(Bloc) Fe

tolerancePartint d’un molt breu fragment del Nou Testament, hem encunyat la frase popular “la fe mou muntanyes” per referir-nos a la importància de creure en alguna cosa per aconseguir que aquesta es faci realitat. Tot i que l’origen de la mateixa sigui cristià i, per tant, religiós, fem servir l’expressió per a qualsevol situació en què aquesta actitud sigui la més adequada a fi de portar a bon terme la nostra empresa.

Escrit per: Marta Abad

I què volem dir ben bé amb aquesta expressió? Com apuntàvem més amunt, és lògic que el seu significat primigeni segueix essent vàlid, és a dir, assenyala la importància de l’oració per aquells que creuen en el seu Déu. No obstant, molts altres també la fem servir quan desitgem un fi determinat per a una situació que no sembla massa favorable per a nosaltres. En certa manera, ens motiva a seguir creient, a lluitar, a no abandonar.

Però, què entenem per fe? El diec2 ens diu el següent (en la seva accepció més general i, per tant, no estrictament, vinculada a la religió): “Creença ferma en la fidelitat, en la veracitat, en la capacitat, d’algú, en la veritat d’alguna cosa, en l’eficàcia d’alguna cosa.” Com podem observar, la fe pot ésser atribuïda a persones o coses i, de ben segur, pràcticament tots nosaltres ens hem referit a aquest do quan volíem transmetre la nostra profunda confiança en les capacitats d’una altra persona o en un mateix, per suposat.

Podríem pensar que la fe és quelcom d’esotèric, una mena de sentiment atàvic o de ritual d’autosuggestió i potser no estaríem del tot errats. Ara bé, es tracti d’això o d’una altra cosa, pot esdevenir i, de fet, esdevé, el motor de molts assoliments personals i, en la suma d’aquests, també col·lectius. Perquè, és possible creure que, en cas de no tenir fe en les nostres capacitats o en les d’altres, ens aventuraríem a emprendre projectes a llarg termini o amb risc? Per exemple, començaríem una carrera universitària? Ens casaríem o tindríem fills amb la persona que estimem a dia d’avui? Entraríem a quiròfan a posar-nos en mans d’algú que, suposadament, és cirurgià i a qui no li tremolaran les mans a l’hora de tallar allà on sigui necessari? Pujaríem a un avió quan es tracta d’un mitjà d’un objecte de gran pes que vola?

Podem pensar en centenars d’actes del dia a dia o, si més no, de la vida, en què fem un acte de fe sigui basat en l’experiència pròpia o aliena prèvia, en la ciència, en el bon funcionament de les lleis, en l'ètica col·lectiva, en el nostre potencial, en els sentiments vers altres persones...etc. Sembla bastant evident que els actes de fe basats en la ciència o en les lleis són els més simples perquè, més aviat, es tracta d’inferir esdeveniment lògics i racionals, no així en els altres casos.

Tot i que pugui semblar paradòxic, tenir fe, creure en alguna cosa o en algú, ens fa lliures; lliures d’ansietats i angoixes perquè fem un salt al buit i confiem en què allò que desitgem i/o esperem succeïra. Evidentment, aquesta confiança ha d’anar acompanyada de moviment, d’acció, de voluntat. És a dir, quan es tracta d’un projecte personal, la nostra contribució és cabdal per a què aquest arribi a bon port. La fe és, per així dir-ho, el combustible que ens empeny a no defallir, a seguir lluitant i a donar el millor de nosaltres mateixos amb la vista posada a la meta, a l’objectiu.

Creure, sempre que no es tracti de fer-ho en quimeres o utopies, és sa i, fins i tot, recomanable. És quan deixem de creure en certs assoliments quan esdevenim éssers grisos, erràtics, taciturns, abúlics i, fins i tot, ressentits amb els altres. Perquè sí, es pot perdre la fe en la humanitat com a tal a base de copsar les moltes desgràcies que alguns éssers humans inflingeixen a d’altres sigui per egoisme o pura maldat. Ignorar aquesta foscor que forma part de l’ésser humà seria naif i contraproduent; ara bé, centrar tota la nostra energia en denostar-ho i ignorar la llum que emana d’altres persones, pot ésser igual de perillós, si no més, donat que ens desproveeix de tota motivació per lluitar.

Personalment, crec que una cosa que mai no hem de permetre és que ningú ens faci perdre la fe en allò en què la tinguem dipositada. Una cosa és que ens aconsellin, ens obrin els ulls quan no veiem la realitat de les coses; i una de ben diferent, que ens arrabassin la fe en nosaltres mateixos, en qui estimem, en Déu...ningú no hi té dret i hauríem de permetre’ns, com a mínim, demanar a aquestes persones que deixin de qüestionar els nostres bgbgsentiments o creences. Perquè la fe ben entesa no és mai perniciosa, és quelcom personal, ens empeny, ens enalteix, ens permet arribar allà on, d’una altra manera, possiblement mai arribaríem o hauríem arribat.

“Tenir fe requereix coratge, la capacitat de córrer un risc, la disposició a accceptar inclús el dolor i la desil·lusió.”.- Erich Fromm

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
c/ Bac de Roda, 149
08018 Barcelona
T. 93 834 49 40
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail