Bona feina

whiplash

Whiplash
Damien Chazelle
2014

 

Andrew (Miles Teller) és un noi de 19 anys que té el somni de convertir-se en el millor bateria de jazz i que per això estudia al millor conservatori de música de la Costa Est dels Estats Units. Terence Fletcher (J. K. Simmons) és un professor conegut pel seu talent, però també pels seus mètodes d’ensenyament. Quan Fletcher escull Andrew per formar part del seu grup de jazz a l’escola, la vida del noi canvia.

 

Escrit per: Laura López


La vida que l’Andrew ha tingut, abandonat per la mare i criat només pel pare, que el valora com a baterista però que davant la família no el defensa, fa que l’Andrew sigui un noi poc sociable i tímid. Però quan el noi comença a tenir problemes amb el professor el seu pare el vol ajudar, encara que ell s’hi resisteix per l’obcecació que té per arribar al més alt. Andrew també inicia una relació amb una noia, però la deixa perquè vol centrar-se en la seva carrera musical i li ho fa saber de males maneres.

 

whiplash2


Whiplash és una pel·lícula sobre música i obsessió, però també sobre els efectes psicològics de la superació personal i sobre la lluita per aconseguir un somni. Andrew té l’obsessió de convertir-se en el millor, però el seu professor, violent i exigent, el pressiona fins que veiem un Andrew consumit per l’esforç de superació i l’ansietat. La seva ànsia d’aconseguir el que vol es torna límit, però Fletcher no afluixa la corda. Li deixa ben clar que aprecia l’esforç per sobre de tot i que per aconseguir el que vols has de suar i patir: «No hi ha dues paraules que siguin més nocives en el nostre idioma que bona feina», resumeix Fletcher.


No hi ha dubte que el protagonisme de la música i, sobretot, de la bateria és el teló de fons de la pel·lícula, però aquest protagonisme és eclipsat per la interpretació dels dos protagonistes, i pel guió. L’argument és molt senzill, res que no haguem vist abans, però la forma d’expressar el que pensen i senten els personatges sí que és diferent.

 

whiplash3


I el final és quasi el millor: deu minuts d’un solo de bateria en el qual les paraules sobren. Durant la pel·lícula, l’espectador té la sensació que, en acabar, cada vegada que escolti una bateria pensarà en ella i en la dificultat de tocar aquest instrument i en la persona que hi ha al darrere.


No hi sobra ni falta cap escena o pla. L’argument es pot resumir en cinc línies, però quan ets davant la pantalla no t’adones de les quasi dues hores que han passat i que se t’han fet curtes; tot està mesurat al mil·límetre per transmetre exactament el que vol el director i que se’t quedi gravat. En aquest cas no estem davant un bon treball sinó, al contrari del que pensa Fletcher, davant un treball excel·lent, tant en la forma com en el contingut, i que està molt lluny de ser nociu.

 

 

Comentaris   

0 #3 David Lopez Lobera 15-05-2016 18:09
Penso que aquests profesor afamat no fa be la seva labor. El profesor nomes penso en si mateix, no en el jove Andrew que es molt jove pel saber on estan els seus limits, Penso el que professor nomes pensa en el seu prestigi com profesor no en Andrew de fet em sembla que en realitat l'unic que li importa es treure profit d'ell. Les exgencies penso han d'anar subordinades a el que un pot fer sense posar en perill la seva salut. Es poc huma exigir fins aquest punt.No som perfectes, Hem de ser humils, aixo si que es perfecte.
Citar
0 #2 David Lopez Lobera 15-05-2016 10:13
A veces obsesionarse con ser el mejor por ejemplo Adreuw, en tocar la bateria trae cosecuencias perjudiciales para la salud emocional ,hay que esforzarse si i tener proyectos y tener sueños tambien pero no obsesionarse con ser el mejor en algo ni llevar al limite a una persona parfa conseguir el objetivo. Si te centras solo en un objetivo pierdes las otras cosas buenas y necesarias para la vida, como po ejemplo la novia los amigos, los hijos etc..Pienso que si, triunfa con la bateria pero a que precio. Yo me siento identificado un poco con Andrew. Hay que disfrutar de todas las cosas buenas de la vida no obsesionarse en una sola porque pierdes todas las demas que son necesarias para la salud y el desarrollo como persona.
Citar
0 #1 David Lopez Lobera 14-05-2016 20:21
L' Andrew es un exemple a seguir, va tenir una infancia molt dura pero no s'ha inmers en la seva malasort sino que lluita contra el seu desti (que jo no crec en el desti, les coses s'aconsegueixen amb esforç. no te res a veure amb el desti. El desti el forjamos nosaltres amb els nostres projectes i somnis,). L' Andrew es un exemple de superacio i lluita..
Citar

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
Avinguda Josep Tarradellas, 19-21
08029 Barcelona
T. 93 452 04 67
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail