(Bloc) Rutines

relojjHe tingut un somni. M'aixecava i no ens deixaven sortir de casa, un virus s'apoderava de la humanitat, era molt contagiós i matava sobretot gent gran i gent vulnerable amb algun tipus de malaltia crònica.

Escrit per: Maria Dolors Artigas

En poc temps i progressivament, els hospitals estaven saturats de persones amb aquest virus, la Covid-19, i els sanitaris no donaven abast.

 

Estic desperta, no és cap somni i, no m'ho acabo de creure, però malauradament, és cert. No és cap somni. Estem vivint aquesta realitat.

 

Ara sento que tinc moltes coses a explicar i també que és fàcil que se m'acabi el temps. Tinc una sensació de por i a la vegada estic plena d'energia. Ningú sap quin és el nostre destí en una situació normal i ara, ara que no és normal, encara ens ho podem imaginar menys. Se'ns fa molt dur aquest tancament i, a la vegada, tenim tot el temps per fer allò que mai trobem el moment en el dia a dia.

 

Personalment, sóc d'aquestes persones vulnerables, però ho estic portant prou bé. M'he marcat unes rutines i intento fer-les cada dia. Per exemple, els dies laborables:

Quan m'aixeco llegeixo, faig la higiene personal i l'esmorzar, m'encarrego de la neteja de la casa i del dinar. Cada dia fem la trucada del matí la meva parella i jo. Miro el mòbil.
Després de dinar, migdiada, em quedo adormida veient la televisió, els documentals d'animals o alguna xerrameca.
Cap a les 17h torno a parlar amb el meu nòvio, aquest sol ser el millor moment per xerrar. M'he marcat unes rutines d'exercici físic. I em connecto amb el Club Social cap a les 18h. Després tasques d'ordinador: correu electrònic, escriure, fer la compra online (això he de ser honesta i comentar que és prou complicat).
A les 20h, ja sabeu, l'aplaudiment, sopo i miro les notícies (és el pitjor moment del dia perquè són molt dolentes) Petem la xerrada de la bona nit amb el meu nòvio. Ràpidament es fan les 22h que intento veure una pel·lícula però normalment em quedo adormida. Faig la higiene nocturna, i a dormir fins al dia següent.

 

Els caps de setmana m'ho prenc amb més calma, de fet faig el que em dóna la gana, en tot moment. Vull dir que no tinc horaris. Moltes vegades, també em dóna per cuinar, fer alguna cosa extraordinària, com ara una paella o, vés a saber, allò què em passa pel cap. Faig coses que tinc per endreçar, coses antigues, fotos al seu àlbum corresponent i collages de postals, truco a familiars i a amics, el que se m'acut. Però més aviat, miro de gandulejar.

 

D'aquesta manera estic passant el confinament, segurament molt semblant a molta gent, què direu, no és molt original. Doncs no, però gràcies a aquestes rutines, em passen els dies volant i no paro a desanimar-me. Pensar, sí que penso, però en positiu. Que tot això s'acabarà aviat i que cada vegada estem més a prop d'aconseguir-ho. Quan es publiqui aquest article ja hauran deixat sortir més gent al carrer, nens per exemple, però nosaltres, la gent més vulnerable trigarem més a sortir, n'és evident.

 

Més blanc s'ha de veure l'horitzó que la neu, i respirarem un aire tan pur... Esteu segurs que lluitant tots plegats, arribarem. És impredictible el moment, però arribarà i llavors aprofitarem el temps per estimar-nos tan a prop com ens deixin els nostres cossos. I ni el vent s'atrevirà a creuar-se entre nosaltres.

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
c/ Bac de Roda, 149
08018 Barcelona
T. 93 834 49 40
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail