(Bloc) L’ètica de l’ús i consum de mitjans

tolerancePer als que ja tenim una edat, l’any 1992 va suposar un abans i un després en la manera de fer periodisme a Espanya. Tres adolescents van ser brutalment assassinades a la localitat valenciana d’Alcàsser.

Escrit per: Marta Abad

Els canals de televisió, pocs al nostres país en aquell moment, van fer un seguiment exhaustiu i, en molts casos, traspassant la frontera de la informació per entrar en un terreny absolutament fastigós- ho sento, no hi ha un altre terme per descriure-ho-, relatant cada detall de la tortura que les noies havien patit abans de morir. Em pregunto com devien sentir-se els pares, familiars i amics de les joves escoltant aquells relats sobre les darreres hores de la vida dels seus éssers estimats.

A partir d’aleshores, no hi ha hagut treva per part dels mitjans. Com a casos esfereïdors on no s’han estalviat minuts de pantalla ni detall dels successos, recordo entre d’altres especialment aquells en què hi ha hagut criatures involucrades. M’estimo més no mencionar els nom dels “expedients” ni dels petits o joves que ja no hi són. Estic convençuda que alguns de vosaltres no trigareu més que uns segons a rememorar-los.

Davant d’aquesta manera de fer periodisme, em pregunto: és necessària?, què aporta al cas?, quin valor té per a la societat? I, sobretot, no viola cap codi deontològic de la professió? Per una altra banda, no estan obligats els tribunals a preservar el secret de sumari en certs casos que puguin provocar danys psíquics a qui accedeixi als detalls? No sóc periodista ni entesa en legislació, amb la qual cosa no puc fer cap afirmació ferma al respecte. Ara bé, com a ésser humà, sento un profund rebuig cap a aquesta cobertura mediàtica.

Evidentment que policies, criminòlegs, psiquiatres i d’altres professionals han de poder disposar de la informació que envolta aquests successos horribles per aprendre´n i tractar de prevenir-ne d’altres en el futur; no qüestiono en cap cas aquesta transparència. Però, què fem nosaltres, ciutadans i ciutadanes sense cap tipus d’atribució d’aquest tipus, amb aquells detalls que sabem d’aquests actes inhumans? Penso que res més que enfangar-nos en un morbo desmesurat, posicionar-nos políticament (com si l’assassinat tingués alguna cosa a veure amb la política) i erigir-nos en pseudo-especialistes de les lleis o de la ment humana. Resumint: res de bo. Evidentment, les xarxes socials no han fet sinó d’altaveu d’aquesta disbauxa verbal.

És a dir, la meva crítica no solament s’adreça al món del periodisme en totes les seves branques - mitjans “clàssics” o online-, sinó a aquells que en consumim els continguts i gosem opinar d’una manera o una altra. On queda, doncs, el respecte cap als que han perdut els seus? Se’ns ha oblidat o no som capaços d’empatitzar? No pensem que nosaltres haguéssim pogut estar al seu lloc o, fins i tot, ens pot succeir en el futur.

Aquest darrer mes he estat pensant intensament en aquest tema per dos successos molt diferents entre ells però que, un cop més, m’han fet qüestionar la humanitat en aquest sentit.

Per una banda, la desaparició i mort de les dues petites de Tenerife suposadament a mans del seu propi pare. De nou, han estat innombrables les hores dedicades al cas. Hi he pensat molt i la única part que podria entendre i justificar és la circulació de les fotos d’elles a fi que, si algú les veiés, pogués advertir l’autoritat competent. Res més, ni un detall més sobre la seva vida o la del seu entorn. Davant d’una desgràcia d’aquest tipus, fins i tot les coses fetes amb bona intenció, poden resultar desagradables. Per exemple, en saber-se el malaurat destí de la més gran de les germanes, va circular un dibuix d’elles com a sirenes. Realment creiem que podem romantitzar una mort tant d’aquesta manera? Per no parlar del o de la dibuixant que treu rèdit de la desgràcia deixant la seva firma al dibuix. Crec que hem perdut el nord.

Per una altra banda, ens trobem a un dels partits de la primera fase de l’Eurocopa de futbol en què un dels jugadors de Dinamarca es va debatre entre la vida i la mort i les càmeres- ignoro si de la pròpia UEFA- no van deixar d’enfocar el cos immòbil del futbolista. Va haver de ser el gest del capità de la selecció danesa qui donés instruccions als seus per encerclar al company i preservar la seva intimitat. “A Déu gràcies”, Eriksen sembla recuperar-se del que esperem sigui solament un ensurt, probablement, l’ensurt de la seva vida.

Em pregunto si, en algun moment dels propers anys o dècades, hi haurà un punt d’inflexió en la manera de fer i consumir periodisme o si arribarem a quotes de manca d’ètica col·lectiva i individual encara superiors (ignoro si en poden existir). Sigui com sigui, per la meva part faré tot el possible, encara que, de ben segur, m’equivoqui i falli moltes vegades, per no contribuir a aquest “circ romà” en què s’està convertint la nostra societat.

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
c/ Bac de Roda, 149
08018 Barcelona
T. 93 834 49 40
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail