«Tota la població entrarà en allò que el DSM-V considera trastorns mentals»

Escrit per: Laura López

 

El proper mes de maig de 2013 sortirà publicada la versió definitiva del DSM-V, un informe que ha creat molts detractors a diferents països del món. A Catalunya, des d’Espai Freud, on es promouen i organitzen activitats de debat del psicoanàlisi, s’ha creat una plataforma anomenada StopDSM en la qual s’ha redactat un manifest «a favor d’una psicopatologia clínica, que no estadística», que ja compta més de 6.500 firmes de 193 institucions, entitats i associacions de tot l’Estat. Maria José Muñoz defensa que aquesta plataforma està «en contra de les classificacions universals», perquè, «quan es deixa de banda la causa, es deixa de tenir en compte què és una persona».

 

portadaDSM

 

María José Muñoz, psicoanalista i membre de la plataforma StopDSM.

 

Per què estan en contra del DSM-V?
Molts professionals tenien malestar respecte al DSM, però va ser Allen Frances (cap de grup de tasques del DSM-IV) qui va alertar que s’estava portant a terme una nova revisió del DSM que inclouria moltes més categories, i això implicaria que persones sanes fossin considerades malaltes. I a partir d’aquí tot el malestar que ja hi havia entre els professionals va començar a cristal•litzar en campanyes en contra d’aquest nou informe, que sortirà el maig de 2013.

 

Llavors no estan d’acord amb els anteriors DSM?
Tampoc, però el que en un principi era una classificació que es pretenia universal i que ja té la seva història (va néixer el 1899) es va anar convertint en un manual de diagnòstic, i aquí és on ha anat sortint el fet d’estar en contra d’aquestes classificacions, perquè estan fetes sobre la base de diferents corrents per arribar a un consens i deixen de tenir en compte tota una sèrie de qüestions clíniques. En la clínica diària implica que has de deixar fora moltes situacions de les persones. Una cosa és a nivell d’Estat i una altra és en la pràctica diària com a eina de diagnòstic. Estem en contra de les classifica­cions universals.

 

Quin és el gran canvi?
Aquest nou DSM pretén que una persona que ha perdut algú i que té una tristesa que li dura dues setmanes més del normal ja sigui considerada com algú amb una patologia. S’ha ampliat tant el nivell de categories que quasi tota la població entrarà en allò que ells consideren trastorns mentals.

 

Amb el nou DSM es deixen fora els factors externs de la persona?
Exactament. Per no entrar en discòrdia no es consideren les causes, perquè crea conflicte a l’hora d’unificar. Per tant, no es té en compte si la tristesa que tens és perquè has perdut algú o per alguna cosa que realment està afectant la teva salut mental. No es va a la causa, només al símptoma. El problema és que aquestes classificacions estan molt relacionades amb la medicació: si hi ha un únic tractament, doncs es dóna la medicació per a aquest símptoma sense considerar en absolut les causes. Per tant, tampoc es considera que les persones evolucio­nen, canvien i poden tenir recursos per sortir de la situació en la qual estan.

 

«La majoria de persones que formen les comissions

estan lligades a la indústria farmacèutica»

 

Ara aquest diagnòstic serà per sempre?
El DSM no estableix quant de temps ha de durar la medicació, sinó que només classifica trastorns. La durada ha de dir-la el professional. El problema és que la majoria de persones que formen les comissions estan lligades a la indústria farmacèutica. Són psiquiatres que reben ajuts dels laboratoris. A més, els integrants de les comissions són escollits entre ells. Per tant, la idea que suposadament és molt democràtic no és tal, perquè no hi ha cap psicoanalista, no hi ha cap corrent que no sigui la que ells escullen en funció del que ells volen escollir. Per això diem «no estadística», però no perquè estiguem en contra de l’estadística, sinó perquè és un mateix qui posa les categories.

 

I cap organisme extern ho controla?
No, perquè se suposa que les seves bases són objectives perquè utilitzen l’estadística. I hi ha molts professio­nals que defensen el DSM perquè diuen que és objectiu, però està fet per una comissió que tu no esculls, s’escullen entre ells, ells posen les categories i ells posen la gent que forma el grup de control, que és el que contestarà a aquestes categories per comprovar si es compleixen les estadístiques, on és l’objectivitat?

 

La comissió crea més diagnòstics amb l’objectiu de vendre més medicaments?
Hi ha dues qüestions. La primera és que hi ha molta gent que creu que augmentar les categories és donar un millor servei, no tots tenen mala fe. Hi ha altres casos en els quals, venint de la societat americana
—on fins a la televisió es tracten els trastorns—, doncs hi ha una relació en la qual penses: per què ha de sofrir la gent si pot prendre una píndola que li treu aquest sofriment? I, evidentment, hi ha altres persones que estan interessades en crear diagnòstics i realitzar investigacions a favor perquè cobren i perquè publiquen articles. La investigació s’ha convertit en això a Amèrica, a veure qui investiga més, qui escriu més articles i qui cobra més per això.

 

Hi ha de tot, llavors.
El problema és que l’àmbit polític i l’àmbit administratiu guanya a l’àmbit professional. Cada comissió està separada i no s’ajunten per debatre els assumptes, cada una té les seves categories. No hi ha idea de subjecte, perquè quan es deixa de banda la causa es deixa de tenir en compte què és una persona. Només volen veure la malaltia, no l’evolució ni el context de la persona. I si només mires la malaltia etiquetes la persona.

 

DSMinterior

 

Per què pesa més l’àmbit administratiu?
Quan l’administració el que pretén és obtenir resultats, saber a qui donar el pressupost, el que vol són dades; llavors, s’acaba adequant tot a les necessitats de l’administració, o de les asseguradores. És aquí on hi ha un xoc molt fort amb la pràctica clínica del dia a dia. Per això també les comissions moltes vegades estan pressionades, perquè han de donar resultats a l’administració.

 

En què es tradueix tot això?
Per exemple, ara sembla que tots els nens tenen TDAH i tots acaben medicats. La mare i la professora estan molt contentes perquè el nen no es mou, però al nen no li estan deixant ser nen. No es potencien els recursos propis del nen, li donen una cosa externa que li calma l’ansietat, però després quan és gran no pot viure sense aquesta medicació. I el que cal és que el professional vegi què li passa a aquesta persona i consideri els factors externs que l’han portat a estar així i permeti una evolució de l’individu, i més en nens i adolescents, que precisament estan en edat d’evolucionar.

 

El DSM és exclusiu per a psicòlegs o psiquiatres?
No, el problema és que l’estan utilitzant pedagogs i altra gent que no té res a veure amb la professió, i a més s’usa d’una forma mecànica. Un altre problema és que la gent moltes vegades ve autodiagnosticada i en realitat no té cap patologia sinó que té una vida molt agitada o desendreçada, per exemple. S’està inculcant a la gent que qualsevol conducta és patològica, sense veure les causes objectives.

 

«Ara sembla que tots els nens tenen TDAH

i tots acaben medicats»

 

Però aquesta generalització és perillosa.
El que no es pot fer és medicar igual una persona que de veritat té una patologia que una persona que no necessita medicació, sinó que està passant per un procés normal de la vida com qualsevol ésser humà. A una persona que plora perquè ha perdut algú no li pots dir que té un trastorn igual que a una persona que està delirant, no pot tenir ni el mateix estatut ni el mateix tractament.

 

Els professionals han de seguir el DSM rigorosament?
No, una cosa és allò a què t’obliguen a nivell d’informes i una altra la clínica. En aquesta pots veure les diferents opcions que hi ha, no només la que t’ofereix l’informe. Es pot utilitzar el DSM com una guia, però el problema és si has de fer un informe pericial per a un judici, perquè n’has d’utilitzar les categories, ja que només hi pots posar un nombre. Com que no estem d’acord amb això, el que hem fet fins ara és afegir observacions a l’informe perquè el jutge sàpiga de què estàs parlant realment.

 

Defensen això també?
El que defensem és que cadascú pugui utilitzar les seves teories psicològiques per fer aquestes coses, perquè per a això s’han creat les diferents teories, que tenen una consistència interna, i perquè per a això hem estudiat i sabem fer la nostra feina. S’han donat casos de judicis en els quals als pares els han tret el fill perquè no l’han volgut medicar.

 

Com ha evolucionat aquest moviment que han posat en marxa?
Es va originar als Estats Units, però de seguida s’hi va unir França, després Espanya, Argentina, Brasil, Xile, Portugal i Itàlia. A Espanya la campanya es va iniciar a Espai Freud, que intenta que hi hagi una interrelació entre les diferents disciplines. Una d’aquestes té a veure amb la psiquiatria, on hi ha molts psiquiatres que combreguen amb aquest DSM per una qüestió quasi automàtica, i una altra és perquè a les universitats ja no s’estudia psicopatologia clàssica, només s’estudia el DSM i la psicofarmacologia. Estan sortint nous professionals que no saben que existeix una psicopatologia que té a veure amb les causes, amb l’entorn, amb diferents vessants. I després hi ha l’altra part de la psiquiatria que està a favor d’un model on no es classifiquen els trastorn ni les persones. Llavors, amb aquestes dues vessants vam recollir a Espai Freud el manifest «a favor d’una psicopatologia clínica, que no estadística».

 

«Si una persona en viola una altra,

ara tindrà un trastorn d’hipersexualitat»

 

També s’ha modificat la categoria respecte a la sexualitat.
La qüestió de la sexualitat s’havia tret com a patologia de l’últim DSM perquè es con-siderava que en realitat era un criteri moralista i no un criteri de malaltia. Ara el tornen a introduir amb la idea de violència i distorsió. El que vénen a dir és que, si es considera que una conducta sexual violenta és una malaltia, això desresponsabilitzarà qui la porta a terme. No es pot classificar com a patologia sexual sinó com a patologia de la violència. Si una persona en viola una altra, ara tindrà un trastorn d’hipersexualitat; i tenir una sexualitat molt àmplia o tenir més libido no implica que siguis un violador i que estiguis malalt. La hipersexualitat no va de la mà de la violència.

 

A Europa també hi ha la Classificació Internacional de Malalties (CIE). Per què no utilitzen aquest recurs en lloc del DSM?
És obligatori utilitzar la CIE, però té el desavantatge que és una traducció del DSM, amb la qual cosa la gent acaba utilitzant el DSM. Ara sembla que volen fer una classificació diferent a la del DSM, però el problema continua sent el mateix d’abans, i és que es deixen fora moltes causes per no entrar en conflicte i perquè serveixi a com més gent millor. A més, la tendència de la CIE ha sigut agafar de model el DSM, per la qual cosa tampoc esperem grans canvis. Però ja està bé que dins l’OMS intentin canviar.

 

Quin és el proper pas?
Anar a les administracions per plantejar la qüestió que el DSM no sigui l’únic model a considerar a l’hora de diagnosticar i de jutjar una persona. Que el diagnòstic vingui de la clínica i no de les classificacions. Els informes són informes, el que importa és què està succeint amb aquestes persones. I amb aquests professionals, perquè també els estan traient del mig al cap i a la fi.

 

Comentaris   

0 #2 Ester 20-08-2013 13:00
M'agradaria accedir a més informació, si us plau. Estic en procés de realitzar un documental audiovisual sobre alguns malalts mentals. M'agradaria posar-me en contacte amb vosté. Gràcies.
Citar
0 #1 pep 25-04-2013 19:55
amb aquestes coses no es pot jugar
ni tampoc amb la salut de les persones
Citar

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
Avinguda Josep Tarradellas, 19-21
08029 Barcelona
T. 93 452 04 67
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail