Dalí, el gran paranoic

Dali 2

“Només hi ha una diferència entre un boig i jo: jo no estic boig", va escriure Salvador Dalí. Més enllà del fet purament artístic, el pintor surrealista per excel·lència va deixar una empremta pel seu exhibicionisme, per un comportament sexual inusual, per la seva paranoia i per les seves rebequeries. De fet, és habitual que la consciència pública relacioni els trastorns de salut mental, en general, amb la creativitat. Ara bé, sembla que la psiquiatria i la neurociència hi posen més d'un però. Un repàs per la psicologia daliniana ens servirà d'excusa per intentar treure'n l’entrellat.

 

Escrit per: Oriol Gracià

Va néixer a l'hora d'esmorzar del 2 de maig de 1904, a Figueres. Salvador Dalí era fill del notari Salvador Dalí, un home ateu, d'idees avançades i amb bona posició econòmica. La mare, Felipa Domènech, era una dona dolça, i catòlica practicant. El pare i la mare van exercir una gran influència en la vida del petit Dalí. Sobre ell van projectar totes les expectatives que no havien pogut acomplir amb el seu germà. I és que el primer fill del matrimoni havia mort nou mesos i deu dies abans a causa d'un refredat infecciós. Per tot plegat, Dalí va créixer envoltat de carícies, consentiments i una gran sobreprotecció. Envoltat de persones que estaven al seu servei, va desenvolupar actituds poc comunes. Per exemple, defecava per tots els racons de la casa amb l'única finalitat de cridar l'atenció. I el problema és que mai no va rebre cap tipus de reprimenda. Això el va fer sentir centre de l'univers i amb el temps va adquirir un caràcter narcisista. A més, les comparacions constants amb el seu germà mort el van obligar a fer un esforç extra per sentir-se viu, original i autèntic. Això va contribuir, encara més, a posar en relleu les seves actituds exhibicionistes, ridícules i extravagants.

 

Ja de petit va començar a demostrar passió per la pintura. En la vessant artística, el seu pare sempre li va donar suport. Va començar els estudis a l'escola de Belles Arts de Madrid, ciutat on va conèixer el poeta i dramaturg andalús Federico García Lorca i també, entre d'altres, el director de cinema Luis Buñuel. Però la seva vida a la capital espanyola va ser més aviat erràtica: es va enfrontar al professorat de l'acadèmia –ell, que n'era alumne, els va declarar incompetents– i va ser expulsat temporalment.

 

Quan tan sols tenia vint-i-un anys va organitzar la seva primera exposició de quadres a Cadaqués. I poc després, el 1926, va viatjar a París per primera vegada. Allà va conèixer el pintor malagueny Pablo Picasso. Més endavant també entaularia amistat amb André Breton, escriptor francès, conegut pel fet de ser el principal impulsor del moviment surrealista, un moviment que advocava per l'alliberament de la ment, emfatitzant les facultats imaginatives i l'estímul de l'inconscient. Dalí, n'esdevindria un dels abanderats en el vessant pictòric, amb quadres en els quals interpretava fenòmens delirants. En aquesta època coneix a Gala Éluard, qui amb els anys es va convertir en la seva musa i muller.

 

 Dali 1

El 1935, Salvador Dalí decideix instal·lar-se a França i adquireix notorietat entre els cercles artístics. És el període en el qual s’autodenomina “un gran paranoic”, unes paraules que a la vegada són el nom d’un dels seus quadres més inquietants: una pintura a l’oli, surrealista, en la qual projecta diverses escenes imaginàries i obsessives de la infància. De fet, les tendències paranoides són la clau per poder entendre bona part del simbolisme que impregna tota la seva obra.

 

El joc surrealista amb el subconscient li va despertar l’interès per conèixer Sigmund Freud, el psicoanalista més famós del moment. Després d’uns quants intents fracassats—va viatjar a Viena per conèixer-lo en diverses ocasions—, va aconseguir trobar-se amb ell el 19 de juliol de 1938 a Londres. La trobada no va ser del tot satisfactòria: “Contràriament a les meves esperances, vam parlar poc, però ens devoràvem mútuament amb la mirada. Freud sabia poc de mi, fora de la meva pintura, que admirava, però de sobte vaig sentir el gust d'aparèixer als seus ulls com una mena de dandi de l’intel·lectualisme universal. Més endavant, vaig saber que l’efecte va ser exactament el contrari”, escriu Salvador Dalí en les seves memòries. I continua: “Abans de marxar volia donar-li una revista on figurava un article meu sobre la paranoia. Vaig obrir, doncs, la revista, per la pàgina del meu text i li vaig pregar que el llegís. […] Freud va continuar mirant-me fixament sense parar atenció a la meva revista. […] Li vaig explicar que no es tractava d'una diversió surrealista, sinó que era realment un article ambiciosament científic. […] Davant la seva impertorbable indiferència, la meva veu es va fer involuntàriament més aguda i més aguda. […]”. La versió de Sigmund Freud sobre la reunió va ser més curta: “Mai havia conegut a un prototip tan perfecte d'espanyol. Que fanàtic!”.

 

El 1960, un equip mèdic van diagnosticar-li un brot d'esquizofrènia paranoide. Això va obligar a ingressar-lo uns mesos en un centre mèdic. Des del punt de vista artístic, aquell estat mental potser va jugar a favor seu. I és que en lloc de deixar-se anar passivament, portat pels dictats de la seva psique inconscient, Dalí va poder dominar les obsessions i les projeccions irracionals gràcies a la llum crítica i sistemàtica de la raó. Almenys això és el que ell deia. “Dec ser l'únic de la meva espècie que ha dominat i ha transformat en potència creadora, en glòria i en goig, una malaltia mental tan greu”, va dir. Va viure als Estats Units i a França. Al principi dels vuitanta va tornar definitivament a Espanya. El 23 de gener de 1989, Dalí va morir a l'hospital de Figueres, poc després de les deu del matí, als 89 anys.

 

Quina relació hi ha entre l’art i els trastorns de salut mental?
Al final del anys vuitanta i principi dels noranta, els treballs dels psicòlegs Redfield Jamison, Nancy Andreasen i Arnold Ludwig asseguraven que hi havia una relació directa entre els trastorns de salut mental i la creativitat. Però els darrers estudis en neurociència ho posen en dubte i desautoritzen la metodologia, el tipus de mostres i l’objectivitat de molts dels treballs de recerca que s’han fet fins al moment. El psiquiatre i genetista Simon Kyaga, del Karolinska Institutet de Solna (Suècia), ha abordat la relació entre creativitat i trastorns de salut mental a través d’un estudi elaborat durant més de quaranta anys i que inclou una mostra de més d’un milió de persones sueques.

 

La conclusió és dràstica: els artistes no són més proclius a patir trastorns de salut mental. Això sí, amb una sola excepció: entre les persones que pateixen trastorn bipolar, el nombre d’artistes augmenta, encara que sigui un irrisori 8%. De l’estudi, però se’n deriva una conclusió inesperada: les artistes solen tenir, en una proporció significativa, més d’un familiar de primer grau amb trastorns mentals, tals com l’esquizofrènia, la bipolaritat o l’anorèxia nerviosa. Podria ser, per tant, que la família heretés una versió suavitzada del trastorn mental i que al mateix temps n’evités els aspectes debilitants? Aquesta és una de les hipòtesis en les quals treballa Scott Kaufman, investigador de la Universitat de Pennsilvània, i que va ser publicada en un article de Scientific American l’octubre d’ara fa tres anys. S’obren, doncs, nous camins, però caldrà més estudis per acabar d’extreure conclusions.

 

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
Avinguda Josep Tarradellas, 19-21
08029 Barcelona
T. 93 452 04 67
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail