(Bloc) Amistat incondicional?

toleranceAra fa uns 9 anys que vaig decidir obrir-me al món, deixar d’estar tancada en mi mateixa per tractar de conèixer gent amb qui, d’alguna manera, compartir la vida. Mentiria si digués que va ser un procés bonic i planer, res més lluny de la veritat. Amb més de 30 anys, algunes habilitats socials més que rovellades i en un món poc tolerant envers “certes coses”, vaig patir molt de dolor i em vaig sentir rebutjada en moltes ocasions. Ara bé, crec que, finalment, va valer la pena.

Escrit per: Marta Abad

En meitat dels molts “fracassos”, va aparèixer una persona que, avui en dia, és la meva millor amiga, una de les dues persones de la meva vida que més saben de mi, a qui confio les meves angoixes, bucles, envers qui ben poques coses resten amagades. Durant tot aquests anys i degut a les nostres diferents visions de la vida, els nostres propis fantasmes i d’altres factors externs menors, hi ha hagut moments de foscor en la nostra relació. Fins i tot, podria dir que hi ha hagut un parell de moments en què el “the end” era la caràtula més apropiada per al nostre periple vital conjunt.

Si bé, el mèrit ha consistit en superar-ho, en anar més enllà dels nostres egos, en perdonar i en seguir valorant el regal de tenir-nos com a amigues. A ella no puc sinó estar-li agraïda per pensar molts cops en mi, pels seus petits detalls, per la seva sinceritat, per suportar estoicament els meus “bucles” i seguir donant-me consells repetits una i una altra vegada.

Recordo que, quan encara ens estàvem coneixent però ja teníem una certa confiança, em va explicar que estava tractant de conèixer gent (per ubicar-vos, ens vàrem trobar en un web per fer amistats), perquè estava fent canvis a la seva vida, perquè sentia que el cicle d’una amistat de molts anys havia finalitzat; no perquè aquesta ja no existís sinó perquè havia perdut certa intensitat. Una de les coses que em va explicar d’aquella la seva amiga era que sabia que, malgrat tot, hi tenia una amistat incondicional, que sempre estaria al seu costat passés el que passés.

Arran d’aquella “confessió”, li vaig explicar que, personalment, creia que les relacions d’amistat incondicionals em semblaven quelcom insà, que si algú està al nostre costat fem el que fem, no ens ajuda gens a créixer o a millorar. És curiós perquè aquell intercanvi d’opinions ens va fer reflexionar a totes dues sobre el significat de la incondicionalitat en les relacions. Quasi 8 anys després, hi segueixo pensant.

Personalment, jo no voldria ningú al meu costat que hi fos fes el que fes. Puc imaginar alguns escenaris en què no penso que em sumés que em seguissin recolzant i estant al meu costat: si m’estigués fent mal a mi mateixa, si traís els meus valors, si fes mal a altres...Segur que molts estareu pensant: “precisament, una amistat tracta d’això, d’estar sempre al costat de l’altre”. Ara bé, no creieu que, en ocasions, és important rebre un cop de realitat i adonar-nos que, potser, estem perdent algú?

Evidentment, no m’estic referint a que un amic ens abandoni davant de la nostra primera errada o traïció a nosaltres mateixos però, i si seguim aquell camí clarament errat i el nostre confidenet ens insisteix per ajudar-nos i no volem fer-li cas? Què ha de fer aquesta persona? Ignorar que estem generant-nos o generant dolor a altres? Personalment, jo no voldria que fos així perquè considero que una amistat, per sobre de qualsevol altra consideració, ha de significar voler el bé de l’altre fins i tot si això ha de suposar trencar el vincle.

En aquest sentit, torno a la qüestió inicial: és bona la incondicionalitat? Heu pensat si hi ha alguna situació en què no podríeu o no voldríeu recolzar el vostre amic/la vostra amiga? Us poso un exemple personal: jo no seria còmplice d’una amistat en la seva infidelitat a la parella i tampoc l’acompanyaria en un procés de gestació subrogada perquè les dues accions van en contra dels meus propis valors. I penso que el primer pas per ser un bon amic o una bona amiga és ésser fidel a un mateix. Compte! Amb això no vull dir que no s’hagin d’escoltar i respectar les idees i opinions alienes, ni molt menys. Sinó que crec que hem de ser capaços d’establir unes línies vermelles per nosaltres mateixos i per seguir oferint integritat i honestedat a l’altre.

Potser no és que no cregui en la incondicionalitat sinó que la concebo de tota una altra manera i que, arribat el cas, m’estimo més sacrificar l’amistat o deixar-la en stand-by pel meu bé i/o el de l’altra persona, a seguir com si res quan els fonaments més bàsics tremolen i seguir mantenint l’edifici en peu pot suposar un risc més gran a mig o llarg termini.

Què en penseu vosaltres de l’amistat incondicional?

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
c/ Bac de Roda, 149
08018 Barcelona
T. 93 834 49 40
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail