Comença un nou any i qui més qui menys té l'esperança de que alguns problemes del passat s'acabin i l'any nou el viurem intensament. I és que malgrat que tots coneixem la frustració dels propòsits que ens fem a nosaltres mateixos de canviar de vida cada cap d'any, hi ha algunes coses que sí que podem canviar.
Com cada deu de desembre, pensem de nou en els drets humans. Els drets humans es basen en la dignitat de la persona i hi ha coses aquí i ara que atempten contra la nostra dignitat, la de les persones amb problemes de salut mental.
El vint de novembre es celebra el Dia Internacional dels Drets dels Nens. Es fa aquest dia perquè en aquesta data de l'any de 1959 es va aprovar la Declaració dels Drets del Nen. Trenta anys després, el vint de novembre de 1989, es va aconseguir acordar la Convenció sobre els Drets del Nen, d'obligat compliment per als països que l'han signat. És el tractat internacional més ratificat de la història.
Millor una mica d'alegria perquè en aquests temps de l'any, amb la disminució de les hores de sol i el canvi horari, per a mi són els pitjors de l'any. I a més, en aquests dies de pluja i menys llum encara, un es posa depressiu.
A la ciutat de Girona, fa uns dies, es va celebrar l'acte central del Dia Mundial de la Salut Mental a Catalunya. El lema d'enguany era “Salut Mental a la Comunitat i a la Feina”. És vol així posar l'accent en la necessitat d'un més gran sentiment de comunitat a la societat.
Expliquen la història d'un home que va anar a tallar arbres al bosc. El primer dia en va tallar deu, el segon, malgrat tots els seus esforços, només en va tallar cinc i al dia següent, dos. Un altre home que passava per allà li va dir al veure'l suar i esforçar-se sense èxit: “Per què no esmoles la serra?” I l'altre va respondre “No tinc temps per esmolar la serra, he de tallar arbres!”.
Un any nou que ve i un altre any que marxa. Només ens queden uns dies per acabar i començar un nou cicle. Uns amb ganes d'acabar-lo, com a nou auguri de bona esperança d'haver deixat enrere un any de mala sort i d'improperis.
Tots hem de reconèixer-nos. En algun moment de la nostra vida, hem estat amos de nosaltres mateixos (ego). Amos del nostre jo particular.
No puc portar el temps a una espècie de saló, ja que en la meva ment només existeix una aura de culpabilitat… Aquest saló és de benestar, de salut perllongada i eterns arrelaments de puresa.
En quantes ocasions, en la nostra vida, no hem hagut de triar diferents camins cap a on dirigir-nos com a alternativa.
En quantes ocasions no hem necessitat “unes ulleres per veure”, una lupa, un monocle, una lent, uns prismàtics, una ullera de llarga vista, un telescopi, un microscopi…, ni per veure millor ni pitjor, simplement per veure.
Al llarg de la nostra vida el caminar es fa més o menys pesat, depenent de molts dels factors determinants que ens succeeixen.
Joia Magazine
c/ Bac de Roda, 149
08018 Barcelona
T. 93 834 49 40
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org
