(Bloc) Coses “mal vistes” que m’agrada fer

toleranceEls que tan sols llegeixin el títol d’aquest post pensaran que sóc una revolucionaria a qui agrada provocar i anar contracorrent, potser hi ha una mica d’això però no tant com podríeu pensar. Com sigui, en aquestes línies, m’agradaria compartir-vos tot un seguit de coses que faig tot i que no sempre siguin ben acceptades per la societat o pel grup. És més, continuaré fent-les malgrat totes les crítiques que he rebut i rebré.

Escrit per: Marta Abad

 

1. Preguntar quan no sé o no entenc. Sembla obvi, oi? Doncs jo vaig descobrir ben aviat, potser ja a l’escola, que la gent no preguntava quan no seguia una explicació. No sé si per vergonya, per ego, per mandra, per manca d’interès...jo sí ho feia ja aleshores i ho segueixo fent avui en dia, tant als meus espais formatius com quan, amb amics o coneguts, es parla de qualsevol tema del qual sé poc o res. Això m’ha portat a no anar venuda als examens, a aprendre moltes coses noves i, fins i tot, a desenvolupar un esperit crític envers a allò que els altres estan compartint. No sé i, honestament, tant me fa si en alguna ocasió han pensat que sóc inculta, curta de gambals o una pesada (he arribat a dir-li a alguns professors en tres ocasions que no estava entenent la seva explicació), seguiré fent-ho perquè m’apassiona aprendre i, perquè lluny d’altre tipus de consideracions, crec que qüestionar és un senyal d’interès i respecte cap al nostre interlocutor.


2. No acceptar l’opinió majoritària si realment no la comparteixo. Al llarg de la meva vida, m’he sentit absolutament qüestionada per temes en què, simplement, tenia una opinió o posicionament diferent al més estès. No combrego amb l’actual feminisme i he hagut de sentir frases del tipus “Com pot ser que no te n’adonis del masclisme imperant?” o “Dones com tu no ajuden”. Per cercar la fe o defensar la religió, m’han etzibat “No és de persones intel·ligents” o “No és propi de tu”. I com aquestes, us en podria compartir moltes d'altres. Quin dret tenen els altres a opinar sobre les opinions i vides alienes sempre i quan no provoquin cap mal? Si una cosa tinc clara és que no em forçaré a acceptar el statu quo simplement per encaixar, per ser acceptada. Tenir idees pròpies i basades en els meus valors és quelcom massa preuat per a mi com per renunciar-hi a canvi d’una falsa pertinença al grup o a la societat.


3. Dir als meus amics les coses bones però també les dolentes. Tinc pocs amics, molt pocs i ja m’està bé així. L’honestedat i la sinceritat són pilars bàsics del meu concepte d’amistat així que, sempre que tingui motius (que no opinions ultra subjectives) per a fer-los saber que es poden estar equivocant o fent mal, ho faig. Penso que les relacions sanes ens han de fer créixer com a persones i la única manera d’aconseguir-ho és ésser conscients de les nostres febleses i neures insanes. Compte! Això no vol dir que no toleri les limitacions dels meus, no és pas això; simplement penso que la vertadera amistat ens ajuda a mantenir els ulls oberts. I, per suposat, això espero també els meus. Recolzament i suport però no tenyits d’hipocresia o “ben quedar”.


4. No celebrar certes dates assenyalades. Aquí, admeto que puc arribar a ser, simplement, odiosa. Vaig esborrar la meva data d’aniversari de tots aquells espais on podia fer-ho a fi de no rebre felicitations obligades i rutinàries; de copiar-enganxar, vaja. No m’agraden les falses mostres d’interès, punt. Com escrivia més amunt, tinc pocs amics però sé que la seva fidelitat i amor envers a mi són reals. La resta, em sobra o, com a mínim, no suma per fer expandir la meva ànima. I, fins i tot si aquests pocs amics, no saben o no recorden la meva data d’aniversari, tant me fa! Amb ells mantinc un contacte estret en el dia a dia i això és el millor regal que puc rebre a la vida.


5. Sinceritat a les entrevistes de feina. Després d’haver viscut moltes coses doloroses al llarg de la meva vida, sé allò que em perjudica i allò que no vull al meu camí. A les entrevistes de feina, sóc molt clara en aquest sentit: no jornades infinites, no mals ambients amb ambicions descontrolades, no persones/responsables desconfiats injustificadament. Sé que alguns d’aquest requisits m’han tancat portes però sé que els camins que hi havia darrera aquestes portes no eren per a mi. Penso que no sóc gaire exigent, el problema és que la majoria de persones es callen aquestes coses per incrementar les seves opcions. No ho he fet i no ho faré, vull posar totes les cartes sobre la taula per jugar just.

Podria seguir enumerant tot un seguit de comportaments bastant típics de mi i que, com els ja mencionats, m’han generat alguns problemes i sé que ho seguiran fent. Ara bé, tinc la consciència tranquil·la perquè penso que cap d’ells no és nociu pels altres i sí que està alineat amb allò que hi ha al meu cor, amb la meva essència.

M’encantaria viure a un món en què, tot i respectant els altres i no fent-los mal, tots i cadascun de nosaltres fos fidel a sí mateix. Tu ho ets?

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
c/ Bac de Roda, 149
08018 Barcelona
T. 93 834 49 40
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail