La Caputxeta Vermella, una història de luxúria

caperucita

D'entre tots els personatges dels contes infantils, plagats de princeses, fades i madrastres, la nena de la caputxa és probablement la icona més recognoscible a simple vista. Amb tot, en temps passats el seu distava de ser el relat innocu sobre els perills de desobeir als pares al que estem acostumats.


Escrit per: María Josefina Vega

 

Hi havia una vegada una nena que havia de creuar el bosc per anar a visitar a la seva àvia malalta, però en el seu camí es va topar amb un llop feroç. Aquesta és la versió més simple i recognoscible de La Caputxeta Vermella, la qual es va popularitzar gràcies a l'escriptor francès Charles Perrault, qui va assentar en paper una vella rondalla que s'explicava a la llum i la calor del foc al segle XVII. En el seu particular desenvolupament, la bèstia mata a l'àvia i s'endrapa a la desafortunada protagonista, fent una al•lusió bastant explícita al que els succeeix a aquelles noies boniques que es deixen portar per les paraules dels homes-llop que vaguen aquí fora a la recerca de preses. No és necessari anar massa lluny per entreveure que al que es refereix Perrault és als perills que concerneixen a les joves que es posen en la mira dels depredadors, en aquest cas sexuals, incitant-los amb la seva bellesa, exemplificada en l'excitant color de la  peça de roba.

 

No obstant això, no totes les caputxetes de la història són influenciables o inermes. Un relat gal del 1900 la torna còmplice del procés de seducció que inicia l’antagonista, el qual s'ha transvestit d'àvia i la urgeix a ficar-se en el llit després d'obligar-la a beure's la sang i menjar-se la carn de la seva veritable parent. Són els germans Grimm els que li lleven qualsevol al•lusió sexual o de transgressió al conte i introdueixen al caçador que ajuda a les dones a escapar i venjar-se del cànid, donant-li un final feliç més concorde als destinataris de les seves obres: nens i nenes educats que no s'enfronten a la naturalesa de manera immediata.

caperucita2

Narracions d'animals salvatges i petits devorats hi ha hagut gairebé des de sempre, normalment com a mètode alliçonador. Una de les més antigues conservades i que manté els símbols més importants de l'imaginari de La Caputxeta, segons Susana González Marín, catedràtica de Filologia Clàssica de la Universitat de Salamanca, és la recollida per Egberto Leodensis, un monjo del segle XI. En aquesta, una noieta de cinc anys entra en el bosc sola i una lloba la “segresta” perquè serveixi d'aliment a les seves cries, encara que resulta il•lesa gràcies al vel vermell que li havia regalat el seu padrí, en Pentecosta. Com s'observa, aquí el vermell no porta connotacions d'atractiu sexual, sinó que és un signe de la castedat cristiana. El vel, que tradicionalment cobria el cap, era la protecció divina contra el mal o contra el dimoni, que es representava en ocasions a través de la figura del lupo.

 

Des de la perspectiva psicològica, diverses escoles han plantejat patologies, pors i tabús a partir del mite i analitzat els objectes tant com als actors, donant lloc a interpretacions d'allò més heterogènies, la majoria no aptes per a menors. Sigui com sigui, La Caputxeta forma part dels motius literaris, aquests tipus als quals la inventiva humana torna quan necessita explicar un significat profund i latent en la nostra memòria col•lectiva. Cada adaptació i ús del personatge encercla una reinterpretació del mateix motiu, basculant entre les apegades al discurs d'entreteniment familiar dels Grimm i el costat menys angelical i innocent de la història, que fins i tot serveix a propòsits pornogràfics o relacionats amb la pedofília. Un exemple d'això ho trobem en Hard Candy (2005), pel•lícula amb reminiscències a aquesta Caputxeta de moral dubtosa que flirteja amb el seu depredador fins a matar-lo. El director d'aquest film, David Slade, va aclarir que no va ser una decisió conscient el que l'actriu Ellen Page vestís una dessuadora vermella en culminar la seva vendetta. Casualitat o no, allí estava el motiu, fortament arrelat en la nostra tradició, disposat a recordar-nos el que hi ha darrere de tota nena abillada en una caputxa escarlata que s'interna sense companyia en els dominis del llop.

 

“La Caputxeta és un relat d’iniciació en la vida adulta”

 

Entrevista a Susana González Marín, catedràtica de la Universitat de Salamanca, autora de ¿Existía Caperucita antes de Perrault?

 

En el seu llibre explica que podem trobar antecessores de la Caputxeta en els textos clàssics. És possible parlar de l'existència d'una caputxeta arquetípica que forma part d'un inconscient col•lectiu occidental?
No crec que el terme “arquetípic” sigui l'adequat perquè implicaria l'existència d'una Caputxeta “ideal”, un model que reunís una sèrie de trets fonamentals i al que les diferents versions s'apropessin més o menys. El que sí existeixen són moltes caputxetes a la configuració de les quals han contribuït factors d'índole molt diferent (socials, religiosos, polítics). Ara bé, allò que sí és indubtable -i per descomptat cridaner- és l'èxit que en cultures i èpoques diverses ha tingut el relat de l'enfrontament d'una nena amb la violència sexual.

caperucita3

Tenint en compte que són les pròpies famílies les que deixen sola a la protagonista a la mercè del destí, podria considerar-se a les múltiples caputxetes nenes lliurades als "homes llop" que les convertiran en dones, matant simbòlicament a la infant perquè sorgeixi l'esposa?
Abans de res cal tenir en compte que La Caputxeta és un relat d'iniciació en la vida adulta i que en moltes societats la vida adulta de les dones consisteix a ser esposa i posteriorment mare. Això és el que ocorre en l'antiga Grècia i desgraciadament també en altres cultures, fins i tot de la nostra època, i això és el que transmeten moltes versions del conte. Ara bé, hi ha algunes caputxetes en les quals convertir-se en una dona adulta significa una altra cosa, per exemple, ser capaç de desembolicar-se en determinades situacions o d'encarar les dificultats. Centrant-nos en els contes més coneguts, és cert que la transformació de nena en dona apareix com una mort simbòlica: el vessament de sang s'ha relacionat amb la menarquia o amb la pèrdua de la virginitat. Tenint en compte aquestes premisses, la resposta seria afirmativa, ja que la història comporta la maduració de la nena, un procés que és inevitable, la qual cosa justifica l'actitud de la seva mare en moltes versions.

 

Seria factible interpretar la idea de La Caputxeta també com una ofrena ritual de bellesa, encarnada en la innocència, a la barbàrie del món exterior?
Certament la bellesa constitueix un dels trets de La Caputxeta, encara que no apareix en totes les versions. Crec que és més rellevant la seva innocència. En qualsevol cas, no es tracta d'un sacrifici de la bellesa ni de la innocència en abstracte sinó que està lligat a la dona en concret.

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
c/ Bac de Roda, 149
08018 Barcelona
T. 93 834 49 40
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail