(Bloc) De l'estoïcisme ben entès

toleranceMalgrat que llegir és la meva més gran passió, la meva millor medicina i el meu hobby més preuat, mai m’ha agradat la poesia. Ara bé, sí és veritat que, al llarg de la meva vida, hi ha alguns poemes que m’han agradat i, fins i tot, hi va haver un que va marcar la meva vida. Corria l’any 2000 i un company de facultat me’l va enviar ens els albors d’internet i en un moment en què jo sentia certa confusió vital.

Escrit per: Marta Abad

Em va enviar la seva traducció al català i, més endavant, vaig cercar la seva versió original en anglès i també una de les seves traduccions en castellà. El poema té com a títol la partícula condicional més habitual en qualsevol idioma, “Si” i el seu autor va ser el Rudyard Kipling (autor també de “El llibre de la selva”) que el va dedicar al seu fill.

Se m’acudeixen poques maneres millors de sintetitzar una filosofia o manual de vida. És possible que no tothom estigui d’acord amb aquesta manera de concebre-la si bé, en el meu cas, quadra amb com jo crec que hauríem de transitar el nostre camí. Avui en dia, possiblement, sigui compartit per ben pocs en un moment històric en què el epicureisme i el narcisisme imperen a tot occident. Aquí el teniu.

 

 

“Si”

Si mantens el cap fred quan al voltant

Tothom el perd i a més te’n fan culpable,

Si confies en tu quan tots en dubten,

Però permets també que et qüestionin;

Si esperes i no et canses d’esperar,

Si t’enganyen i no respons amb trampes,

Si t’odien i tu no et permets l’odi,

Ni fas veure que ets massa bo ni savi:

Si somies i els somnis no et dominen;

Si penses i pensar no et paralitza;

Si acares el triomf com el desastre

I aquests dos impostors tractes igual;

Si suportes de dir la veritat

I que la torcin per enganyar els ximples,

O veus que han destrossat els teus propòsits,

I t’ajups i els refàs amb eines velles.

Si pots amuntegar tots els teus guanys

I te’ls jugues un cop a cara i creu,

I perds, i recomences novament

I no parles mai més del que has perdut;

Si poses cor i nervis i tendons

Per complir els objectius que s’esvaeixen,

i esperes el teu torn quan res no et queda

tret de la Voluntat que et diu: “Espera”.

Si parles amb la gent i ets virtuós,

No menysprees la gent quan vas amb reis,

Si ni amics ni enemics poden ferir-te,

Si tots compten amb tu, però ningú massa;

Si el minut implacable saps omplir

Amb seixanta segons inestimables,

La Terra és teva i tot el que hi ha en ella

I, encara més: seràs un Home, fill.

 

A partir d’aquí, m’agradaria extreure’n algunes reflexions.

Quina importància té mantenir-se serè davant les circumstàncies adverses, no perdre el cap i deixar-nos emportar per la rauxa del moment! Ser capaç de prendre decisions de les quals no ens penedim més endavant. Perquè, mantenir el cap fred, no implica no tenir emocions o sentiments sinó ser capaç de balancejar-los.

Després Rudyard ens introdueix tres qualitats enormement importants a molts àmbits de la vida: autoconfiança, esperança, sinceritat i humilitat. Evidentment, que la majoria de nosaltres estem llunys de la santedat però hauríem d’aspirar a guanyar en aquestes virtuts tant per viure més tranquils i en equilibri com per fer del món un lloc millor. Personalment, sento necessitat de millorar en humilitat donat que, en ocasions, davant de l’obvietat em costa transigir davant d’aquells que es neguen a obrir la seva ment i acceptar la realitat. Quina d’aquestes és la vostra més gran assignatura pendent?

Una altra lliçó que no tenim més remei que aprendre per no desesperar és la importància d’acceptar les derrotes com a part del camí i, en el millor dels casos, treure’n aprenentatges que ens ajudin a avançar amb més força i saviesa. I, a partir d’aquí, també treballar una altra capacitat fonamental per viure sense caure en una depressió constant: la resiliència. Ser capaços d’aixecar-nos quan hem caigut, sigui com sigui la caiguda. De nou, la nostra humanitat fa que requerim d’un període de dolor o dol però no el podem eternitzar, hem de tornar a caminar amb el cap ben amunt.

Malauradament, la societat actual ens està convertint en éssers amb queixa constant, amb poca o nul·la capacitat de refer-nos. La queixa és estèril, no ens porta enlloc més que en una depressió quasi “cercada”, el nostre recer es troba en què la gent al nostre voltant ens digui “Pobre…”. De fet, els més joves (i, en ocasions, els no tan joves), cerquen aquesta falsa misericòrdia a les xarxes socials compartint frases carregades d’un fals romanticisme anímic. Volem que ens acompanyin en un plor que, en molts casos, és injustificat. Hauríem d’aprendre, per contra, a demanar el seu suport real en aquells casos en què el nostre dolor a l’ànima és vertader. Un suport en que l’amistat o l’amor genuïns es converteixen en un bàlsam que ens empeny a aixecar el cap de nou.

Ja als darrers versos, Kipling rima sobre la grandesa d’aquells que tracten tothom de la mateixa manera amb indiferència del seu estatus econòmic o social; quantes vegades menyspreem aquells que considerem inferiors o sols tractem com a persones els que ens poden oferir favors d’un tipus o un altre? La fraternitat universal hauria de formar part de la nostra essència d’éssers “superiors”.

Per últim, se’ns anima a viure cada instant de les nostres vides amb consciència, sense vacuïtat perquè la vida és un do que ens ve donat i l’hauríem d’apreciar com a tal. Quantes vegades ens queixem perquè no sabem què fer, perquè ens avorrim o perquè el temps se’ns passa lent? Quantes coses podríem fer en aquells minuts, en aquelles hores que no tornaran...Aprenem a fer de la vida una experiència digna d’ésser viscuda.

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
c/ Bac de Roda, 149
08018 Barcelona
T. 93 834 49 40
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail