La incomoditat amb Camille

camille

Camille Claudel 1915

Bruno Dumont

2013

 

A vegades cal veure un estil de cinema que no saps si el que estàs veient és una obra d’art o tot el contrari, en tot cas, que incita al debat. Segurament el film Camille Claudel 1915 és d’aquests que deixen mal gust de boca, però per què?

 

Escrit per: Beatriz Castillo


Aquesta pel·lícula dirigida pel cineasta Bruno Dumont no pot presumir gaire dels seus diàlegs a excepció de dos monòlegs que fa la protagonista d’aquesta història, Juliette Binoche, i que és la responsable d’interpretar a l’artista Camille Claudel en els seus primers dies de tancament a un hospici on cuidaven persones amb discapacitats intel·lectuals i trastorns de salut mental.


No podem esperar molta més informació sobre l’artista en aquest llarg metratge ni tampoc la típica pel·lícula amb introducció, nus i desenllaç. Segurament l’espectador s’enfronta a tot el contrari: incomoditat generada pel plantejament de Dumont i patiment psicològic transmès per Binoche. Tot interpretat de la lectura de les cartes que es va enviar Camille amb el seu germà Paul on quedava clar que en aquell centre l’únic que es podia fer al llarg dels dies era res. Només amb aquestes dues sensacions transcorren els 90 minuts de pel·lícula que es converteixen per a l’espectador en el seu petit tancament al costat de Mademoiselle Claudel, patint la seva desesperació, incredulitat i enyorança.

 

camille2


Si volem anar més enllà de les sensacions cal dedicar un temps previ a la documentació sobre la vida d’aquesta artista que va ser amant i musa de l’escultor Rodin i germana de l’escriptor Paul Claudel. Seguint dins del setè art, aquest cop sí que podem recórrer al biopic La passió de Camille Claudel del director Bruno Nuytten i que està basada en el llibre que va escriure Reine-Marie Paris, la neta del seu germà.


Segurament després d’aquest pas previ de saber qui era Claudel i per què la seva família va decidir tancar-la, entendrem perquè Bruno Dumont ha volgut fer aquesta interpretació dels primer dies del seu tancament fins al punt de comptar amb persones amb discapacitats intel·lectuals reals per interpretar als personatges que acompanyen a Camille durant la resta de la seva vida a l’hospici i així donar més realisme a la història.  

 

camille3


Llargs silencis i paisatges extraordinàriament filmats acompanyen a una banda sonora molt peculiar perquè només està composta de sons ambientals, molts cops centrats en crits i plors de les persones internes en el centre Montdevergues al sud de França.


Tot plegat, posant-nos a la pell de Claudel, sembla un malson d’una dona que no aparenta un estat de bogeria sinó que és una persona molt sensible i potser una mica inestable que veu totes les seves pors accentuades per l’abandonament de la seva família en aquest sanatori on els dies passen i no hi ha res a fer.

 

 

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
c/ Bac de Roda, 149
08018 Barcelona
T. 93 834 49 40
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail