Xarxes socials: el lloc on viu la felicitat

xarxessocials

Shaun Higton i els seus germans Andrew i Steven, tres productors de cinema noruecs, són els autors del curt 'What´s on your mind?'.

Escrit per: Raquel Ferrari, psicoanalista

rferrari.wordpress.com

 

El film segueix el dia a dia a Facebook d'un home comú, la vida del qual s'enfonsa mentre el número de likes en el seu perfil creix exponencialment gràcies a les seves fotos, fins que un dia es col·lapsa i publica aquesta frase: “La meva vida fa pudor”, després de la qual cosa les seves amistats el bloquegen.

 

La moralitat sembla ser: la vida de les altres potser no és tan meravellosa com la mostren a Facebook. Ara bé, què és el que impulsa algunes persones a mostrar-se de manera impúdica i exhibicionista? Quin és el ganxo que genera el Gran Germà en algunes persones, que els fa creure que són el que publiquen? I, d'altra banda, hi ha alguna forma en què això podria ser diferent?

 

Suposem per un moment que totes les persones que participen activament a Internet publicant detalls de la seva vida privada expliquessin que estan pensant com arribar a fi de mes, mudar-se a un pis més petit, fer-se cirurgia o enganyar la parella. Segurament seria insuportable, i tots pensaríem que aquesta exposició patètica és innecessària.

 

Què busquem a les xarxes socials? A hores d'ara hi ha acord entre les persones que investiguen sobre el fet que interactuar al món virtual satisfà una necessitat emocional de reconeixement, captació de l'atenció de l'altre, aprovació i reafirmació: busquem aquell contingut, el grup, la xarxa que reafirmi la nostra imatge interna, i en funció d'això triem, segons l'estètica, el perfil i la dinàmica, la xarxa que, segons nosaltres, ens representa més. Es tracta d'un colossal mecanisme de projecció.

 

Volem sentir que tenim els nostres cinc minuts de glòria. Qui no desitjaria veure el seu nom en lletres de marquesina? Això explica el boom dels selfies i aquesta espècie d'obsessió per treure fotos de tot i de tothom i de penjar-les a les xarxes: Instagram, Dubsmash, YouTube. Tots i totes podem ser stars: la Xarxa és horitzontal en la seva dinàmica, encara que no en les seves conseqüències.

 

És especialment cridaner el cas d'aquelles persones en les quals es detecta una marcada diferència entre la seva vida fora de la xarxa i el que veiem en el seu mur. Són les típiques persones retretes la vida de les quals, en la Xarxa, és extravertida i compartida, amb els corresponents documents gràfics sobre què mengen, amb qui, on, etcètera, mentre dubten si apuntar-se a un grup d'escalada o quedar amb les amistats reals, si en tenen.

 

Una de les principals raons per les quals decidim connectar-nos amb altres en els social media és per tenir sentit de pertinença a una comunitat que ens permeti compartir les nostres idees i els nostres coneixements i enganxar-nos a discussions; és la base psicològica del món de les Xarxes. La idea sembla ser que, si no mostres la teva vida, és com si no existís, i el que existeix llavors és el que tu vols que existeixi: pensament màgic com n’hi ha pocs.

 

Ara bé, l'altra cara de l'home del curt que publica la seva “meravellosa” vida té a veure amb les emocions que genera la felicitat aliena. Hi ha ja estudis que conclouen que assistir a les vacances somiades, amb parelles i famílies perfectes i assoliments personals aliens, genera en qui ho veu sentiments lligats a l'enveja, la gelosia, la frustració i l'empipament en comparar-ho amb el seu dia a dia. Molta gent se sent malament després d'entrar a les xarxes socials i pot fins i tot passar menys temps en el seu mur o bloquejar contactes. Les comparacions sempre són odioses i si afecten al nostre Jo ideal, aquesta instància psíquica primitiva que ens suggereix una imatge de perfecció imaginària, el conflicte està servit.

 

Segons un recent estudi dut a terme als Estats Units per PicMonkey i Harris Poll, el 47% de les persones adultes admet fer-se amb freqüència autoretrats amb el seu telèfon mòbil, un percentatge que augmenta fins a arribar al 78% en el cas del grup millenial.

 

Una persona pot tenir mil cinc-cents amics i amigues a Facebook, però de quants poden estar segurs que rebran una ajuda eficaç en cas de sofrir malestar emocional? El problema rau en el fet que en una societat líquida les persones tenen dificultats per establir vincles d'inclinació segura, alhora que es tendeix a evitar el compromís amb el proïsme, especialment quan aquest pateix.

 

És obvi que la nostra vida és diferent d'unes dècades ençà. Escriptors com Nicholas Carr s'han atrevit a plantejar si no serem avui persones més estúpides que en el passat per l'efecte Google. La nostra experiència canvia constantment, és superficial i immediata, l'ansietat per una actualització constant eludeix la imprescindible comprovació, i la necessitat d’autoexpressió accelera la resposta, en una tendència compulsiva a generar contingut. La ment submergida en aquesta espiral d'imatges torna a opinions més planes, més icòniques, empobrides quant als seus mecanismes de construcció.

 

“El mitjà és el missatge”, deia McLuhan, i el risc és assumir conductes rígides gairebé obsessivocompulsives, típiques, per exemple, de “l’efecte Instagram”, aquesta necessitat del selfie compartit al segon. Facebook ens brinda un canal d'alta velocitat amb respostes que funcionen com a reforç positiu (likes) estimulant la repetició d'accions que creiem que ens atorguen reconeixement social, però acabem sent persones centrades a interpretar estímuls i a reaccionar amb ells en un estat permanent de distracció. En aquest sentit, diversos estudis avalen la relació entre més distracció i menys capacitat d'empatia i compassió. Potser això explica per què no ens agrada saber les desgràcies alienes encara que conreem el discret encant del voyeur, i per què fem de l'exhibició narcisista un estil de vida en una societat en la qual l’amor per l’Altre es bat en permanent retirada davant l’individualisme.

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
Avinguda Josep Tarradellas, 19-21
08029 Barcelona
T. 93 452 04 67
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail