Sylvia Plath, la fúria en l’ombra

sylvia

Poques figures literàries segueixen donant tant per especular després de la seva mort com aquesta poeta nord-americana. Casada després d’un festeig veloç amb el distingit Ted Hughes, els seus últims sis anys van ser un còctel de genialitat, gelosia i depressió.

 

Escrit per: Mª Josefina Vega


Filla de descendents alemanys a Amèrica, l’ambient familiar en el qual es va criar Sylvia Plath va ser d’esforç i dedicació, qualitats que ella va cultivar fins que va arribar a graduar-se summa cum laude a l’Smith College, la qual cosa li va suposar l’obtenció d’una beca Fulbright per anar a Cambridge. Allí va alternar amb la bohèmia cultural britànica i va conèixer qui seria el seu marit, el bard anglès Ted Hugues. Dotada d’una forta inclinació artística, des d’una edat primerenca es va decantar per l’escriptura i va basar els seus intents en la prosa, encara que de seguida va trobar el seu lloc en els versos, en els quals va descarregar un enorme talent fruit de la seva prolífica producció.


El 1940, quan ella tenia vuit anys, el pare de Sylvia va morir a causa de complicacions en la diabetis que patia, i això va ser un succés transcendental que marcaria la resta de l’existència de l’autora. Aquell home, a qui representaria com un colós, es revela com una figura tirànica que demana un amor que únicament es pot acomplir a la tomba, un amor destructiu que no s’ha tingut i per això s’ambiciona. I aquesta difícil relació amb allò masculí s’acabaria encarnant en la imatge del marit, a qui tan aviat lloava en la seva fortalesa idealitzada com menyspreava en la seva mesquinesa, i pel qual sentia irreprimibles atacs de gelosia cada vegada que li sospitava un engany amorós.


Segons Hugues, Sylvia estava en contínua tensió en cerca del seu veritable jo, referint-se a la seva veu estètica, però a més havia de bregar amb la doble identitat d’americana liberal a la rància Anglaterra de postguerra, de mare abnegada desitjosa de canviar de camisa i col•locar-se l’hàbit de l’escriptura, de «dona de», i alhora artista per dret propi. El seu cos arrossegava les contradiccions d’una societat a la qual estaven arribant els canvis no amb prou rapidesa, i un dia aquell cos es va tornar massa difícil de portar.


El primer intent de suïcidi va tenir lloc quan encara era estudiant. Va anar empassant-se pastilles per dormir d’una en una fins caure en un estat letàrgic del qual podria no haver despertat si no l’haguessin trobat a temps. Uns mesos abans l’havien internat en un sanatori després que la seva família la notés desmillorada, falta d’energia. Allà li van practicar teràpies de electroxoc, una experiència aterridora que li va servir de motiu per a l’escriptura de la seva única novel•la, The Bell Jar, que narra les dificultats de bregar amb l’impuls d’autodestrucció de la protagonista. La noia vital i expansiva, de vegades malenconiosa, que veien els altres ocultava la foscor estripada que brollava en els seus poemes.

 

sylvia2


Al matí d’un hivern especialment fred, en el qual les canonades es congelaven i la calefacció no donava abast, la Sylvia es va aixecar ben d’hora i va dipositar l’esmorzar al costat dels llits dels seus fills. Va obrir la finestra i va barrar la porta de la cambra segellant-la amb uns draps. A continuació, es va tancar a la cuina i va introduir el cap al forn. El gas va arribar al pis de baix, l’ocupant del qual, intoxicat, no va despertar fins a la tarda. Feia sis mesos que Sylvia s’havia separat de Ted en assabentar-se que aquest tenia un affaire amb una altra dona, Assia Wevill, la qual va acabar morint de la mateixa manera que ella anys més tard.


El trist final d’ambdues parelles seves va alimentar les especulacions sobre el caràcter vampíric de Hughes, a qui, en les successives biografies novel•lades que es van fer sobre Plath en anys posteriors —quan la crítica literària va topar amb el geni d’ella, apagat massa aviat—, es va començar a retratar com un individu obsessionat amb la seva fama que no volia permetre que el jo turmentat de la seva companya li restés importància. Per la seva banda, altres persones afins a Hugues van emprendre accions en sentit contrari reflectint el caràcter a vegades difícil i enganyós de Plath, la sensibilitat excessiva que la conduïa a ofendre’s i a defensar-se atacant. Fins i tot s’han psicoanalitzat les poesies de tots dos rere pistes que revelessin com era aquella relació tan aparentment intensa, sobre la qual Ted va escriure cap al final dels seus dies a Cartes d’aniversari.


Els diaris de Plath donen compte de les seves idees i els seus sentiments camaleònics respecte al seu marit. Els qui la van veure per última vegada recorden una dona despitada, desolada davant l’abandó d’aquell altre colós, l’amor del qual, igual que el seu pare, clamava paraules de mort. Però identificar, reduir la seva obra a un mer crit desesperat, a la violència i el drama reprimits, és obviar una part important de la tenacitat i del treball que hi dedicava en la seva lluita per la perfecció, que en art és equivalent al desvetllament de la bellesa. Minimitzar aquest aspecte de Sylvia Plath és oblidar que en ella també es debatia la vida.

 

Entrevista a Mariela Michelena, autora de Mujeres que lo dan todo a cambio de nada.

 

sylvia4

 

“Sylvia Plath patia un narcisisme perniciós”

 

Podem entendre Sylvia Plath sense les figures masculines de la seva vida?
La figura central en la vida de Plath és la mare, Aurelia, amb la qual tenia una relació molt estreta i peculiar. Aurelia intervenia molt en les seves decisions, era intrusiva i ambiciosa; la filla era les seves «arracades», una cosa que havia de brillar. I Sylvia va començar a brillar molt ràpid. Després va conèixer Ted Hugues, que era maco, sensible, i totes les dones n’estaven enamorades. Hughes estava molt enamorat al seu torn de Plath, però ella era d’una enorme intensitat, havia tingut una mare que era com un focus, que li donava calor mentre la situava al centre d’atenció. Ell va fer molt per ella, van tenir una relació molt estimulant, l’asseia a escriure i li donava temes, la posava a prova. Lamentablement, Sylvia patia un narcisisme perniciós i havia de ser el centre d’atenció de Hughes.

 

Plath necessitava idealitzar Hugues per afavorir el seu narcisisme?
Ella necessitava algú que li donés rèplica, que estigués a la seva altura en intel•lecte, bellesa i atributs. Si s’hagués quedat als Estats Units s’hauria casat amb el quarterback de l’equip de futbol americà. És la reina del ball que es casa amb el capità de la poesia anglesa. Ella arriba i arrasa, aparta totes aquestes dones que el buscaven. D’altra banda, conviure amb una persona narcisista és molt difícil, res no els és suficient, necessiten l’aplaudiment continu, cal estar-hi en un perpetu estat d’embadaliment, i Ted va estar molt temps en aquest estat perquè Sylvia era bella, escrivia que et mors i feia coses insospitades. No obstant això, ell també necessitava els seus propis aplaudiments, algú que es quedés amb la boca oberta. A Hugues l’han jutjat sempre des de Sylvia, com si un home estigués obligat a estimar una dona per sempre.

 

sylvia3

Escena del biopic Sylvia, de Christine Jeffs (2003)

 

El despit pot conduir per si mateix al desig d’autodestrucció?
Cal entendre-ho en clau narcisista. Una persona abandonada sofreix moltíssim; una persona narcisista no està disposada a passar per això, a ella no la poden abandonar. En Sylvia hi havia una mica de somni americà, que és en si una idea artificial, d’escenari, de ser la noia perfecta. La distància que hi ha de posar una mare que abandona els seus fills d’aquesta manera demostra que està muntant l’escena. En Sylvia hi ha una cosa tan freda en la seva forma de suïcidar-se.

 

La gelosia professional afecta una relació de parella amb un narcisista?
Una mica de gelosia professional pot haver-hi. Quan algú sofreix un trastorn narcisista és perquè hi ha una gran fragilitat, no es creu el que és si no té l’aplaudiment, si no hi ha reconeixement es converteix en res. Algú que se sent segur del que fa no necessita estar demostrant-ho tot el temps; en canvi, el narcisista no pot suportar la vida en aquesta falta de compleció. Sylvia Plath havia de complaure la seva mare, havia de ser la primera sempre. D’altra banda, era una poeta extraordinària i això no li resta mèrit, perquè cal recordar que hi ha molt narcisista al món que no ha treballat tant com ella. L’important és separar les coses: hi ha una certa sensibilitat unida al trastorn mental, però el trastorn mental no desmereix la llestesa.

 

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
c/ Bac de Roda, 149
08018 Barcelona
T. 93 834 49 40
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail