Lluïsa Elisabet d'Orleans, víctima de les excentricitats cortesanes

LluïsaElisabetOrleans 1

Lluïsa Elisabet d’Orleans, neboda néta de Lluís XIV de França, el Rei Sol, va arribar a ser reina d’Espanya. El seu comportament estrafolari, però, va escandalitzar la cort de Madrid: vestia de manera extravagant, s’emborratxava i descuidava la higiene personal i s’obsessionava amb el menjar i la neteja. La manca d’afectivitat que havia rebut de petita va desencadenar, segurament, el que avui dia es coneix com a trastorn de límit de personalitat.

 

Escrit per: Oriol Gracià

En un sol àpat va engolir un plat de potatge de cigrons amb guarnició i caldo, dues peces de carn —de quatre lliures cadascuna—, dos ous frescos, dos plats de rostit amb la corresponent amanida i, com a colofó, quatre varietats de dolços. No cal dir que la gana desmesurada de la reina d’Espanya Lluïsa Elisabet d’Orleans (1709—1742) despertava comentaris de tot tipus. «[…] no sé com no rebenta, té tanta gana que fins i tot es menjaria el lacre dels sobres», va deixar escrit el marquès de Santa Cruz en una missiva. Però els àpats desmesurats eren només una anècdota en la llarga llista de despropòsits de Lluïsa Isabel d’Orleans. Des del mateix dia del seu naixement va ser víctima de les excentricitats cortesanes de les monarquies de França i Espanya. Patia un trastorn de límit de la personalitat i, com en el cas de tantes altres patologies mentals en el segle XVII, no va ser tractada adequadament. L’absència de diagnòstic i de teràpia acabaria determinant la seva vida.

 

Una francesa a la cort espanyola
Neboda néta de Lluís XIV de França, el Rei Sol, Lluïsa Elisabet d’Orleans va néixer l’hivern de 1709 al Palau de Versalles. La nena es va criar en un convent a prop de París i no va rebre l’educació cortesana habitual. De fet, l’únic interès dels seus pares era casar-la el més aviat possible. I no van tardar gaire a sortir-se’n amb la seva: a principis de 1721, quan només tenia dotze anys, van oficialitzar el seu matrimoni amb el príncep Lluís d’Espanya, de quinze anys.

 

Un cop casada i ja amb el títol de princesa d’Espanya sota el braç, al Palau Reial de Madrid la van rebre amb una certa desafecció, en particular la seva sogra. A més, el seu marit—alt, prim, ros i atractiu— era home de poques paraules i això dificultava la comunicació en el si del matrimoni. Tot plegat es va sumar a les dificultats d’adaptar-se a una nova cort i va desencadenar els trastorns mentals de la princesa, que es van començar a manifestar de manera molt explícita poques setmanes després que es va haver instal·lat a Madrid. Primer, va començar a vestir de forma estrafolària. Sovint lluïa camisa de dormir amb transparències fora de la cambra i a plena llum del dia a la vista de tots els qui vivien a Palau. Més tard també va començar a beure —alcohol, és clar— i no era estrany veure la jove en estat d’embriaguesa.

 

Els primers dies, els membres de la cort van voler creure que el comportament de Lluïsa Elisabet d’Orleans era un simple caprici de nena malcriada o potser una moda al Palau Reial de Versalles on havia crescut. Però a mesura que passaven les setmanes la princesa manifestava actituds cada vegada més estrambòtiques, que anaven acompanyades d’una gran inestabilitat emocional, de l’abandonament de la higiene personal i d’un descontrol absolut dels impulsos més primaris. Les seves intervencions en públic, davant els membres de la cort,  eren vergonyoses i la situació es va complicar quan enmig d’un banquet oficial va emetre sonors rots i flatulències que van provocar l’estupefacció dels comensals i la vergonya del nucli dur de la família reial. Però això no era tot: a les nits, gairebé sense roba, sortia del palau i s’enfilava als arbres de l’entorn. En altres ocasions s’obsessionava amb la neteja i utilitzava els seus vestits de teles delicades per netejar sòls i parets davant la mirada desencaixada de les dones del servei.

 

A principis de 1724, el rei Felip V va abdicar per donar pas al seu fill gran, Lluís I —de només disset anys—, en el càrrec de monarca. Lluïsa Elisabet d’Orleans, per tant, va esdevenir reina. Però ni això no va calmar els seus deliris: es negava a menjar per engolir tot seguit a la seva cambra, i d’amagat, enormes quantitats d’aliments que després vomitava entre llàgrimes, com penedida. Una reacció que avui hauria estat catalogada de bulímia nerviosa. Però els abusos no tan sols es feien notar en el menjar: la reina també bevia en excés vi, cervesa i aiguardent, substàncies que encara li alteraven més la consciència. El personal de palau es va anar acostumant a veure-la deambular per les galeries borratxa i tenien ordre de vigilar-la de prop per evitar que prengués mal.

 

 LluïsaElisabetOrleans 2

Alguns dels psiquiatres que en el segle XX van estudiar el comportament de Lluïsa Elisabet d’Orleans, com ara Antonio Vallejo-Nájera (1889 – 1960), asseguren que patia un trastorn límit de personalitat com a conseqüència d’una manca d’afectivitat durant la infantesa i, també, de l’excèntric ambient cortesà al qual va ser sotmesa en els primers anys de vida. Aquest trastorn es va desencadenar per una intolerància a estar sola o a sentir-se abandonada per les persones del seu entorn més directe amb les quals havia establert algun vincle emocional. Això es va constatar quan la jove sobirana va perdre el seu pare Felip d’Orleans i el seu trastorn es va agreujar.

 

El rei Lluís I d’Espanya, tip de les excentricitats de la seva muller, va decidir tancar-la durant una setmana en una de les cambres del palau. «No tinc altre remei que tancar-la el més aviat possible, perquè el seu trastorn va en augment», va escriure en una carta dirigida al seu pare Felip V. Va ser una decisió dràstica que va funcionar. La reina va sortir-ne molt més calmada i amb sensació de culpabilitat per tots els problemes que havia causat. Els primers dies es va mostrar submisa i unida al seu espòs. Però la tranquil·litat va durar poc. La primera quinzena d’agost el rei va caure malalt de verola, i moriria a final de mes per una complicació de la infecció. Durant les dues setmanes que va durar la malaltia, Lluïsa Elisabet d’Orleans gairebé no es va separar del costat del seu marit. De fet, en va tenir tanta cura que va acabar contagiada de la mateixa malaltia tot i que, en el seu cas, l’evolució va ser benigna i es va curar amb facilitat.

 

Ja vídua, va tornar a França per viure amb la seva mare al castell de Vincennes, primer, i anys més tard al Palau de Luxemburg, ubicat també a París. La vida en terres gales va esdevenir una mica més tranquil·la i sembla que aquest nou context va atenuar els problemes mentals de Lluïsa Elisabet d’Orleans. La seva existència no seria, però, gaire llarga: va morir el 16 de juny de 1742, als trenta-dos anys, d’hidropesia, una malaltia que li provocava retenció de líquids als teixits. Això sí, malgrat les excentricitats que en vida van escandalitzar la cort de la monarquia espanyola, mai no va perdre el rang de reina d'Espanya.

 

Un problema d’endogàmia genètica
La manca d’afectivitat i la complexitat de l’ambient cortesà van ajudar a desencadenar el caràcter excèntric de la reina Lluïsa Elisabet d’Orleans. Cal dir, però, que aquest tipus de trastorn —un trastorn límit de personalitat, segons els psiquiatre Antonio Vallejo-Nájera— és també conseqüència de l'endogàmia perseverant de les famílies reials europees, que acostumaven a establir vincles sanguinis entre elles des de feia diverses generacions. Els trastorns ja s’havien fet notar en molts parents més o menys propers de la reina Lluïsa Elisabet. El seu avi matern Lluís XIV, per exemple, patia un perfeccionisme obsessiu i símptomes indubtables de trastorn narcisista. La branca paterna —el pare, l’avi i l’àvia— també exposava un aparador ple de pertorbacions. Eren diversos els membres de la família que havien patit desconnexió social, impulsivitat, alcoholisme, depravació sexual, excentricitat, histrionisme i falta d’empatia.

 

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
Avinguda Josep Tarradellas, 19-21
08029 Barcelona
T. 93 452 04 67
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail