Ernest Hemingway, una vida portada al límit

hemingway

Des del punt de vista de l’opinió pública era l’encarnació de l’aventurer feliç, de l’escriptor d’èxit. En realitat, però, era una persona insegura, fràgil i autodestructiva. La depressió crònica i una psicosi incipient van acabar amb la seva vida. Cap teràpia ho va poder evitar.

 

Escrit per: Oriol Gracià


La biografia de l’escriptor nord-americà Ernest Miller Hemingway (1899-1961) és una narració intensa i massa sovint violenta: no només per les guerres en les quals va participar com a combatent i corresponsal —com per exemple la Guerra Civil espanyola—, sinó també pel llegat familiar tortuós que arrossegava, pels esports que practicava, entre ells la boxa i la pesca en alta mar, i pels trastorns depressius que intentava apagar amb teràpies d’electroxoc i rius d’alcohol. Quan encara no havia sortit de l’adolescència va participar com a voluntari al front italià de la Primera Guerra Mundial. Conduïa una ambulància quan un explosiu va estar a punt de matar-lo (li van haver de treure un centenar de bocins de metralla de les cames i l’esquena). Només era el principi i ja es podia intuir una vida portada al límit que el va fer acabar en la ruïna humana, amb depressió, sense il·lusions ni memòria. Tenia 62 anys quan es va suïcidar d’un tret al cap a la seva residència de Ketchum, a l’estat d’Idaho, als Estats Units.


Pel seu talent —premi Pulitzer d’Obres de Ficció el 1953 i premi Nobel de Literatura un any més tard—, però també pel seu tarannà polèmic i aventurer, Hemingway va viure sempre sota la mirada pública. Per això la desaparició d’un personatge de la seva envergadura va ocupar les portades dels principals diaris i va obrir el debat sobre les causes de la seva depressió. Fins llavors, la imatge que s’havia forjat al seu voltant era la d’un escriptor d’èxit, esportista, combatent heroic, bevedor i seductor empedreït, prototip del mascle triomfant, icona de la cultura popular. Per a bona part de les persones lectores i seguidores, Hemingway era l’encarnació de l’aventurer feliç a qui li agradava imposar-se reptes, llançant-se amb paracaigudes, intercanviant punyades en un ring de boxa, caçant lleons i torejant braus en alguna plaza d’Espanya. I a sobre, quan deixava aquesta vida agitada, escrivia contes i novel·les molts dels quals esdevindrien clàssics de la literatura del segle XX.

 

hemingway2


Però el seu final tràgic va capgirar la imatge que fins llavors havia projectat a la societat. I, malgrat que al principi el cercle familiar va intentar amagar la naturalesa de la seva mort, la informació que a poc a poc va sortir a la llum a través de la premsa va acabar per aclarir qualsevol dubte. I és que, per la seva popularitat, va ser inevitable que després del seu suïcidi el seu cas es veiés obert a l’escrutini popular per respondre dubtes i preguntes. Ara bé, van fer falta tres anys perquè familiars i editorials reconeguessin obertament el que ja no es podia amagar: Hemingway s’havia suïcidat. En tot cas, la seva mort va posar al descobert i de manera àmplia que la seva salut mental feia temps que havia minvat, que havia patit una depressió profunda i s’havia sotmès a una teràpia d’electroxocs, que a parer d’alguns dels metges més crítics del seu entorn, li va fer més mal que bé.


El debat —fins i tot acadèmic— sobre les causes de la seva mort ha arribat fins als nostres dies. L’any 2006, el doctor Christopher D. Martin, del Departament de Psiquiatria del Baylor College de Houston, a Texas, va publicar Ernest Hemingway: A Psychological Autopsy of a Suicide. Un complet treball d’investigació elaborat després d’anys de llegir i analitzar totes les biografies escrites, els llibres de memòries i els testimonis de persones que havien conegut Hemingway directament. La conclusió a la qual va arribar Martin no sembla realment nova: el premi Nobel de Literatura patia un trastorn depressiu i psicosi incipient. L’interessant de l’assaig, però, Ernest Hemingway amb la família l'any 1905 (el primer per la dreta).


estava en la indagació de les causes d’aquest trastorn de salut mental. Fins llavors s’acostumava a parlar de la pressió social que patia a causa de la fama i de les males relacions que mantenia amb l’FBI, la Oficina Federal d’Investigació dels Estats Units. Martin, però, explora altres detalls i situa l’arrel dels trastorns de salut mental en un trauma que Hemingway va patir de petit: la seva mare el vestia de nena i de vegades el cridava amb l’apel·latiu femení de Dutch Dolly. A aquest fet hi calia sumar un altre factor clau per entendre la deriva que va prendre la vida de Hemingway: el seu pare era un home agressiu, que tractava amb cert menyspreu els fills i els ensenyava des de petits a manejar armes de foc. Així, la relació de Hemingway amb els seus progenitors va ser complexa: va detestar sempre la seva mare, i quan el seu pare es va suïcidar d’un tret al cap, el 1928, no va dubtar a assenyalar-la com a culpable. La mort del seu pare va ser devastadora per a Hemingway perquè cobraria caires d’autoimmolació, amb una exposició constant a perills diversos.


A grans trets es pot dir que Hemingway es va trobar embrancat en una lluita interna al llarg de tota la seva vida, carregat de temors i sentiments de culpa que el van convertir en una persona insegura i autodestructiva que va desencadenar una depressió crònica i, al final de la seva vida, una psicosi incipient. A la llum de tot el que se’n sap avui, els darrers anys de la vida de Hemingway són desconsoladors: sense capacitat d’escriure i amb brots de paranoia cada vegada més freqüents. L’excessiva exposició als electroxocs va acabar de fer la feina.

 

hemingway3


L'electroxoc: dubtes i controvèrsia
Fa més de vuitanta anys que s’utilitza i és una de les teràpies psiquiàtriques més antigues. Es calcula que es practica en gairebé un milió de persones a tot el món. Tot i així, encara genera dubtes i controvèrsia. Per a algunes persones, la teràpia electroconvulsiva (TEC) —coneguda popularment amb el nom d’electroxoc— és un procediment vital, per a d’altres un tractament salvatge i ineficaç. Diverses organitzacions internacionals, com Justícia TEC o Law Project for Psychiatric Rights, denuncien que les investigacions mèdiques ignoren sistemàticament els efectes negatius d’aquest tipus de teràpia. De fet, moltes de les persones que s’hi oposen, després de les sessions, han experimentat problemes amb la parla, de vegades també pèrdua de memòria. Per contra, la major part d’institucions mèdiques internacionals —entre elles l’Organització Mundial de la Salut (OMS)— veuen la teràpia com un tractament efectiu per a un grup específic de trastorns de salut mental, sempre acompanyat d’anestèsia i relaxants. I és que, quan es va començar a posar en pràctica als anys trenta del segle passat, s’utilitzava per intentar pal·liar els efectes de l’esquizofrènia i les psicosis. Ara, però, va destinat principalment a tractar casos de depressió i desordres bipolars extrems.


Els darrers anys, el simple canvi de denominació d’electroxoc pel de teràpia electroconvulsiva ha ajudat que una part de les persones professionals l’acceptin, encara que continua despertant dubtes i controvèrsia, almenys en l’esfera social. Avui, als països desenvolupats, la sessió és menys agressiva que en els anys trenta: dura un parell de minuts i el corrent elèctric que s’utilitza equival a l’energia necessària per encendre una bombeta de 20 watts durant dos segons. Ara es treballa en el desenvolupament d’un marcapassos cerebral en proves que administra els impulsos elèctrics justos i necessaris per tractar cada trastorn de salut mental.

 

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
c/ Bac de Roda, 149
08018 Barcelona
T. 93 834 49 40
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail