És increïble: em fascina veure com treballen les formigues, tan petitones i organitzades, sabent molt bé quina és la seva funció, treballen en silenci i passen gairebé inadvertides, però així constants i tenaces i al final el seu esforç serà recompensat, donarà els seus fruits.
En aquest món ple de pessimistes professionals i discursos apocalíptics de tota mena, a vegades trobes coses que t'omplen d'esperança. He llegit el llibre “En Defensa de la Ilustración” de Steven Pinker i és un raig d'optimisme.
Diàriament ens estem enfrontant a un aparador del món cada vegada més desfavorit. El nostre aire es qüestiona per les grans emissions constants de CO2 i de metà, provocat pels fums industrials, automòbils, plàstics, vidres, línies elèctriques, pluges àcides (derivades de les guerres), etc…
No deu ser casualitat que Sant Martí sigui tan especial. Aquí va la segona part del que vaig iniciar quan vaig escriure la primera vegada.
En temps passats, tothom sabia que era ser normal. I tothom sabia que era un tipus rar. Però des de fa uns anys les coses no estan tan clares.
Dia 23 d'abril, dia de “Sant Jordi”, patró de Catalunya des de l'any 1904. Aquest dia també és conegut com el dia de la rosa i/o del llibre (en homenatge a dos dels més rellevants autors de la literatura moderna com són Miguel de Cervantes i William Shakespeare. Tots dos autors, casualitats de la vida, van morir el mateix dia, un 23 d'abril de 1616; hi ha altres escrits que no diuen el mateix).
Estic a punt d'anar-me'n, i dic anar-me'n perquè m'adormiré. Em desconnecto per complet del racionament i navego per aquestes aigües de somni.
Mai he cregut en el destí, m'agrada més pensar que tot és casualitat, una bonica i subtil sorpresa, coincidència, però és que últimament el passat irromp amb força, cada vegada més…
En un dia com aquest contra el tabac, vull recordar-vos una dada terrible. Cada any moren a Espanya seixanta-tres mil persones per causa del tabac. És com si cada dia s'estavellés un avió amb cent setanta-dos persones a bord sense sobrevivents. Esgarrifós, oi?
Comença un nou dia i apareix des de l'horitzó un somriure. Els anglesos li diuen "sunrise".
És curiós com som de petits i com som de grans. De grans els artistes, els poetes, els cantants malden per destacar per ser "únics, originals, diferents", fer alguna cosa que ningú hagi fet abans, una cosa fresca i innovadora. Però de petits, amics meus, això canvia i molt...
Tant de bo hagués entrat abans a escriure al bloc, aquí va el meu petit homenatge al Dia de la Dona. Qui m'anava a dir a mi que el destí o la casualitat em farien treballar envoltada de dones que semblen normals però que en realitat són extraordinàries, fora del normal…
Joia Magazine
c/ Bac de Roda, 149
08018 Barcelona
T. 93 834 49 40
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org
