“A Hermano Mayor mai no van participar joves amb trastorns de salut mental”

soniacervantes

Entrevista a Sònia Cervantes

 

Sònia Cervantes (Barcelona, 1974) és una de les psicòlogues més mediàtiques de l’Estat espanyol després d’haver passat, durant set temporades i un capítol de la vuitena (encara per estrenar), pel famós programa de Cuatro Hermano Mayor. Ara que ja es considera l’expsicòloga d’aquest espai, ens explica que per ella va ser com una «teràpia televisada» que ha servit per mostrar com són els fills i les filles de la societat del benestar.

 

Escrit per: Beatriz Castillo

 

L’altra etiqueta: #desequilibradamentequilibrada  

 

El problema de les famílies que han passat per Hermano mayor és d’educació i límits o està relacionat amb els trastorns de salut mental?
Hi havia una selecció sempre, de la qual em feia càrrec jo, per descartar la patologia mental. Només entraven aquelles persones que ­tenien el que denominem trastorns del comportament o de tipus emocionals: quadres d’adaptació, ansio­sos depressius, narcisistes... Característiques de patologia clínica però no persones amb trastorns mentals severs, perquè consideràvem que Hermano mayor no era el context adequat per a elles.

 

Us demanaven ajuda moltes persones amb trastorns de salut mental?
Sempre que ens arribaven aquest tipus de persones els explicàvem que teníem uns criteris d’exclusió, entre ells els trastorns mentals severs, i més endavant vaig demanar d’afegir-hi l’addicció a les drogues, i llavors fèiem la derivació a serveisi professionals de la seva zona que els poguessin ajudar.

 

Quina característica en comú creus que tenen totes les persones joves que han passat pel programa?
Les tres sigles: TND, Trastorn Negativista Desafiant. El 99,9 % era això, amb unes característiques de personalitat molt comunes: immaduresa, manca de control d’impulsos, baixa tolerància a la frustració, falta d’habilitats socials i poca regulació emocional. I a això se sumava, sense culpar els pares, una educació una mica laxa i molta falta de comunicació amb la família. Això provoca còctels molotov.

 

Sempre us ha donat resultat aquesta teràpia televisada?
Sempre buscàvem la reconciliació familiar, i l’aconseguíem sempre al 100 %. El que és enganyar és dir que totes les famílies que han passat per Hermano mayor estan bé, això no és veritat però hi ha molt més índex d’èxit d’Hermano Mayor que no a la teràpia, entre el 70 % i el 80 %. Cada temporada eren dotze casos, i n’hi havia dos o tres que milloraven durant una època però tornaven a cometre els errors del passat.

 

I després d’Hermano mayor quina ajuda rebien?
El que sempre fèiem després era recomanar professionals de la zona, i als que es trobaven a Barcelona o Catalunya els feia jo mateixa el seguiment. És clar, ells i elles són lliures d’agafar-ho o no. El programa és una mena de presa de contacte, de cons­ciència que tenim un problema i busquem una reconciliació, però després cadascú s’ho ha de treballar.

 

soniacervantes2

 

Per què creus que aquestes famílies arribaven a l’extrem de trucar a la televisió per demanar ajuda?
La paraula clau és desesperació, i moltes vegades per ignorància, perquè amb el trastorn de salut mental costa molt d’acceptar que el meu fill o la meva filla en té un. Són persones que ho justificaven dient que eren malcriats, o que tenien un trastorn de comportament… Algunes famílies no havien acudit mai a cap professional a demanar ajuda, i això és un problema.

 

Sembla que el perfil del programa són famílies desestructurades i amb pocs recursos econòmics. És així?
Això és un error, jo he estat a cases d’Hermano Mayor que no podré tenir a la vida. He tingut pares que estaven guanyant 7.000 euros al mes, però abans de la crisi –i això és un factor molt important, perquè diem que són fills i filles del Benestar–, el nen o la nena tenia tot el que volia i de cop i volta aquesta família s’ha d’apanyar amb 400 euros, i al fill, com que no li han dit mai que no, això no ho entén.

 

Qui es posa en contacte amb Hermano mayor, els pares o els fills?
Tenia un equip de redactors, que per a mi era fonamental, perquè si no, no hi havia programa. Aquest equip estava tot el dia dins les xarxes so­cials enviant missatges del tipus:«Necessites ajuda de l’Hermano mayor»? I normalment era l’adolescent qui et contactava i et deia que estava fatal amb els seus pares.

 

No sembla que sigui el fill o la filla qui demana l’ajuda quan veus el programa.
El jove espera l’ajuda que ell vol, el problema és que l’ajuda que li donem no és fàcil. Ell vol que el Pedro l’ajudi, però que l’aixequi a les onze del matí i no a les set. Volen ajuda, però l’ajuda que els posem no els agrada, perquè segurament per primer cop a la vida li anem a posar límits, i hi ha aquesta rebel•lia inicial de: «Em vens a ajudar o a molestar»?

 

El programa és com si fos una pel•lícula, perquè té introducció, nus i desenllaç, normalment amb final feliç, no?
Com a espectadora d’Hermano mayor he d’admetre que els quinze primers minuts d’introducció a vegades m’han fet aixecar del sofà. Està bé que hi hagi un rebuig a aquest tipus de comportaments. Què passa? Vosaltres veieu quasi una hora de programa i has de comprimir uns deu dies més o menys, setze hores diàries, que equival a quatre i cinc mesos d’intervenció, tot concentrat i personalitzat. Però el que es veu a la televisió és el 20 % de la meva feina; el 80 % era la lectura de la fitxa, entrevistes prèvies, informes, i fer i dissenyar una teràpia absolutament individualitzada.

 

Creus que hi ha tanta població jove amb TDAH com s’està diagnosticant?
Aquí tinc un dilema. Fa quinze anys que exerceixo la meva professió i sempre he cregut que el TDAH era un trastorn més, però en els últims anys la incidència és brutal i quasi estem parlant de xifres epidèmiques. No pot ser que, de cada deu infants que entren a la meva consulta, sis o set estiguin prenent Concerta i Medikinet, que són derivats amfetamínics. És més un problema de comportament. No et diria que no existeix, però sí que hi ha un sobrediagnòstic, i la incidència és massa gran perquè sigui real.

 

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
c/ Bac de Roda, 149
08018 Barcelona
T. 93 834 49 40
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail