Les T de Tàpies

Tot artista és un cercador, però només uns pocs fan d’aquesta cerca el motor de la seva pròpia vida fins que aquesta es fon amb l’obra. La vida i l’obra d’Antoni Tàpies reflecteixen una preocupació filosòfica per l’art que és a la vegada activisme social i polític en el convuls món que li va tocar viure.

 

tapies
 

Escrit per: Mª Josefina Vega
Les més importants figures de l’època i de la Història de Catalunya es citaven als tres domicilis que la família Tàpies va tenir successivament. En aquell brou de cultiu cultural i ideològic, el jove Antoni va aprendre a escoltar les raons d’uns i altres, a evitar repetir uns esquemes i a desenvolupar les seves opinions. El noi al qual havien inscrit en la carrera de dret va acabar deixant els estudis amb el propòsit de passar-se a l’art, no a l’academicista, sinó a un més innovador, que trenqués amb els convencionalismes de la burgesia catalana a la qual pertanyia.


Les avantguardes s’havien consolidat plenament, però eren relegades per les modes pictòriques a gust dels règims autoritaris que assotaven Europa. A Espanya s’apostava per silenciar l’art «degenerat» de figures tan destacades com Dalí o Picasso. Quan la realitat dol tant, es fa necessari fugir a altres espais de representació, i això és precisament el que un grapat de pintors de l’època d’Antoni Tàpies va intentar, alguns dins el grup Dau al Set, del qual ell va acabar sent l’element més destacat. Amb Miró per estendard, el jove Tàpies es va decantar pel surrealisme i va derivar després a branques més marginals, com l’art brut o la pintura matèrica, sense renegar del llegat dels artistes precedents, si bé marcant nous camins a seguir.


Malgrat estar unit intel•lectual­ment als seus predecessors, el seu temps va ser el present, la utilització furibunda de la llibertat expressiva en un context de censura i repressió que no afectava únicament l’ordre de les idees, sinó també la identitat nacional. Per ell la bellesa no era sinònim de perfecció. La caiguda estrepitosa de les ideologies d’antany i de la fe en el progrés humà mostrava la imperfecció moral de l’home, a qui era impossible continuar encarnant en la figura d’un semidéu cientificotècnic. La seva obra va adquirir així misticisme amb l’ús de símbols que remetien més als arquetips junguians, segons l’autor, que a una religió determinada. D’aquesta manera, la creu amb la qual signava els seus quadres es revelava polisèmica: era la T del seu cognom, l’encarnació de la vida i la mort en Jesucrist, els punts cardinals, els quatre elements de l’orientalisme o l’eros i el thanatos de Freud.


Es va obrir a l’escultura de desferres i articles vells, els quals va manipular amb estima per tractar-se dels vestigis de les nostres memòries, de les nostres efímeres petjades per la Terra. Les seves obres adquirien els atributs dels qui havien posseït aquests articles o de les fonts de les quals havien sorgit. Un objecte quotidià pot explicar centenars d’històries, el que va ser, el que és i el que serà des de la seva construcció (o fins i tot abans) fins al seu canvi en al-guna cosa nova, i això ens remet a la reencarnació. Destruir, degradar o danyar deliberadament el llenç és un intent, així mateix, per plasmar la fi i la regeneració eterna d’una matèria que es transforma i que, no obstant això, no desapareix.

 

tapies2


Encara que sembli una contradicció, Tàpies no considerava etern l’art; més aviat el concebia com un mitjà de comunicació amb la societat, amb les coses, amb la matèria universal que ho abasta tot. L’art, el seu art, és una extensió de si mateix, de la seva necessitat de comunicar-se. Ell volia que l’espectador es quedés perplex davant l’obra, que medités sobre el sentit de la vida; per això propugnava recuperar la consideració per la totalitat humana, per parts poc nobles del cos, restaurant la seva dignitat. Aquesta inquietud pels objectes o pel cos cosificat no és simple materialisme, és la porta cap al significat profund, pretén que obra i matèria s’integrin en un estímul que no dirigeixi el pensament en un sentit predeterminat, sinó que l’alliberi en la indagació activa de percepcions ocultes.


La filosofia oriental i l’existencialisme de principis de segle van influir en l’establiment de la seva cosmovisió, la qual procurava renunciar, sense per això menysprear-lo, a l’ideari judeocristià d’Occident. La seva era una vocació internacionalista, universal, que traspassava els tabús particulars per assentar-se en allò fonamental que comparteix la Humanitat en el seu conjunt, tornant la seva obra capaç de travessar latituds.


Aquelles visions
Les malalties van turmentar Antoni Tàpies durant els primers vint anys de la seva existència. Aparentment, lluny de ser una condició limitadora del seu esperit, tals circumstàncies van contribuir a expandir els seus coneixements, a crear-li un clima d’introspecció. En els episodis febrils de les seves diverses afeccions li era possible veure mons, imatges d’una realitat deformada, inaccessible, críptica, que l’obligaven a dubtar del seu seny espantant-lo i fasci-nant-lo alhora. Aquestes imatges li arribaven quan li sobrevenien estats de suprema concentració molt similars als que assolien els ascetes de les religions d’Àsia, com èxtasis autoprovocats que obrien la seva ment a altres interpreta-cions. No obstant això, la visió que més el va angoixar va ser una d’absolutament real que va viure en la seva infan-tesa, quan el seu avi el va portar al psiquià­tric de Sant Boi. A partir d’aquest moment va sentir un respecte reveren-cial pels trastorns mentals que era una barreja de por i d’atracció. En les seves memòries afirmava que aquella visita li havia despertat curiositat per allò que esdevenia a l’interior de les ments dels bojos.


Converses amb Tàpies
«Em sembla haver arribat a comprendre que la bogeria de vegades no és només un trastorn mental en absolut, sinó que també pot ajudar a treure a la llum regions del pensament que normalment romanen a les fosques», li deia a Barbara Catoir en el llibre Converses amb Antoni Tàpies. Continuava la seva resposta remarcant que les persones amb trastorns mentals s’expressen amb mites quan utilitzen l’art com a vehicle, que és el mateix que fa un artista, motiu pel qual les imatges creades per aquestes persones li resultaven familiars. I, a la inversa, aquests fenòmens creatius en les persones amb trastorns mentals eren una forma d’explicar la creativitat de l’artista, perquè tots dos desenvolupen una elevada sensibilitat a la recerca dels mites elementals. D’altra banda, Tàpies es manifestava conscient que no era factible esbiaixar el sofriment que restringeix els malalts en alguns casos i per als quals, en moltes oportunitats, l’art és la forma d’exorcitzar el seu patiment.

 

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
c/ Bac de Roda, 149
08018 Barcelona
T. 93 834 49 40
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail