(Bloc) Les relacions interpersonals: una batalla de doble signe

hablarDurant un grapat d’anys, potser els que es consideren que haurien de ser els “millors” de la vida de qualsevol persona, vaig decidir (o potser no vaig tenir més elecció) aïllar-me del món i mantenir únicament les relacions imprescindibles per sobreviure, això és, família d’origen (per sort, la meva és mínima) i contactes de feina. Sóc conscient que vaig fer el millor que podia en aquell moment però que tant de temps endinsada en la soledat em va convertir en un infant en allò que té a veure amb les relacions personals.

Escrit per: Marta Abad

Superats amb escreix els 30 anys, vaig decidir, amb prudència i no menys desesperança i manca de fe, obrir una escletxa al món; vaig començar a donar petits passos per a conèixer gent; seguint la meva essència i valors, ho vaig fer de manera no indiscriminada, apropant-me a persones amb qui les nostres essències poguessin encaixar.

 

Han passat uns quants anys des d’aleshores i seria injust i poc realista negar que ha estat un camí més aviat dur, amb moltes pedres, amb molts moments en què hagués tornat a la “cova”, topant amb menyspreus i amb les dificultats que les meves pròpies limitacions han generat. Hi ha persones que han passat per la meva vida de manera fugaç, d’altres que han romàs durant un temps més llarg; d’algunes he après, d’altres m’han generat més dolor que joia, moltes m’han servit de mirall o m’han senyalat, explícitament o implícita, allò que havia de seguir millorant, etc.

 

En alguns moments en què creia que estava assolint un cert equilibri interrelacional, he vist que encara em mancava molt per aprendre, m’he desencisat de mi mateixa i fins i tot m’he castigat o he sentit commiseració de mi mateixa. Una pregunta que m’he repetit desenes de vegades és el perquè a mi em costa tant allò que és natural per a altres: l’interactuació, la relació amb altres, la comunió, l’amistat.

 

Evidentment, si segueixo transitant aquest camí és perquè hi he trobat aspectes positius, sens dubte! He après molt sobre mi mateixa, he conegut altres realitats i maneres de pensar que m’han ajudat a configurar de manera més madura la meva pròpia visió de la vida, m’he apropat a coneixements pels quals, motu propio, mai m’hagués interessat, he rigut, he compartit… però el més important ha estat saber-me part de quelcom, sentir-me estimada i acceptada. I he donat gràcies per aquest do, per tenir la força d’anar a la troballa d’un món aliè i ple de dubtes però que, en còmput global, sembla que està pagant la pena.

 

Insisteixo en què la batalla contra els meus fantasmes i hándicaps no està ni molt menys guanyada. Aquests em boicotegen especialment quan no estic bé, quan les meves emocions negatives són les imperants. I és frustrant i dolorós perquè una feina de mesos o anys, en ocasions, se’n va en orris per una setmana dolenta. Molts dirien que he d’aprendre a ser resilient, no els mancaria la raó, però jo afegeixo que, en ocasions, necessito el descans del guerrer per recuperar forces i agafar perspectiva. Vull pensar que això és una carrera de fons i que cada dia és una nova oportunitat per millorar i per mostrar una versió millor de mi mateixa. No pas forçada o maquillada sinó treballada i essencial, des del cor.

 

Tot i que relacionar-me m’ha generat més dolor que viure tancada en el meu món particular i minúscul, m’ha convertit en una persona més completa, sana, tolerant, menys gris… i m’ha permès viure moments de plenitud d’alegria sincera que dubto haver pogut albirar en la meva solitud.

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
c/ Bac de Roda, 149
08018 Barcelona
T. 93 834 49 40
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail