Vamping: quan la nit cobra vida

vamping

Pertanyo a una generació en la qual el dia s’acabava quan apagava el televisor i em ficava al llit, sempre bastant d’hora perquè calia aixecar-se a dos quarts de set per anar al col·legi. M’agradava escoltar la ràdio, aquells programes nocturns en els quals parlaven a poc a poc, passaven bona música o feien funcions de teatre en viu. Però tot solia acabar, com a molt tard, a la una, generalment perquè em quedava adormida.

Escrit per: Raquel Ferrari, psicoanalista

rferrari.wordpress.com


Avui, la nit és per a molts i moltes adolescents el moment en què tot comença. És una nova tendència, el vamping, que fa referència al fet de quedar-se despert i connectat fins tard.


Quan els llums s’apaguen i la casa queda quieta comença una interacció febril amb el món online: missatges de Whatsapp, fotos a Instagram, un tip de sèries, l’amor ràpid via Tinder, tornejos de videojocs en xarxa, Twitter. El món dels bytes sembla esclatar. Smartphones, iPads, notebooks: la grandària sí que importa. Avui és possible emportar-se el dispositiu al llit i seguir connectat sense que ningú se n’assabenti; res a veure amb els ordinadors de taula del passat, i la cosa va a més. El món dels wearables, els dispositius que es porten damunt com a rellotges, per exemple, està revolucionant el món online.


D’altra banda, pediatres i psicòlegs/gues defensen la importància de mantenir els ritmes de son i una quantitat mínima d’hores dedicades al descans; fins i tot es diu que les classes haurien de començar més tard.


Algunes persones estudioses del comportament social dels joves a la Xarxa sostenen que el telèfon mòbil és un nou objecte transicional, que dóna seguretat i pertinença i actua com un conjur contra la sensació de buit i solitud.


Unes altres destaquen el canvi d’hàbits, la dificultat de trobar-se en llocs segurs i una rutina adolescent centrada en les tasques extraescolars i sense espai per ­trobar-se, però la veritat és que aquest fenomen es detecta tant a les grans ciutats com en els pobles petits, en els quals no hi ha aquests temps tan cronometrats ni pares i mares submergides en extenuants horaris laborals.


Potser no es tracta tant d’una addicció al mòbil com d’una addicció dels uns als altres, el FoMo (Fear of Missing out) o la por a perdre’s alguna cosa. És la por a «quedar fora» el que els mobilitza, en absència d’un registre de les necessitats pròpies: la son, el cansament, però també és una resposta neuroquímica a la sobreestimulació de la pantalla i la manifestació d'un estat crònic d'ansietat.


En aquest sentit, un estudi publicat en el Journal of Social and Clinical Psychology va concloure que després de sortir de la xarxa social l’estat anímic de la persona és depressiu, cosa que no vol dir que causi depressió; com més temps passa connectada a Facebook, per exemple, més s’accentua aquest estat.


És molt difícil tractar d'explicar aquests fenòmens si no acudim a una visió ecològica en la qual tinguem en compte les qüestions culturals, les xarxes familiars i escolars, els hàbits de l’entorn i, a més, allò relatiu a les característiques de la personalitat i el moment personal que travessa l’adolescent.


És bo que aclarim que el vamping no es pot considerar un fenomen nou, una conducta aïllada; es tracta només d’una tendència que ha estat etiquetada i que es refereix a quedar-se despert fins tard per interactuar a la xarxa.


Moltes vegades els pares i les mares s’assabenten del tema per casualitat, la matinada que s’aixequen a prendre un got d’aigua i descobreixen una llum blava sota la porta del dormitori del seu fill o la seva filla. Les reaccions van des de treure’ls el telèfon mòbil fins a la negació o la impotència.


També és cert és que, si els pares i les mares estan connectats fins a les tres de la matinada, no poden exigir als seus fills/filles que se’n vagin a dormir a les deu; o sí, però aquesta és una altra discussió. El costum familiar d’apagar el mòbil o desconnectar el wi-fi a la nit és, com altres hàbits, una forma no imposada de baixar una línia i que pot servir si no hi ha altres problemes agregats.


Fa uns anys es va començar també a popularitzar la nomofòbia, o fòbia a perdre el mòbil. La meva impressió és que difícilment veurem aquesta «patologia» en alguna classificació de trastorns mentals. La realitat és que aquestes conductes, que se solen detectar en diverses enquestes («no surto sense el meu mòbil, «m’angoixo si no trobo el meu telèfon», etc.), solen formar part d’un estil personal en el qual es poden fàcilment detectar trets d’ansietat, control o horror vacui, però no perquè siguin generalitzades són una «nova patologia».


Ocorre que la hiperconnectivitat va modificar la vida i les relacions de la major part de la societat de l’anomenat primer món, deixant gairebé sense opció els qui no estaven convençuts del canvi. I, encara que va aportar enormes beneficis per a la vida laboral i social, avui es paga el preu d’alguns hàbits una mica nocius que estan arrelats en la conducta social. En aquest context, els mitjans encunyen noves paraules per a conductes que, si bé són estudiades per professionals, no tenen entitat pròpia. Encara que alguna cosa comença a canviar, i ja podem predir-ne els resultats: alguns restaurants estan imposant una «zona quieta», a la manera de les zones per a no fumadors, un lloc on està prohibit utilitzar el telèfon, i el mateix ocorre en alguns aeroports.


Les estratègies de control es disparen, des d’apagar el mòbil a la nit o deixar-lo a casa a dretcient fins a ignorar que es té un problema i que darrere d’aquesta hiperconnexió hi subjau una dificultat més o menys complexa de desenvolupar alguns aspectes de la intel·ligència emocional.


Una vegada més, qualsevol cosa, situació o costum pot ser abusiva en forma potencial, i la moderació és la clau. Es poden aprofitar els beneficis de la tecnologia sense deixar que envaeixi la nostra vida. No és útil inventar etiquetes, desconèixer-ne la clínica, eludir la subjectivitat i cobrir amb estadístiques sense rellevància la terrible, ineludible i estressant por a gairebé qualsevol cosa que alteri les nostres rutines, aquesta por a la vida mateixa que ens afecta com a societat, aquí sí, d'una manera endèmica.

 

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
c/ Bac de Roda, 149
08018 Barcelona
T. 93 834 49 40
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail