Black Mirror o com la tecnologia envaeix la nostra identitat

BlackMirror1

La sèrie anglesa Black Mirror es va estrenar al 2016 i acaba de guanyar un Premi Emmy a millor guió i un altre a millor pel·lícula per a televisió per al capítol San Junípero. Fins aquí no hi ha res que ens importi especialment, menys pel fet que es tracta d’una proposta de ciència ficció, però profundament arrelada en emocions humanes, i això ja ens sona més conegut.

Escrit per: Raquel Ferrari, psicoanalista

rferrari.wordpress.com

 

La sèrie de Channel 4, creada per Charlie Brooker, es pot traduir com “mirall negre”: allò que hi a cada escriptori, en el palmell de cada mà, la pantalla freda i brillant d’un televisor, un monitor, un telèfon intel·ligent. En cada capítol, profundament tecno-paranoic, topem amb una visió futurista d’actituds, conductes, empirismes i biologismes que són fàcilment recognoscibles en el aquí i ara de la nostra tecno-vida.

 

No és cap novetat que una gran part de la humanitat ha migrat cap al ciberespai, augmentant la seva dedicació a les eines online i als videojocs. El panorama respecte a la nostra identitat online canvia a gran velocitat: nous gadgets, noves xarxes socials, i noves aplicacions que modifiquen el context social i ens ofereixen nous escenaris.

 

En el capítol titulat "San Junípero", en el qual les ments de les persones a punt de morir poden ser carregades en un programa de realitat simulada que recrea una ciutat anomenada San Junípero, i on és possible aconseguir la supervivència eterna, Brooker ens mostra una glorificació de l’hedonisme i la superació de limitacions religioses i ètiques, és un himne a la nostàlgia, un cant al passat on tot va ser molt millor.

 

Alguns investigadors i investigadores del tema també han passat de la idealització a la tecno-paranoia del nostre amic Brooker de la mà d’algunes evidències. És el cas de Sherry Turkle, que al 1984 defensava que la vida online era un espai d’assaig i creació de la identitat, i l’ordinador un mitjà constructiu; i que al 1995 presagiava l’efecte que la enorme llibertat de la vida online tindria en a vida quotidiana.

 

Aquesta sèrie mostra dues realitats diferents: oferir realitzats en les que la vida online domina totes les parts de la vida, però a la vegada ho utilitza per criticar exactament això, que la vida online no hauria de superar en qualitat a la nostra vida real. I allò cert és que avui és molt complicat mantenir una conversa sense que el nostre interlocutor/a o nosaltres mateixes col·loquem a l’altre en mode “pausa” per mirar el correu, contestar un missatge instantani o fer una fotografia.

 

Tota aquesta informació sempre disponible només reafirma el nostre petit món personal, ja que ens permet trobar les fonts que confirmen les nostres idees sobre quasi bé tot mentre evitem les que la impugnen: ara podem amagar la nostra identitat o dissenyar-la a mida.

 

A Black Mirror també és inquietant el món de la intel·ligència artificial, en el qual les màquines no reemplaçaran a les persones totalment, encara que sí canviaran la nostra perspectiva sobre el que podem o hauríem de controlar.

 

BlackMirror2

 

Això està creant ja nous estils de relacions en els que les persones ens veiem interactuant amb màquines, como ocorre en el capítol titulat "Ara mateix torno", en el que un amor perdut pren forma d’androide. Adam Wayts, psicòleg de la Universitat Kellogg, assenyala que no està quedant clar si és agradable o no per a l’ésser humà aquesta alternativa de compartir el seu dia a dia amb màquines.

 

Necessitem quelcom més que estar convençuts i convençudes racionalment de la utilitat d’aquests dispositius, ja que es tracta que ens sentim psicològicament bé interactuant amb ells. I això, és ja una altra història. No és només una visió distòpica i oportunista, ja que en el camp de la salut mental la ciberpsicologia ens planteja a cada moment alternatives i possibilitats, però també reptes i amenaces.

 

La tecno-paranoia relaciona Internet amb l’endeutament dels consumidors i consumidores, els excessos financers i la fallida, però també amb trastorns alimentaris, alteracions de la imatge corporal, el terrorisme, l’abús sexual infantil, la psicopatia, el racisme, el suïcidi, i els assassinats.

 

Però potser existeix un altre punt de vista, com el que planteja Jane McGonigal, que entén Internet no com un dispositiu pervers i invasor sinó com una realitat personal en constant canvi. Jane és dissenyadora de videojocs i està d’acord en què alguns són addictius, desperten reaccions agressives, fan perdre el temps i ens deixen buits, però defensa que aquest és un problema de la persona que juga, no del joc. El truc, diu, està en dissenyar videojocs en els que guanyi l’acció més creativa, més ètica i més nova.

 

Això no ocorre a "Playtesting", un capítol en el que un jove accepta participar com a conillet d’índies en un nou sistema de jocs virtuals que funciona a través d’un implant en el cervell que reprodueix els pitjors temors de la persona. Aquí no guanya qui és més creatiu o ètic, sinó que es plasma la por del protagonista a acabar com el que més tem: sense memòria. No és ell qui domina la situació, sinó l’empresa creadora del videojoc, ja que posa totes les eines perquè la persona exprimeixi les seves pors i les recreï com a reals. Però en última instància, qui finalment controla tant el joc com el jugador és la ment de la persona, per tant no és tan senzill com atribuir els problemes a qui juga.

 

Està clar que Internet no és el paradís, que les xarxes socials ha tipificat conductes que no existien, han canviat la forma en què ens informem, ens relacionem, comprem, estudiem; però tampoc és l’infern, només es tracta d’un nou univers per a un vell habitant: l’ésser humà. Pot transformar-nos en alguna mesura, però sens dubte no crearà quelcom que no estigués ja, per allò bo i per allò dolent.

 

Hem escalat i estem en altre nivell en el que serà necessari “civilitzar” aquest nou univers, crear regles i establir comportament ètics, però mai des de la demonització. L’etapa tecno-paranoide és útil per sacsejar-nos, però després es tractarà de construir, treballar i estimar.

 

BlackMirror3

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
c/ Bac de Roda, 149
08018 Barcelona
T. 93 834 49 40
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail