Ramon Llull, el místic 'phantasticus' de les lletres catalanes

Ramon Llull 1

Li van penjar el nom de "Doctor Il·luminat". Era considerat un boig i un geni a la vegada. De fet, el seu pensament revolucionari el va convertir en un dels filòsofs més influents del final de l’Edat Mitjana. Un autèntic savi en l’obra del qual tenen cabuda la filosofia, la religió, la ciència i la mística. Els deliris, les obsessions i el caràcter compulsiu de Ramon Llull expliquen en bona mesura la seva obra ingent, orientada a demostrar la veracitat de la fe cristiana.

 

Escrit per: Oriol Gracià

En el segle XIII Ramon Llull va escriure "En la paraula se mostra hom foll". Aquest poeta, teòleg, filòsof, científic i missioner va néixer a Ciutat de Mallorca en una data incerta poc després de la conquesta catalana, entre els anys 1232 i el 1235. Fill d’una família acomodada barcelonina, va arribar a ser nomenat preceptor de l’infant Jaume, el futur rei Jaume II, rei de Mallorca i comte de Provença i Cerdanya. D’una gran capacitat mental i espiritual, va ser el gran 'creador' de la llengua catalana —un dels primers filòsofs europeus que s’expressaven en llengua vernacla— i precursor de la lògica moderna. Però el seu objectiu vital es va focalitzar en una idea: demostrar la veracitat de la fe cristiana. Era un home de personalitat complexa que va desencadenar l’admiració d’altres persones per la seva raresa, per l’ambició desmesurada i per la grandiloqüència de les idees. A Llull se’l coneixia com el Doctor Il·luminat. De fet, ell mateix es va qualificar de phantasticus, paraula llatina que en època medieval significava ‘boig’. Avui portaria l’etiqueta de persona amb trastorn de salut mental.

 

Les cinc al·lucinacions
Cap a l’any 1263, quan Ramon Llull tenia uns trenta anys, la vida li va fer un tomb. Una nit, mentre escrivia un poema a una amant, va patir al·lucinacions durant les quals va veure Jesucrist. L’episodi es va repetir setmanes després. Fins a cinc cops en un període relativament curt de temps. I en aquelles aparicions miraculoses Déu li va demanar que deixés la vida dissoluta que l’ocupava per dedicar-se exclusivament a servir el Senyor. Llull hauria desenvolupat una mena de deliri psicòtic que va canviar els seus ideals: la força d’aquella relació amb Déu va ser tal, que es va veure capaç de sacrificar les relacions familiars, el sexe, els plaers materials i, fins i tot, la mateixa vida. I no va ser una qüestió de fe, sinó més aviat de certesa i convenciment. A partir d’aquell moment va concentrar els esforços a predicar la fe per combatre "la falsa veritat dels musulmans", a escriure un llibre dictat directament per Déu que ajudés a combatre els errors de les persones infidels i a la fundació —amb la complicitat de papes i reis— de monestirs per instruir en l’estudi de l’àrab i altres llengües orientals.

 

Aquesta relació tan privilegiada amb la divinitat es podria qualificar de megalomania, una obsessió grandiosa i extravagant pròpia de la psicosi parafrènia, un trastorn que es caracteritza per un sistema organitzat d’idees delirants, sense el deteriorament de la intel·ligència ni de la personalitat. Les persones que la pateixen tenen facilitats per adaptar-se a la vida quotidiana perquè no mostren danys psíquics i les facultats intel·lectuals resten intactes. És més, les pacients amb aquesta diagnosi acostumen a fer un ús extremadament creatiu i precís de la llengua, amb un gran impuls per a la creació literària. Com seria el cas de Ramon Llull.

 

Ramon Llull 2

 

El rebuig de les autoritats
Malgrat la seva voluntat de fundar monestirs i expandir la fe cristiana per tots els territoris coneguts, aquest no va ser un camí de roses. Sobretot, perquè ni els reis ni la jerarquia eclesiàstica mai no es van mostrar gaire interessats en els projectes del mallorquí, potser pensant que les seves ambicions eren desmesurades i estaven fora de lloc. I com que les autoritats no van cobejar el seu ideari, Llull va caure en períodes depressius, tal com va reflectir en el Desconhort. Aquest poema és un relat de caràcter autobiogràfic escrit a Roma el 1295. L’autor s’hi presenta com un ermità, en un moment en el qual pateix un qüestionament personal, entre burles i indiferència. És cert que Déu l’avala, però els seus representants a la terra el menystenen. Amb tot, convençut per la força del seu caràcter evangelitzador i decebut per la falta de complicitats entre els seus contactes diplomàtics, Llull es va proposar de viatjar als països amb predomini de la religió musulmana. Va visitar, entre moltes altres, ciutats com Bugia, Tunis i Jerusalem.

 

De fet, el coneixement de l’àrab era un dels punts forts de Ramon Llull i el convertia en un cas gairebé únic entre els teòlegs i els filòsofs llatins del moment. I no va destacar només pel coneixement de la llengua amb la qual està escrita l’Alcorà, sinó també per la filosofia àrab i la religió musulmana. A més, va buscar el mínim denominador comú de les diverses religions mediterrànies amb l’objectiu d’arribar a una entesa entre els musulmans i els jueus, entre els cristians grecs i els llatins. La seva voluntat, però, topava amb la realitat: el desconsol de no poder aconseguir convèncer persones musulmanes i jueves de convertir-se al cristianisme el va submergir en períodes de retir contemplatiu en els quals basculava entre episodis depressius i eufòrics, una mena de muntanya russa de l’estat d’ànim que fa pensar en un possible trastorn bipolar.

 

Una obsessió desmesurada per l’ordre
L’estudi de la biografia de Ramon Llull i del seu immens llegat literari permet observar els trets obsessius i compulsius de la seva personalitat, tant en l’obstinació i el capteniment per triomfar en les seves missions per evangelitzar —principalment— les persones musulmanes com en la necessitat d’ordre que també es fa notar en els seus relats: les referències numèriques per organitzar la seva obra són presents en gairebé tots els seus escrits. Per exemple: l’obra sobre la seva contemplació de Déu la divideix en cinc llibres perquè Jesucrist va tenir cinc llagues durant la crucifixió; a la vegada, cada llibre té quaranta capítols en referència als quaranta dies que Jesús va passar al desert; i cada capítol té tres-cents seixanta-cinc apartats perquè Déu va dividir l’any en aquest número de dies.

 

Ramon Llull 3

 

Phantasticus
Malgrat la importància del seu trastorn de salut mental per entendre la biografia de Ramon Llull —i, especialment, la seva obra—, aquesta és una vessant de la seva personalitat que no s’ha analitzat amb prou profunditat. Potser perquè titllar un gran savi medieval de phantasticus de vegades pot semblar políticament incorrecte. El que sí que queda clar és que Llull va viure una vida intensa i llarga. Va morir amb més de vuitanta anys —cosa poc freqüent a l’època— quan tornava cap a Mallorca des de Tunis, on havia anat a debatre amb els musulmans. No està clar si el decés es va produir al vaixell de tornada o a Mallorca mateix. Amb trastorn de salut mental o no, ningú ha posat en qüestió ni la seva intel·ligència ni la seva influència en el pensament cap al final de l’Edat Mitjana. I potser algunes persones poden arribar a interpretar que és gràcies als seus trastorns de salut mental que va poder desenvolupar una obra ingent, que avui encara és motiu d’estudi en el món de la filosofia i el pensament.

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
c/ Bac de Roda, 149
08018 Barcelona
T. 93 834 49 40
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail