La retroalimentació de l’estigma: de Germanwings a l’IES Joan Fuster

germanwings

A aquestes altures resulta redundant detenir-nos a definir el que és un prejudici social o un estigma. Citar Goffman o fer referència a innombrables estudis sobre la incidència que els mitjans de comunicació tenen en la construcció social d’un perfil, amb Bandura com a bibliografia de capçalera, és haver d’assumir que hem sigut i som incapaços de modificar el tracte injust, anul•lador de drets que l’estigma imposa al col•lectiu que pateix algun tipus de trastorn mental.

 

Escrit per Raquel Ferrari, psicoanalista

rferrari.wordpress.com


I quan un diari com The New York Times publica un article en relació amb l’accident de Germanwings de març passat, mostrant preocupació per l’impacte que l’etiqueta de malalt mental del copilot Lubitz pot tenir en l’autoconcepte de milions de persones afectades per trastorns de salut mental, podem concloure que no es tracta només d’una altra anècdota sobre l’aparellament històric que la societat sol fer entre trastorn mental i violència.


Ja ningú no dubta que aquest tipus d’associacions reforça l’ansietat i la preocupació de molts afectats i de moltes afectades que potser no busquen ajuda terapèutica i mantenen ocults els seus símptomes només per les implicacions socials i laborals d’una etiqueta.


El tema és greu en la indústria de l’aviació, on fins el 2010 els pilots solien amagar que estaven rebent tractament psicològic per por a les conseqüències laborals. Però, es pot parlar alegrement d’un diagnòstic com la depressió com a causa de l’acció del pilot i eliminar tota la complexitat en què aquest acte està immers? Es poden deixar de considerar els factors estructurals de la precarietat laboral, la crisi econòmica, els sots en la prevenció primària i secundària de la salut que segurament han estat variables importants en aquest tema?


Potser a les empreses els surt més a compte difondre un diagnòstic que fer públic que, una vegada més, un fet aïllat és símptoma d’un malestar social i que «alguna cosa fa olor de podrit a Dinamarca», o a Alemanya, o a Europa.


No sabem res de la veritat del que li va passar a Lubitz ni de quines van ser les seves motivacions, però amb el que han deixat transcendir n’hi ha prou perquè la gent se centri en «Algú devia saber que era un malalt mental» mentre sacsegen els caps a l’estil del «Quina barbaritat!» de Susanita, l’amiga de Mafalda.


Una vegada més, la urgència per informar s’ha emportat la prudència i l’autocrítica; les notícies de tots els països, involucrats o no en la tragèdia, van reproduir, sense corroborar fonts, la «informació» que buscava en la suposada depressió del copilot la causa de la tragèdia. El primer ministre francès va legitimar la bèstia de l’estigma quan es va apressar a declarar que es tractava d’un fet «boig, criminal i suïcida», declaracions àmpliament reproduïdes als mitjans. Sembla que els protocols que els mitjans audiovisuals haurien d’utilitzar són inútils a l’hora de transformar el dret a informar en una arma llancívola contra les persones que, afectades de depressió, assisteixen en viu i en directe a una lapidació social que no dubta a recórrer al prejudici.


El mite segons el qual les persones amb trastorn mental són perilloses o agressives sembla ser impermeable a altres dades com, per exemple, que només un 3% ha comés algun acte violent, xifra similar a la de la població en general, o que una de cada quatre persones desenvolupem un problema mental en algun moment de la nostra vida.

 

joanfuster


La marginació és funcional socialment, tranquil•litza, posa la por en qui és diferent a mi; és sabut que els estereotips, els prejudicis i la discriminació són amics de tota la vida que es reforcen mútuament. I què passa quan allò que està en joc no és la credibilitat empresarial, sinó una institució dedicada a l’educació pública? En el cas de la mort del professor de l’IES Joan Fuster, el «noi de la ballesta» va confessar que es medicava, segons els diaris. L’ús en els mitjans de termes d’aquest tipus és inacceptable, com també ho és que un equip de professionals accepti que es faci públic un diagnòstic de «brot psicòtic» com a causa d’un «arravatament inexplicable», que augmenta la distància social i el rebuig i restringeix drets i oportunitats a persones de totes les edats i nivells socials. Tertulians de planta permanent en talk shows es van apressar a emetre els seus judicis, començant pel clàssic «Crec que la justícia ha d’investigar, PERÒ», els reportatges a testimonis van servir per traçar «perfils psicològics» de l’agressor i van carregar contra els videojocs, les sèries de televisió i el fet de portar armes utilitzant els «asseguren», «diuen», «sembla ser» com a escut per justificar conclusions en les quals l’única causa de la mort d’Abel Villegas és la suposada psicosi sobtada de l’alumne.


Aquí també es va eludir parlar de la crisi del paradigma educatiu actual i de problemes polítics o socials, aprofitant el fet terrible del succés per esgrimir respostes de control i detecció primerenca d’allò «diferent» abans que per proposar espais de comunicació i escolta genuïns entre tots els membres de la comunitat.


Com ja hem comentat en algun altre article en aquesta mateixa revista, el canvi d’actituds socials és un problema complex. Els sociòlegs refereixen que hi ha tres estratègies per lluitar contra l’estigma: la protesta (que sol perdre pes a llarg termini), l’educació i el contacte social. Per on comencem?


S’ha de dir que no es tracta només de filosofar sobre les condicions ambientals que afavoreixen els prejudicis; el canvi de paradigma del trastorn psíquic és impossible sense l’abordatge precoç, la prevenció primària i secundària, els espais d’inclusió social, la presència de professionals de la psicologia en atenció primària i contextos de comunicació social aliats i no depredadors, per no abandonar malalts i familiars a diagnòstics tardans i incorrectes.


La discussió sobre si els mitjans reprodueixen l’imaginari social o si és a l’inrevés està oberta i sense resoldre; potser la televisió ja no és un mitjà de comunicació i informació sinó un entreteniment; una versió decadent del circ romà de tota la vida, un univers infestat de segregació i ignorància que es resisteix a realitzar canvis imprescindibles.


Som éssers socials amb pànic a la incertesa, per això necessitem categoritzar i etiquetar. Normativitzar els problemes mentals en els mitjans de comunicació és part de la responsabilitat social empresarial i és potser l’únic camí amb garanties d’èxit.

 

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
c/ Bac de Roda, 149
08018 Barcelona
T. 93 834 49 40
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail