(Bloc) Totum revolutum

toleranceDins la categoria d’”aquelles petites coses de la vida” que poden donar a algunes persones un moment de felicitat, com veure l’alba o prendre un cafè amb els amics, passejar per la platja amb els peus descalços o jugar amb les nostres mascotes, suposo que també estarà inclòs contemplar el cel en una nit estrellada i perdre't en ensomnis mentre contemples l'infinit.

Escrit per: Pedro Villena

Però fins i tot aquest gest tan senzill d'aixecar la mirada al cel nocturn, en moltíssimes ocasions no té cap recompensa. En les grans ciutats del món, on la contaminació lumínica fa que costi diferenciar gairebé el dia de la nit, on la contaminació bloqueja els llamps del sol o la lluentor de la lluna, es fa gairebé impossible el poder comptar un grapat d'estrelles brillant sobre el firmament. Cal allunyar-se molt de les ciutats, i cada vegada més, per poder veure un cel negre il·luminat per centenars de llumetes blanques titil·lant.

Aquesta espectacular vista és el que en l'Antiguitat tota persona podia contemplar alçant la seva mirada. Totes les civilitzacions antigues han mirat al cel a la recerca de senyals, de preguntes i respostes, de precs als seus déus i deesses. I els grecs de la Grècia clàssica no van ser menys i van començar a descobrir estrelles i planetes i a posar-los noms, la majoria inspirats en les seves deïtats.

Els grecs clàssics van observar un punt lluminós vermellós en el firmament. Van descobrir que era un planeta i clar, van decidir posar-li un nom. I quin nom li posem a un astre de color vermell com la sang? Perquè els grecs, que eren uns divertits, li van adjudicar el nom d'Ares, déu grec de la guerra. Segles més tard, els romans, que eren uns copiadors, van canviar el nom d'aquest puntet vermell sang que es veia en el firmament i li van dir Mart que, casualment, era el déu romà de la guerra. Originals ells, oi?

Uns quants segles més tard, i gràcies als telescopis, es va descobrir que el planeta Mart estava acompanyat per un parell de satèl·lits o llunes. I clar, també van decidir posar-los noms. I quins noms li posem a dues llunes d'un planeta vermell com la sang i que té el nom de Mart, déu de la guerra romà? Perquè els científics, en una parenceria superba d'originalitat, van decidir que aquestes dues petites llunes es dirien com els fills del déu grec Ares, i que eren, segons la mitologia grega, Fobos i Deimos. Originalitat al poder.

Fobos i el seu germà Deimos acompanyaven al seu pare Ares a totes les batalles amb la finalitat d'infondre por, terror, temor i pànic, la qual cosa donava com a resultat una pèrdua de control dels soldats durant les guerres i conflictes. Fobos (“por”, d'aquí ve la paraula fòbia, i totes les seves formes relacionades) era qui feia la primera entrada, apareixent i ocasionant que el pànic envaís a la gran majoria dels guerrers, i així feia que aquests fugissin terroritzats de la batalla. Quan Fobos acabava, Deimos (“terror”) entrava a fer el seu treball, fent que els soldats es quedessin paralitzats per l'horror a la mort i el dolor.

I què té a veure Mart, Fobos i Deimos amb la felicitat i aquestes “petites coses de la vida” de les que parlava al principi? La veritat, res, però és que quan un es posa a escriure, hi ha ocasions en què et deixes portar i una cosa porta a l'altra i a una altra i a una altra, i així acabes mesclant ous amb caragols.

Una abraçada.

O dues.

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
c/ Bac de Roda, 149
08018 Barcelona
T. 93 834 49 40
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail