"Mirem amb massa compassió en comptes d'ajudar a normalitzar"

gago

Actriu amb escoliosi, mare d’una caniche i entrenadora de flamencs, així es defineix a Twitter la catalana Núria Gago (Barcelona, 1980). Ens ha dedicat una estona, mentre feia treballs manuals intentant muntar una caseta per a la seva gossa Rita, i ens confessa que si no hagués estat actriu s’hauria dedicat al Treball Social perquè és «una amant de les persones». Pensa que la seva experiència de deu anys portant ortopèdia i saber que va ajudar molts infants amb el seu paper d’una noia amb sordesa a la sèrie MIR li serveixen per entendre com d’important és tenir una mirada normalitzadora cap a la salut mental.

 

Escrit per: Beatriz Castillo

 

L’altra etiqueta: #hiperactivamentcuriosa

 

Has escollit posar-te l’etiqueta positiva d’#hiperactivamentcuriosa. Algun cop han utilitzat una etiqueta despectiva referint-se a tu?
Quan era adolescent vaig portar durant deu anys ortopèdia i a vegades és molt fàcil que els nens es riguin d’aquestes coses, perquè implicava portar molts ferros i roba molt ampla, però vaig tenir molta sort i de les dues persones que se’n van riure vaig passar bastant i no em van treure la son. Jo sabia que si era responsable i disciplinada acabarien traient-me l’ortopèdia, i crec que això potser també es pot traslladar a les persones amb trastorns mentals que porten a l’esquena una etiqueta despectiva.

 

Has conegut mai cap amic, fami­liar o conegut que hagi patit psicològicament?
Que jo en sigui conscient, no; probablement he conegut alguna persona, perquè seria molt estrany que, amb tota la gent amb què em creuo cada dia, cap no tingui un trastorn de salut mental. Estic segura que m’he creuat amb més d’una persona així però que fan una vida absolutament normal, i no m’he adonat.

 

Si et diguessin que un dels teus companys de la nova sèrie on participes, Amar es para siempre, és una persona que pateix un trastorn de salut mental, quines són les primeres coses que se’t passarien pel cap?
La veritat que el primer que faria és preguntar si podria fer alguna cosa per facilitar la seva feina. Crec que estem en unes alçades que s’ha d’entendre que cos, ànima i ment necessiten ajuda i que tothom té coses, i s’ha de facilitar la vida a la gent que tens al voltant.

 

Tens ja una llarga trajectòria al cinema, el teatre i la televisió, però, de tots els personatges que has fet, creus que algun d’ells ha tingut algun tipus de patiment psicològic o trastorn de salut mental?
No, però vaig interpretar durant un temps la Glòria, una noia sorda, a la sèrie MIR, i no tenia patiment psicològic, però aquesta noia era sorda i vaig haver d’entendre l’univers del silenci. Fins ara no he creat cap personatge que tingui això i és tot un repte, perquè s’ha d’anar amb molt de compte sense estereotipar i buscar només la veritat.

 

A la sèrie de TV3 on participes, Kubala, Moreno i Manchon, vau fer un capítol on us vau trobar una dona que patia esquizofrènia i el detectiu Kubala li va oferir el servei de detectius invisibles. Creus que va ser encertat l’enfocament de l’argument?
Si el sector de la salut mental i les persones afectades no ho van veure encertat segur que no ho va ser, perquè quan un sector que és petit es veu reflectit a la televisió se sent content perquè és com tenir una finestra al món. Si el sector no es va sentir així no tinc cap dubte que no va ser un capítol gaire encertat, però estic convençuda que no es va intentar ferir ningú. Crec que es va buscar el contrapunt entre els tres detectius i per això el cas no va ser sensibilitzador, perquè es va plantejar com «És una boja i ni cas», però el meu personatge sí la va creure, i em va tocar fer com de Robin Hood.

 

Creus que tractar aquest tipus de trastorns així, encara que sigui en una sèrie de ficció, ajuda a la sensibilització en salut mental o la perjudica perquè l’estereotipa?
Tot el que sigui donar visibilitat a un sector que sent que està com deixat de la mà de la societat i oblidat és molt important. Avui en dia, si per a alguna cosa serveixen els mitjans de comunicació, és per donar veu a molts d’aquests trastorns. Quan jo feia de Glòria a MIR ningú que no fos parent de gent amb implant coclear no sabia què era. Jo sabia que era una persona sorda, però no que fos possible que una persona sorda aconseguís escoltar amb un aparell que li fiquen al cap i que també porta per fora. De fet, recordo que l’associa­ció d’implants coclears em va dir que gràcies al personatge molts nens i nenes ja no tenien vergonya de portar-lo. En el cas de la salut mental hauria de ser el mateix a través dels audiovisuals, però és veritat, crec que encara és un tema que es veu molt diferent al de la sordesa.

 

gago2

 

Et declares una espectadora incondicional de cinema. Quina pel•lícula ens recomanes que parli sobre salut mental?
Ara mateix em ve al cap Ino­cencia interrumpida, amb Winona Ryder i Angelina Jolie, on la Winona té com un trastorn de la personalitat i l’envien a un psiquiàtric i allà es troba amb l’Angelina ­Jolie i l’ajuda a trobar-se a ella mateixa. La veritat que és un pel•liculó.

 

Si un dia la Núria Gago tingués un trastorn de salut mental, com demostraries als teus seguidors i a la societat que continues sent la de sempre i amb les mateixes capacitats?
Crec que això només es pot demostrar amb temps. Si ets diagnosticat de qualsevol malaltia o trastorn, l’única forma és posar de la teva part tot el possible per seguir sent tu mateix, posant-te en mans dels especialistes i no posar-te límits més enllà dels que no siguin saludables, perquè al cap i a la fi un trastorn mental no es veu físicament, i això et permet tenir una vida normal.

 

Si tinguessis un trastorn de salut mental ho faries públic, com fan els famosos amb el càncer?
Crec que amb el càncer hi ha un procés físic innegable, i la manera que no et mirin de forma estranya és explicar que tens càncer, però amb un trastorn mental, que físicament no és obvi, si fos rigorosa amb el tractament i portés una vida normal potser sí que explicaria el que em passa, però a tres o quatre amics, perquè la mirada dels altres pot ser un pes molt gran i mirem amb massa compassió en comptes d’ajudar a normalitzar. D’altra banda, si l’associació que m’està ajudant em demanés que ho expliqués, si estigués bé segurament ho faria.

 

Per què creus que costa tant que els famosos ho expliquin?
A Estats Units hi ha unes quantes persones que ho han dit, allà hi ha una exposició molt clara. Aquí la gent té molta por de menjar-se la premsa groga, i trobar-se en alguna revista en fotos sortint de la consulta, i això crec que és el que els fa mandra i per això no ho expliquen.

 

Algun cop has confessat que si no fossis actriu t’hauria agradat dedicar-te al treball social. Per què?
Perquè m’agrada molt la gent i crec que és una feina molt maca, estar al món fent coses que ajudin grups amb dificultats o discapacitat i tenint una vida plena i absolutament normal. Estem en un món on has de ser productiu al cent per cent tota l’estona i això fa que ens desnaturalitzem. Hi ha una dita que m’agrada molt: «Fixa’t en com un país tracta la gent gran i els seus animals i veuràs com està posicionat». Tot està muntat d’una manera que has de ser productiu i eficaç al cent per cent i això ens converteix en petits monstres.

 

Com creus que aquest sistema de societat que descrius afecta laboralment les persones amb trastorns de salut mental?
És molt cruel com a vegades es tracta laboralment les persones que tenen dificultats i discapacitats, quan estic segura que són persones que s’esforcen molt més i que són una injecció d’energia, sembla que els posem pals a les rodes i això és molt injust.

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
Avinguda Josep Tarradellas, 19-21
08029 Barcelona
T. 93 452 04 67
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail