Don't call me crazy, lluitant contra l'estigma?

Confesso que vaig estar a punt d’apagar el vídeo als tres minuts quan vaig veure una jove cridant cap per avall i subjectada per uns guàrdies, en el que semblava una versió del segle XXI de la pel•lícula Alguien voló sobre el nido del cuco, però en aquest cas produïda per la cadena anglesa BBC Three.

 

dontcallmecrazy

 

Escrit per: Raquel Ferrari, psicoanalista

rferrari.wordpress.com

 

La sèrie fa una mirada des de dins a una unitat d’atenció a adolescents afectats per diverses patologies (anorèxia, automutilació, esquizofrènia, TOC...) amb l’objectiu d’ensenyar que darrere de cada jove amb trastorn hi ha una persona a la qual li passen coses; de fet, al final de cada capítol explica com cadascun ha continuat amb la seva vida, com ha enfrontat el seu trastorn de salut mental en ser donat d’alta a la unitat. Tot això amb la millor intenció, encara que, en la meva opinió, no ho aconsegueix.


Però el que sí aconsegueix és que em pregunti sobre diverses qüestions relacionades amb l’estigma dels trastorns de salut mental, el dret a la privacitat i la intervenció professional amb els pacients que ens deixen veure per la pantalla.


Don’t call me crazy (No em diguis boig) desestima el seu propi nom perquè de veritat resulta molt difícil no parlar de «bogeria» de la forma més carregada de prejudicis possible quan ens presenten una col•lecció d’imatges d’incidents amb agressions, descontrol i exercici del poder. No hi ha gairebé temps per mostrar els poderosos llaços que els joves són capaços de desenvolupar entre si i que sense cap mena de dubte són un factor protector en qualsevol procés psicoterapèutic dirigit a adolescents.


Molt probablement, la intenció de la cadena ha estat atreure l’atenció del públic cap a qüestions de salut mental, amb l'objectiu de fer conèixer més coses sobre les persones joves afectades per trastorns, ajudar joves afectats a identificar-se amb altres que s’assemblen i captar la vida «real» en una institució, alhora que ataquen la demonització que aquests temes han tingut històricament.

dontcallmecrazy2


No es tracta de defensar que hauria estat millor una versió edulcorada, o més cuidada, o menys efectista, però no arribo a comprendre en què ajuda a desestigmatitzar el tema filmant joves que són reprimits físicament diversos cops o obligats a menjar perquè tothom està preocupat i ningú sembla saber què fer, o revisant sense cap tipus de cura el dormitori de la persona, o veient com l’equip de professionals discuteix sense aclarir res al públic.


No veig res educatiu en la exhibició obscena i crua de la vulnerabilitat. I això sense parlar de l’efecte que aquestes imatges tindran en el futur laboral i professional d’aquests joves, als quals segurament els han dit que essent filmats estaven contribuint a eliminar la discriminació.


La BBC pot fer-ho més bé, ens té acostumats a excel•lents productes de ficció com Frankie, sobre una infermera que es preocupa més pels seus pacients que per la seva vida, amb la qual compartim situacions de malaltia en contextos d’una profunda humanitat. No tan sols es tracta d’allò que expliquem sinó de com ho fem, i el reality show disfressat de documental no és mai una bona idea.


Un estigma és «un atribut profundament desacreditador», tal com el defineix Erving ­Goffman, és a dir, una característica que origina en qui la posseeix exclusió i desvalorització social. Si es fa referència als trastorns de salut mental hi ha suposats estereotips com la impre-dictibilitat, l’agressió o la incapacitat per manejar la pròpia vida, junt amb prejudicis de por o rebuig. Però també de compassió.

dontcallmecrazy3


En aquest sentit, Don’t call me crazy reforça el prejudici; no podem sinó sentir profunda llàstima per aquesta noia que s’angoixa pel desordre, per aquella altra que no pot menjar o pel noi que sent veus que l’impulsen a suïcidar-se. Perquè l’estigma exagera, distorsiona, però no inventa. Per això és tan difícil de combatre. 


I amb això ja toquem os: l’etiquetatge. La normalització, la classificació («sóc esquizofrènic, anorèxica o bipolar»), tenen a veure amb un model medicalitzat que ajuda poc els pacients, perquè el reconeixement públic de patir un trastorn de salut mental té un efecte contradictori. D’una banda ajuda a la consciència del trastorn, però de l’altra inicia una espiral de pèrdua d’oportunitats i autolimitacions que moltes vegades es fa extensiva a la família, i que se suma a la sobrecàrrega, amb un empobriment de la seva xarxa social. Les etiquetes mai no serveixen contra els prejudicis, i algú deuria haver-ho explicat al productor del programa.


Finalment, creiem que els mitjans de comunicació són una arma poderosa en la lluita contra tot tipus d’estigma, però també creiem que les actituds socials no canvien amb l’enumeració de les característiques d’una malaltia o trastorn, ni amb la generalització de la història clínica, sense prendre en compte la part original, personal i única de cada subjecte.


Si la televisió vol fer alguna cosa en contra de l’estigma haurà de pensar en missatges dife-renciadors per a cada problema de salut mental que no es basin a informar sinó a atacar creences, si el que es vol és canviar actituds per, finalment, canviar conductes. Són estratègies complexes per a problemes molt complexos.

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
c/ Bac de Roda, 149
08018 Barcelona
T. 93 834 49 40
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail