(Bloc) És el destí el que ens separa i ens uneix a través de la vida

compassMai he cregut en el destí, m'agrada més pensar que tot és casualitat, una bonica i subtil sorpresa, coincidència, però és que últimament el passat irromp amb força, cada vegada més… Tres persones tenen la culpa que no se'm tregui del cap, que no pari de sonar-hi aquesta cançó d'Amaral.

Escrit per: Montse Sánchez

"Es el destino que nos lleva y nos guía,
nos separa y nos une a través de la vida,
Nos dijimos adiós una tarde y pasaron los años,
volvimos a vernos una noche de sábado,
otra ciudad, otro país, otra vida,
pero la misma mirada felina"

 

A aquest noi el vaig conèixer quan tenia 14 anys, érem dos adolescents que passejàvem alegrement per les avingudes d'aquesta gran ciutat, però un bon dia va arribar la mort i l'endemà van baixar dos homes forts d'un helicòpter, ens van segrestar, ens van lligar i van emmordassar, per després abandonar-nos en una illa deserta, amb la terra cremada, devastada. L'endemà, va arribar un professor que ens anava a ensenyar els avantatges de viure en aquest lloc, costava de creure amb aquest paisatge tan hostil. Ara puc dir que som dos supervivents d'aquella illa infernal i que mai ens acostumem a viure allà... Tornar-ho a veure i junts riure a riallades és una veritable passada.

 

Més tard vaig conèixer a una dona a qui la mort no li va arrasar com a nosaltres, però li faltava una part. Desprenia una fredor que a vegades em resultava desconcertant, però jo sabia que sota aquesta cuirassa s'amagava una alta sensibilitat. Més tard vaig saber que també havia estat a l'illa, l'entenia i encara la vaig estimar més...

 

I l'última que vaig veure d'aquests retrobaments, va ser la primera que vaig veure. Va ser en un pub, vaig anar a provar la meva astúcia en un joc, a passar la tarda, res més, era una espècie de Trivial, un joc d'atzar, o un capritx del destí, què més dóna? I aquí estava ella, entre tanta gent, va ser la primera que vaig veure, els meus ulls es van clavar en ella. Per un moment es va congelar el temps i em va semblar que no havien passat quinze anys, però als dos segons després de veure-la millor i veure-la tan gran, vaig comprendre que sí que havien passat tants anys. No vaig poder deixar de somriure en aquelles dues hores. Ella mai va estar a l'illa, se'n va lliurar: quan van anar a buscar-la, es va escapar a un altre lloc. Ella no m'ho ha confessat, però sempre em diu sense parlar -se li nota- que ella va ser professional, mestra en aquest mateix lloc, i jo no puc deixar d'al·lucinar cada vegada que la veig i lluito sempre contra el record que em porta una vegada i una altra al passat, però ja hem fet un pacte i no parlarem d'ell mai de la vida... Era la nena més bonica i dolça del món.

 

I és així que se'ns passa la vida, entre trobades màgiques, desacords tràgics, i benvingudes que saben a petons, amb flors i suaus somriures.

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
c/ Bac de Roda, 149
08018 Barcelona
T. 93 834 49 40
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail