Marilyn Monroe, derrotada pel mite

greta

Ha passat a la història com una de les actrius més icòniques de Hollywood. Però al darrere dels seus ulls vius i brillants i de la veu sensual, s’hi amagava una dona molt complexa i amb greus mancances emocionals. L’èxit mal gestionat va derivar en la depressió i la malaltia.

 

Escrit per: Oriol Gracià

Norma Jeane Mortenson va créixer molt lluny del glamur que acabaria eclipsant la seva vida adulta. Va néixer l'1 de juny de 1926 a Los Angeles. Era filla de mare soltera, de classe mitjana-baixa i es va criar en un ambient religiós —de disciplina severa— i en un context familiar complex per l’esquizofrènia que patia la mare: pels problemes emocionals de la seva mare, va ser lliurada en adopció de manera intermitent. Amb només setze anys es va casar amb James E. Dougherty, irlandès cinc anys més gran que ella, treballador d'una fàbrica d’avions. I acabava de contraure matrimoni quan els Estats Units es van sumar a les forces aliades de la Segona Guerra Mundial, i com passa gairebé en tots els conflictes, els homes joves van ser reclutats per a lluitar en el front (el seu marit es va incorporar a les forces navals), i moltes dones es van ocupar de mantenir vives les fàbriques, especialment les vinculades a la indústria militar. De fet, Norma Jeane va signar un dels primers contractes laborals en una fàbrica de paracaigudes per a l'exèrcit.

La seva història va fer un gir quan Henrik Manukyan, fotògraf de l'armada, va acudir a la fàbrica per fer un reportatge sobre l’activitat laboral de les dones durant el període de guerra. Norma Jeane en va ser una de les protagonistes i el seu esperit seductor va ser tal que va decidir deixar la feina per començar a treballar de model. I l’èxit va ser rotund: el 1945 va aparèixer a la portada de més de trenta revistes. I les imatges també van arribar a l'escriptori de Ben Lyon, el cap de repartiment dels estudis cinematogràfics de la 20th Century Fox, que li va posar el nom de Marilyn Monroe. "Vaig sentir com una esgarrifança. Aquesta noia tenia alguna cosa que jo no veia des de les pel·lícules del cinema mut”, va explicar un dels càmeres que va presenciar el seu primer càsting. Així, el 1947 va debutar amb un petit paper en la pel·lícula Anys perillosos. I elogiada pel seu aspecte físic —en uns anys en què les dones transcendien en les pantalles bàsicament pel seu físic—, va aprofitar aquell filó per a fugir definitivament d'una vida d'obrera a la fàbrica i consolidar-se com a model i actriu de cinema. El 1953 es va estrenar Els cavallers les prefereixen rosses, basada en un musical de Broadway, que la convertiria en un mite cinematogràfic, en una dona sensual i aparentment superficial que captivava la mirada dels espectadors de cinema dels anys cinquanta.

marilyn2

Monroe es va instal·lar a Nova York per formar-se amb l’actor Lee Strasberg, director de l'Actor’s Studio, especialitzat en tècnica teatral i seguidor del mètode teatral del rus Konstantín Stanislavski. Paral·lelament va contreure núpcies amb Joe DiMaggio, un dels atletes nord-americans més famosos, jugador de beisbol i estrella dels Yankees de Nova York. No cal dir que la parella es va situar al focus mediàtic del moment, entre els paparazzi i les revistes del cor. L’idil·li, però, només va durar vuit mesos. Dos anys després, Monroe va tornar a casar-se, per tercera i última ocasió, amb un dels escriptors més reconeguts dels Estats Units: el dramaturg Arthur Miller. Però darrere d'aquells rínxols rossos i seductors s'amagava una dona molt complexa que es va recrear l’èxit per construir un mite que acabaria cosificant-la, portant-la a la deriva de la depressió i la malaltia.

Desordres emocionals
Marilyn Monroe mostrava una excessiva preocupació per l'aparença física, sensibilitat a la desaprovació, baixa autoestima, inseguretat i una necessitat malaltissa per ser constantment atesa pels mitjans, per aconseguir admiració i ser centre d'atenció i desig permanentment. Anhelava estabilitat i amor, però sovint atacava als qui més li importaven. El diagnòstic de Ralph Greenson, psiquiatre i psicoanalista que la va antendre, va ser categòric: “Monroe: personalitat bipolar, paranoide i addictiva”. El seu marit Arthur Miller la va definir com Jekyll i Mr. Hyde, en referència a la novel·la d'intriga i misteri escrita per Robert Louis Stevenson sobre el desdoblament de la personalitat. Miller va ser de les poques persones que va conèixer la cara amable que també tenia Monroe: una dona reflexiva, que gaudia escrivint poemes, amb bones capacitats intel·lectuals. Així i tot, va reconèixer també el cantó fosc de la seva personalitat. El matrimoni va durar sis anys i el divorci coincideix amb un dels períodes més inestables de les seva carrera. El 1961 va ser internada a la clínica psiquiàtrica Payne de Nova York per una crisi depressiva. Estava delicada de salut física —amb problemes de respiració— però també emocionals, amb símptomes cada vegada més marcats d'inseguretat.

marilyn3

El 1962 es va celebrar a Nova York la festa d'aniversari del president dels Estats Units John F. Kennedy, en la qual Monroe va cantar el mític Happy Birthday Mr. President. El colofó mediàtic d'una carrera en absoluta decadència, pels incompliments laborals i absències als rodatges que van obligar a retardar les produccions. La 20th Century Fox li va rescindir el contracte i va acomiadar-la del rodatge de Something's Got to Give. La nit del 5 d'agost de 1962, quan tenia trenta-sis anys, va morir a la seva habitació, recolzada boca avall i amb l'auricular del telèfon a la mà. Al seu costat, una dotzena d'ampolles de medicaments i sedants buides. La versió oficial de la causa de la mort diu: "Sobredosi de Nembutal”. Malgrat això, l'ombra de l'assassinat encara ara enterboleix la seva fi. El seu etern paper de rossa ingènua va eclipsar el seu revers més profund, reflexiu i autoexigent que molt poca gent coneixia. Però la seva personalitat insegura i solitària ha donat peu a allò que popularment es coneix com a Síndrome de Marilyn Monroe, que s'aplica a les persones a les quals tothom estima, però que ningú es preocupa de conèixer en profunditat. Perfils trencats per la solitud, com la mateixa Norma Jeane.

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
c/ Bac de Roda, 149
08018 Barcelona
T. 93 834 49 40
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail