(Bloc) Reflexos al vidre

reflejoJuan va entrar al vagó del tren encara amb les portes semitancades, sense fer cas de les queixes i improperis que li proferien els pocs passatgers que descendien en aquella parada. Es va dirigir ràpidament a un dels molts seients lliures que a aquella primera hora abundaven en aquell tren, sabent que aquesta situació canviaria radicalment en un parell d'estacions més, a mesura que la gent omplís els vagons del comboi per acudir als seus llocs de treball. Però això mancava de tot interès per a Juan. Ell només desitjava asseure's el més aviat possible al costat de la finestra, desitjant veure de nou a aquella dona que havia conquistat el seu cor. I la seva aparició no es va fer de pregar.

Escrit per: Pedro Villena

Entre dos parpellejos fugaços, Irene va aparèixer. Els seus rostres es van il·luminar. Amplis somriures es van reflectir a les seves cares i els palmells de les seves mans es van ajuntar en el vidre a manera de salutació diària. Un petó fugaç, ple de complicitat, va donar pas a la conversa. Poc temps havia transcorregut des que es van veure, però a tots dos els semblava una eternitat. Les preguntes, les respostes, els riures, les anècdotes, els secrets, les confidències, van omplir l'hora següent, aliens al món que girava al seu voltant.

 

El tren s'anava omplint de persones, a mesura que les parades s'anaven succeint. Algunes persones feien l'acció d'asseure's als seients que ocupava Juan, però en veure'l parlant a l'aire, gesticulant converses en solitari o besant els bruts cristalls del tren, acabaven per marxar d'aquells seients, convertits en un espai buit, enmig d'un vagó ple de gom a gom de gent, com oasi enmig d'un desert etern.

 

Irene li va recordar a Juan que la següent estació era la parada en la qual havia de baixar-se ell. A contracor, Juan va accedir a aixecar-se del seient i dirigir-se a la porta per a sortir, no sense abans acomiadar-se d'Irene amb un càlid petó i un “fins ara”. La gent s'apartava al seu pas, alguns amb gest de repulsa, espantats o temorosos que aquella persona els fes alguna cosa; la majoria, rient-se d'aquell noi que parlava a un vidre, mentre cruels paraules murmurades omplien el vagó.

 

Juan es va acostar a les portes automàtiques, esperant que s'obrissin per a sortir a l'andana. Un últim cop d'ull enrere, al lloc que havia ocupat, i una última salutació acompanyada d'un somriure, corresposta per Irene.

 

Les portes es van obrir i Juan es va unir a aquella marea caòtica de gent en totes direccions, buscant les sortides o els enllaços a nous transports. Quan va arribar al carrer que conduïa a la seva feina, va buscar amb anhel qualsevol aparador o superfície cristal·lina, on poder tornar a veure a Irene.

 

I així, de vidre en vidre, avançava Juan pels carrers, vivint una relació que el món del seu voltant no entenia. A vegades es preguntava si no seria veritat el que deia la seva família, i tanta gent murmurava a la seva esquena. Potser tot era fruit de la seva imaginació. Potser Irene no existia, tal com asseguraven els queel coneixien. Potser Juan sabia que tenien raó. I potser Juan preferia una vida i un amor reflectit en un cristall, que una vida veritable plena de solitud i amargor.

Potser.

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
c/ Bac de Roda, 149
08018 Barcelona
T. 93 834 49 40
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail