Quan Mafalda volia curar el món

greta

Sota la màscara de l'humor del seu personatge Mafalda, el dibuixant Joaquín Salvador Lavadon —conegut popularment com Quino— va utilitzar la metàfora dels trastorns de salut mental per parlar dels problemes de la societat.

 

Escrit per: Oriol Gracià

Si seguieu les tires còmiques de Joaquín Salvador Lavadon, Quino, potser recordeu el dibuix de Mafalda cuidant un globus terraqüi malalt. Aquella imatge és un exemple de com la metàfora de la malaltia pot esdevenir un bon recurs per denunciar les disfuncions del cos social. En l'obra de Quino, les patologies com la depressió, les obsessions o el fetitxisme al·ludeixen als problemes globals del món i nodreixen una reflexió delicada sobre la disconformitat vers l'ordre establert, especialment en els convulsos i revolucionaris anys seixanta a Llatinoamèrica. I els trastorns de salut mental li permeten transmetre les més poderoses lliçons d'igualtat, política i crítica social. I no és d'estranyar, doncs, que la seva obra hagi captivat milers de lectores, amb còmics traduïts a més de vint-i-set llengües.

Quino va morir el setembre passat, als 88 anys, amb una vida dedicada a la il·lustració. I és que quan encara era una criatura, Quino es va enamorar del dibuix. Tenia clar que volia viure entre llapis, vinyetes i personatges en dues dimensions. I tantes ganes tenia de convertir-se en un “obrer del dibuix" que cansat de dibuixar àmfores i bodegons a la facultat de Belles Arts va deixar els estudis a Mendoza. I tan aviat com va poder es va instal·lar a Buenos Aires per obrir-se camí com a dibuixant de tires de còmic en diaris i revistes setmanals. El 1964, al setmanari Primera Plana va néixer el seu personatge estrella, Mafalda: una nena contestatària amb un humor retorçat i un enginy ple d'ironia; somiava en treballar en les Nacions Unides per defensar aferrissadament els Drets Humans. I sense saber-ho, aquell personatge —i tota la resta de secundaris habituals de les seves tires— marcaria el rumb d'unes quantes generacions de tot el planeta. Perquè un dels èxits de Mafalda va ser la seva capacitat de transcendir barreres geogràfiques i generacionals. La prova? Milions de llibres venuts, ramificacions televisives i també cinematogràfiques. I tot plegat, a partir de les 1.928 tires que Quino va publicar entre 1964 i 1973. Una vida aparentment breu, però ara ja immortal. Quan li van preguntar sobre el secret del seu èxit va contestar: "Mafalda s'ha quedat en el cor de la gent, probablement perquè parla de temes eterns".

mafalda2

La malaltia com a metàfora
Però què té l'obra de Quino que és tan vigent? El seu treball és profundament ideològic, fins i tot filosòfic, i proposa una sèrie de reflexions que són part de la condició humana i transgredeixen l'actualitat i el moment en què van ser dibuixades i escrites. I per aconseguir-ho, sovint, Quino utilitza el concepte de somatització de les malalties per a realçar la imatge d'un cos social amb disfuncions que repercuteixen en cadascuna de les seves parts. Aquesta és, precisament, una anàlisi que ha reforçat Claire Latxague, investigadora de la Universitat Paul Valéry Montpellier i autora del llibre Lire Quino [Llegir Quino]. Segons Latxague, en una societat en la qual s'han volgut eliminar tots els elements dissonants, la representació de personatges malalts és la manera amb la qual Quino reivindica la llibertat: "la malaltia o la bogeria simbolitzen l’altra mirada, és a dir, la presa de distància crítica davant els discursos oficials i la normalitat imposada". "Personatges malalts, presos per fràgils, inadaptats, són les figures que permeten reivindicar la diferència com a espai de llibertat; la seva exclusió els permet tenir una mirada distanciada i crítica, aquesta mateixa que l'humorista ha d'exercitar en el seu ofici quotidià", afegeix. I a partir d'un acudit, d'un joc de paraules o del traçat dels dibuixos, Quino va construint un quadre de lectura on el camp lèxic patològic i farmacològic reflecteix els sentiments i valors que regeixen els personatges. Uns personatges que presenten reaccions epidèrmiques al context polític i social en el qual els toca viure. El seu cos és l'espai on es concreten els seus conflictes morals, la seva culpabilitat com a membres de la classe mitjana, conscients de les injustícies socials però també de la seva impotència per intentar-les resoldre.

Malfalda, Felipe i Susanita
En una de les seves tires, Mafalda expressa les seves inquietuds sobre les guerres, la fragilitat de la democràcia i dels Drets humans, mentre cuida un globus terraqüi malalt, embenat i convalescent. Aquests recursos metafòrics es fan notar no només en Mafalda, sinó també en altres personatges de la sèrie. I és que l'evocació dels problemes mundials acaba produint mals de caps i migranya a Felipe, qui juntament amb altres protagonistes de les tires (com Susanita, Guille, Manolito i els pares de Mafalda) reacciona somatitzant el seu malestar. Uns es refugien en obsessions i d'altres en neurosis que acaben aïllant-los dels altres; però tots pateixen en el seu cos o en la seva ment els símptomes d'una societat en crisi econòmica, social i d'identitat. En el cas de Manolito, per exemple, la seva relació amb els diners esdevé una obsessió que el converteix en un ésser asocial: més enllà de ser un mitjà per a aconseguir la prosperitat econòmica, el nen erotitza els diners, fins que desencadenen una mena de crisi nerviosa. Quino utilitza aquesta imatge per satiritzar la cobdícia de l'ésser humà i mostra el seu domini de l'expressivitat en el dibuixi per reproduir els símptomes d'aquesta crisi de nervis: ulls que s'engrandeixen mentre es perden en el buit, com hipnotitzats, mandíbula desencaixada, dits afilats i pèl esvalotat.

mafalda3

"En el personatge de Susanita es fan palesos els símptomes d'una neurosi histèrica. Diversos exemples permeten defensar la meva lectura psicoanalítica de les tires, especialment, el fet que sempre intenti cridar l'atenció als altres", explica Claire Latxague. La seva obsessió per "tener hijitos" condiciona el seu comportament. De fet, una de les seves crisis d'histèria arriba en el moment que Mafalda li anuncia que ella ha de ser germana. I també es fa notar en la cerca permanent d'un marit-progenitor. I potser d'aquí també se'n deriva la relació sàdica que manté amb els nois, aprofitant qualsevol situació per entrar en competència amb ells i humiliar-los. Aquí, la seva actitud alterna entre la seducció i la rivalitat.

D'exemples n'hi ha moltíssims. Exemples de l'humor de Quino, un humor intel·ligent capaç de convertir la malaltia en metàfora. I en part, és per això que discret i bondadós, ha estat considerat el més universal dels humoristes gràfics. La seva mort ara fa una mica més de dos mesos ha deixat orfes molts lectors i lectores. "A un li passa que a l'agenda té més dies reservats per a les visites del metge que per assistir a concerts de piano", ironitzava quan va complir els vuitanta. Vuit anys després, els problemes de salut li van guanyar la partida i va deixar en mans de la societat la custòdia de la seva 'filla' animada, «el mirall de la classe mitjana i de la joventut progressista», com ell va definir a la incorregible i resabuda Mafalda.

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
c/ Bac de Roda, 149
08018 Barcelona
T. 93 834 49 40
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail