Surrealisme que es passa de llarg

ara portada

Soy un cyborg
Park Chan-wook
2006

La pel·lícula sudcoreana Soy un cyborg mostra la vida de la Young-Goon, una noia que creu que és una cyborg i és ingressada en un centre psiquiàtric. La protagonista actua com una cyborg, per tant, parla amb aparells elèctrics (i ells amb ella), intenta connectar-se a ells i no menja, sinó que llepa piles. La pel·lícula ens mostra part de la vida de la Young-Goon abans de ser ingressada: la seva mare no manté una conversa amb sentit i la seva àvia la va criar fins que li van diagnosticar esquizofrènia i la van ingressar.

Escrit per: Laura López

A la Young-Goon la ingressen perquè un llum del sostre li diu que ha de connectar-se a la corrent, llavors ella es fa un tall, es fica uns cables i s’electrocuta, però les psiquiatres no saben què li passa. Al centre coneix diverses persones, cadascuna amb un trastorn diferent, i fa amistat amb un dels pacients, que es caracteritza perquè roba els trastorns de les altres persones. Aquesta relació la fa millorar més que els medicaments i els electroshocks.

Cyborg2

Soy un cyborg va tenir crítiques molt diverses en la seva estrena, tan bones com dolentes. Moltes han vist aquesta pel·lícula com una crítica a la societat robotitzada en la que vivim, altres a la recerca de la pròpia identitat i del sentit de la vida, però en general és una pel·lícula molt surrealista i fantasiosa, i costa bastant no apagar la pantalla als 15 minuts d’haver-la començat.

Quasi bé totes les escenes semblen tretes de la ment d’un infant, són massa grotesques i sense sentit. El director ha volgut mostrar tan fidelment la ment d’una persona amb un trastorn de salut mental que es passa de llarg. A més, la representació dels diferents trastorns de les pacients és molt caricaturitzada i irreal; totes es comporten com si estiguessin en ple brot, però afegint més dramatisme i exageració. El fet que la protagonista cregui que és una cyborg i actuï com a tal està ben plantejat, però no cal que totes les escenes estiguin plenes d’accions surrealistes.

Cyborg3

Potser és una de les pel·lícules que més esforços dedica a transmetre amb imatges com és tenir un trastorn de salut mental, encara que es torni tot una caricatura, i només per això ja és recomanable si el que busquem és veure personatges en deliri constant. Però si el que busquem és veure una bona pel·lícula, llavors es queda molt curta.

 

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
c/ Bac de Roda, 149
08018 Barcelona
T. 93 834 49 40
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail