Una comèdia sobre el patiment emocional
Una historia casi divertida
Anna Boden i Ryan Fleck
2010
Aquesta és una història “quasi divertida”: parlar del patiment psicològic en clau d’humor és un tema complicat, i potser aquesta pel·lícula es queda a mig camí. El protagonista és en Craig, un adolescent que es veu superat per les circumstàncies del seu dia a dia i que, quan veu que sovint té idees suïcides, s’apropa a l’hospital a demanar suport.
Escrit per: Meritxell Vilanova
Per sorpresa seva no només l’ingressen, sinó que va a parar a la planta de persones adultes, ja que la de joves està en obres. Entrar en contacte directe amb persones més grans que ell i que ho estan passant malament el fa xocar amb la realitat. Se sent fora de lloc i demana marxar, però la seva metge, la doctora Minerva (Viola Davis), li fa entendre que ha de treballar la seva situació durant uns dies i que aquell és un bon lloc per fer-ho.
Durant la pel·lícula anem descobrint els motius pels quals en Craig està passant per un mal moment: un pare que li exigeix molt, una excessiva càrrega de treball a l’institut, la constant comparació amb el seu millor amic i amb la seva germana... El contacte amb persones més grans que ell, amb problemes diferents, l’impulsa a superar més ràpidament les seves dificultats per poder ajudar a les altres persones a millorar.
Bobby (interpretat per un Zach Galifianakis molt allunyat dels seus habituals papers de comèdia i de rialla fàcil), també ingressat a l’hospital, es convertirà en un mentor i en un amic. Des de l’inici podem veure com aquesta relació serà molt profitosa per als dos i com el seu procés de millora anirà de la mà. La resta de companys i companyes a l’hospital, com la Noelle o en Muqtada, també seran clau per superar aquest moment.
La història d’en Craig és esperançadora. A través de la seva recuperació veiem una cara diferent del suïcidi, ja que s’adona de tot el que té, de la família i de les amistats. És un procés que fa de manera molt natural i amb el que és fàcil empatitzar.
La pel·lícula ens interpel·la d’alguna manera, ja sigui entenent en primera persona la pressió que sent el protagonista per fer bé les coses, o recordant-nos els canvis que porta l’adolescència i que sacsegen a tothom, per exemple. Ens ajuda a veure que totes les persones podem passar per moments complicats i que ens porten patiment, però que això forma part de la vida i que no passa res per tenir una època de decaïment emocional, sempre que demanem ajuda i ens deixem ajudar.
