cartier-Bresson, Gerda Taro i Bourke-White ha anat lliscant en aquest segle XXI cap a un terreny relliscós i sense fons on abunden nens mutilats, soldats carbonitzats o cossos nus apilats sense misericòrdia.

 

Escrit per: Raquel Ferrari


Després de l’11-S, la invasió d’Iraq (2003), el tsunami a l’oceà Índic (2004) i la mort de Sadam Hussein (2006) van suposar una cobertura sense precedents en imatges i vídeos que ja no eren realitzats per professionals sinó per aficionats armats amb mòbils, càmeres digitals o videocàmeres casolanes. Això va suposar una brutal alteració de les regles de joc en comunicació social. Ja no importa la qualitat de la imatge o la cruesa de la composició sinó la velocitat amb què és penjada a Internet.


En teoria hi hauria d’haver una diferència entre aquest fenomen, comparable a una patologia de borderline produïda per les plataformes d’Internet, i l’edició informativa feta per professionals on hi hauria d’haver ètica o almenys algun tipus de valor moral, però no sempre és així.


L’argument més comú té a veure amb el dret a informar i a contribuir a la presa de consciència del que és una guerra, per exemple. No hi ha res més abusiu en aquesta societat líquida que la reclamació dels drets a la lliure expressió, a la informació i a la llibertat sense límits.


Però aquesta llibertat d’avui difereix bastant de la de la Revolució Francesa, ja que no es parla d’igualtat sinó de similitud, i no es parla de fraternitat perquè per fer-ho s’hauria de deixar de considerar l’altre com una cosa. Les imatges es manipulen amb programes informàtics, «creen» una realitat i en molts casos són utilitzades per formar contextos segons diversos objectius. Però, què ens passa als que mirem? Quina peculiar cultura voyeur exercitem quan som còmplices de qui publica?


Des del punt de vista psicològic, importa més aquesta tendència a gaudir de l’horror, aquesta atracció per allò macabre que està en l’origen de la lectura que fem d’allò que veiem, que l’empatia que ens permetria patir amb l’altre; per això en som còmplices cada vegada que generem un trending topic repiulant una imatge macabra. La força pulsional d’una escena va més enllà de la seva versemblança.

 

L’impacte que té a la nostra ment la crueltat que reflecteix una seqüència visual de guerra no discrimina entre allò real i allò fictici; és igual el videojoc Call of Duty que la guerra a Síria o que el programa El último superviviente.

 

bombardeo2


La distància entre una imatge que mobilitza, com per exemple la imatge del fotògraf internacional Samuel Aranda de 2011 en la qual una dona amb vel integral sosté un ferit en una mesquita de Iemen durant la Primavera Àrab, i que va guanyar el premi World Press Photo d’aquell any, i una imatge en la qual se silencia l’horror, com per exemple la del soldat iraquià incinerat dins el seu tanc durant la retirada de Kuwait el 1991, presa per Kenneth Jarecke, és la mateixa distància que existeix entre l’erotisme i la pornografia.


La capacitat de denúncia d’una imatge és innegable; el poder d’allò obscè que conté també és innegable. Des del punt de vista ètic, potser es tracta menys de l’impacte de la cruesa d’unes imatges que de la manipulació emocional cap a qui les mira. La veritat no existeix, i menys en aquest món virtual en què ens movem.


Sembla que ja no és cert que una imatge val més que mil paraules; la sang, els cossos desmembrats, les execucions online no ens faran més conscients del patiment aliè, perquè no estem preparats per discriminar entre realitat i fantasia, a no ser que ens toqui de prop, molt de prop. I això, generalment, no passa; per això, els únics que se senten directament afectats per elles són els familiars directes o els que han passat per situacions similars i recreen el bucle de l’horror en una personal versió d’estrès posttraumàtic cada vegada que veuen l’accident, el mort, la persecució, la sang. En ells l’empatia està activa, els altres som de fusta.


El plantejament ètic de fons passa una vegada més, tal com assenyalava Chomsky fa dècades, per aconseguir que els mitjans no se sumin a la manipulació de la realitat a través d’abusar d’allò emocional i que deixin de relegar la reflexió imprescindible sobre les causes del patiment humà a guions simplificats on hi ha bons i dolents, guapos i lletjos, vius i morts.


Quant al món online, no existeix encara una ètica de la informació en les xarxes socials. El problema és greu perquè la generació Z, nascuda al voltant del Mil•lenni, es mou amb codis d’immediatesa visual, individualisme i absència de responsabilitat social, però posseeix una il•limitada capacitat d’establir comunitats online, enormes i reeixides.


En un món en el qual no hi ha ningú pilotant l’Enola Gay, sinó que drons dirigits per ordinador destrueixen en segons poblacions senceres, en fan fotos i les pugen a la Xarxa, la reflexió sobre l’impacte que aquestes noves formes de la pulsió de mort tindran en la societat de les properes dècades és, per descomptat, molt inquietant.

 

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
c/ Bac de Roda, 149
08018 Barcelona
T. 93 834 49 40
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail