Carrie & Saga Noren, dues cares de la lluita contra l’estigma

bron

Raquel Ferrari
Psicoanalista
rferrari.wordpress.com

 

Existeix un debat obert sobre les millors formes de combatre l’estigma associat a problemes mentals. Hi ha qui sosté que es tracta de visibilitzar, nombrar i identificar persones i situacions amb etiquetes diagnòstiques i hi ha qui pensa que la idea és bona però el mètode no tant.

 

El món de les sèries de TV està aportant exemples interessants amb productes diversos d’indubtable èxit mediàtic, són útils o no en la lluita contra l’estigma? No és un tema menor, diversos estudis realitzats conclouen que aquests retrats tenen un fort impacte en el públic i que molta gent només obté informació sobre temes de salut mental a través dels mitjans. El que veuen influeix en la seva opinió sobre evitar o témer segons a qui. Aquests mites no només afecten la opinió pública sinó també en l’autopercepció dels pacients i els seus familiars.

 

Veiem tres casos diferents. En primer lloc, Homeland, una sèrie americana en la qual Carrie, la protagonista, és atractiva, propietària d’un treball excitant i d’un diagnòstic de trastorn bipolar que oculta als seus caps. La seva condició és central per acolorir el guió en tant que facilita els seus “superpoders” al relacionar successos; és quasi bé impossible pensar l’argument de la sèrie sense aquest perfil. En el camí, la seva omnipresent condició mental alimenta uns quants prejudicis: la idea que la violència s’associa a la malaltia mental, que són persones impredictibles i que no milloren en la seva condició. Això transforma a Carrie en una espècies de “geni boig” resistent a qualsevol intent terapèutic.

 

Hi ha episodis dolorosos per a l’imaginari social de la bipolaritat, per exemple les conductes promiscues i sexualment perilloses com a forma de fuita –un altre estigma-, o quan a l’hospital s’obsessiona per aconseguir un llapis verd per escriure les seves idees. En aquest sentit, també s’imposa una lectura biologista en l’absència d’alternatives psicoterapèutiques, més enllà de la teràpia electrocombulsiva i els psicofàrmacs.

 

homeland

Molt hem retrocedit des de les sessions de teràpia de Tony Soprano de fa una dècada. Reflecteix Carrie la realitat de molts afectats de trastorn bipolar que no tenen accés a recolzament psicoterapèutic simplement perquè el sistema d’atenció a la salut mental no ho prioritza? De fet sí, detectem una oportunitat perduda, potser perquè al discurs oficial li vagi millor insistir en la psiquiatrització. Hem d’aplaudir o no la extrema visibilitat i vulnerabilitat de la condició mental de la protagonista? Creiem que no ajuda ni als afectats ni al seu entorn ni al públic en general aquesta visió de caricatura.

 

Veiem el segon cas. A Perception, el Dr. Daniel Pierce és un talentós neuropsicòleg que ajuda al FBI en casos difícils. Els seus coneixements li permeten resoldre des d’un altre punt de vista situacions interessants amb una mescla d’emoció i humor. El Dr. Pierce pateix esquizofrènia paranoide però, aquesta vegada, el guió no s’acarnissa amb aquest aspecte de la seva personalitat tret per donar-nos alguns tips sobre com manejar la seva condició. El personatge no és esquizofrènic sinó que pateix esquizofrènia, que no impedeix els seus triomfs professionals.

 

Altra forma molt diferent d’enfocar el tema en la qual ens expliquen com van començar els seus brots psicòtics, con no l’han impedit estudiar i treballar i com els seus amics i col•legues el respecten i cuiden. Aquí es nombra la malaltia però no la converteixen en protagonista. L’efecte és molt més impactant en allò referent al missatge sobre la lluita contra l’estigma, facilita l’apropament, l’interès per conèixer més i sobretot parla d’alternatives positives a l’exclusió.

 

Finalment, a la sèrie suec-danesa Bron/Brone (The Bridge) ens trobem amb un personatge femení fort en un entorn policial de novel•la negra nòrdica. Saga Noren és una detectiu sueca que treballa amb un col•lega danès, Martin Rhode, en la resolució de casos complexes en el marc de la realitat actual dels països escandinaus; temes d’immigració, retallades de l’estat del benestar o explotació sexual, són tractats mentre es manegen trames paral•leles que acaben convergint en un eix central.

 

perception

Saga és guapa, intel•ligent, seria i addicta al treball; també té algunes característiques de personalitat que fan pensar en l’antiga Síndrome d’Asperger, rebatejat com “trastorn de l’espectre autista” en el DSM-V. Ella utilitza la seva facilitat de trobar patrons per canalitzar la seva investigació, mentre el seu partner reacciona a la seva falta d’habilitats socials amb una mescla d’humor i ternura. Mai es nombra el trastorn, però resulta un perfecte tutorial de les dificultats amb les que s’enfronta algú d’aquestes característiques per aconseguir encaixar socialment i del reeixida que pot ser la seva vida.

 

La seva elevada ètica, resultat també de la seva condició, desemboca en situacions dures en les quals podem participar del seu conflicte entre fer el que creu que els altres farien o trair el seu sentit del deure. És un perfecte reflex de com pot ser el món autista, de la seva lluita permanent per entendre què s’espera d’ella, i tot sense una etiqueta. A la fi, un personatge amb el que és possible identificar-se sense recórrer a l’estereotip.

 

Potser, del que es tracta sigui de valorar quan un producte mediàtic serveix per donar a conèixer l’univers que vol visibilitzar o està generant més exclusió. Estaria bé que els guionistes treballessin consultant afectats i professionals i sobretot que desenvolupessin un esperit crític sobre quins són els seus objectius però sempre tenint al cap si s’està o no reforçant l’estigma.

 

La bona notícia és que de una forma o una altra aquests temes estan accedint a productes de ficció d’èxit, potser s’estigui obrint una oportunitat més de treure de les ombres a afectats, familiars i professionals, es tracta de noves estratègies per a vells problemes.

Comentaris   

0 #1 Claudia 18-10-2014 10:27
Me alegro de esta iniciativa de dar opinión profesional frente al impacto que tienen los programas televisivos en la opinión pública.
Citar

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
c/ Bac de Roda, 149
08018 Barcelona
T. 93 834 49 40
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail