“Ningú és culpable de posar-se malalt, però sembla que si el problema prové del cap costa més acceptar-ho”

paupoch

Entrevista a Pau Poch

 

Pau Poch (El Masnou, 1993) és actor de teatre, cinema i televisió, una carrera que va iniciar de ben jove. El seu alter ego a la sèrie Merlí de TV3, on el podem veure actualment, és l’Ivan, un adolescent que pateix agorafòbia. Afirma que interpretar aquest paper l’ha ajudat a sensibilitzar-se sobre els trastorns mentals. La seva tasca de preparació per a interpretar el personatge ha sigut molt profunda a causa de la responsabilitat i respecte que sentia pel paper.

 

Escrit per: Meritxell Vilanova

 

L’altra etiqueta: #apassionat

 

L’Ivan, el teu personatge a Merlí, pateix agorafòbia. Què vas pensar d’haver d’interpretar un personatge amb un trastorn de salut mental?
Quan em van explicar que l’Ivan patia agorafòbia vaig sentir una responsabilitat molt gran, ja que era una temàtica mai tractada en una sèrie de joves del nostre país i cal tenir present que els temes que es toquen a televisió poden tenir una repercussió en la societat. Per tant, des del primer moment m’ho vaig prendre amb molt de respecte i, sobretot, amb moltes ganes.

 

Com et vas preparar el paper?
El primer pas va ser tenir llargues converses amb el guionista de la sèrie i, el següent, visitar un psiquiatre que em va facilitar l’accés a un centre on tracten trastorns d’ansietat. Allà vaig poder parlar amb psicòlegs, escoltar molt, conèixer pacients i assistir fins i tot a teràpies de grup. A més, vaig veure pel·lícules i sèries on s’havia tractat el tema, així com documentals. I al final vaig tenir una reunió amb el guionista en la que vam afegir frases i situacions reals que jo havia trobat durant la recerca.

 

Després de la teva tasca d’investigació i conscienciació, com explicaries a la gent què és patir agorafòbia?
L’agorafòbia, segons la vam entendre per al personatge de l’Ivan, per mi es defineix com un bloqueig causat per la por. Com un estat molt fort d’angoixa causat per la por a patir situacions terribles en públic, com un atac d’ansietat. Pot ser causada per situacions molt diferents i es pot patir a qualsevol edat. Qualsevol persona pot arribar a aquesta situació de bloqueig absolut, i qui ho pateix converteix casa seva, l’espai tancat, en una zona de confort, en una cova d’on no pot sortir.

 

En la sèrie, en Merlí fa un acompanyament de l’Ivan ben particular. Què creus que podem fer nosaltres per ajudar algú que pateixi aquesta fòbia?
En primer lloc hem de tenir present que Merlí és una sèrie de televisió, no un documental. Per tant, l’acompanyament que va rebre l’Ivan està organitzat al llarg d’una temporada i desplegant una evolució favorable per obtenir un bon desenllaç. En la realitat potser hi ha més dificultats, però he conegut molta gent que ho ha superat. Per ajudar: parlar, no jutjar, escoltar, animar, acompanyar. Entendre-ho i fer sentir valorada a la persona que està patint, i posar-se en mans d’especialistes.

 

En la segona temporada, l’Ivan s’ha reintegrat a l’institut. Ens pots donar algunes pistes sobre com evolucionarà el seu personatge?
L’Ivan s’ha reintegrat i vol trobar el seu lloc. Ha trobat a l’Oliver (interpretat per l’Iñaki Mur), amb qui té una amistat molt sòlida. Veurem moments d’alegria però també dificultats amb les relacions socials, ja que l’Ivan ho ha passat molt malament a l’institut i està a la defensiva, segurament per por a tornar-se a sentir exclòs. A més, ara ja no està tancat a casa, i a la vida real passen coses bones però també de dolentes. Caldrà veure com reacciona als esdeveniments.

 

paupoch2

Creus que hi ha desconeixement per part de la societat pel que fa als trastorns de salut mental?
Totalment. Crec que hi ha una ignorància que fa molt de mal, i per sort hi ha molta gent que treballa per combatre-la. Ningú és culpable de posar-se malalt, però sembla que si el problema prové del cap costa més acceptar-ho. Per què? És el cos i és tan trist com tenir un problema en un òrgan. Amb seguiment i medicació es pot fer una vida normalitzada. Cal evolucionar com a societat en aquest aspecte.

 

Com a actor, què diries que t’aporta interpretar un personatge com és l’Ivan?
Coneixement. M’ha ajudat a sensibilitzar-me amb els trastorns mentals, i m’ha aportat moltes emocions positives. Mai havia interpretat un paper que provoqués que em paressin pel carrer persones per explicar-me la seva història personal. Tant el creador, Héctor Lozano, com jo estem molt emocionats en aquest aspecte. És preciós que això passi i dóna sentit al que hem fet.

 

En la sèrie feu una tasca per lluitar contra els estigmes que pateix la gent amb trastorns mentals. Creus que des del món de l’entreteniment audiovisual es poden ajudar a combatre aquests prejudicis?
Crec que l’audiovisual és molt potent en aquest sentit. Només amb l’emissió setmanal a TV3 ens segueix més de mig milió de persones de mitjana, la majoria joves, una nova generació que està creixent amb la sèrie. Merlí fa pensar, a cada capítol es plantegen molts interrogants. Sabem que ajuda a combatre, que crea debat en cases i instituts, per això la fem amb tant de respecte.

 

Coneixes algú amb algun trastorn mental?
Gràcies a interpretar l’Ivan he tingut llargues xerrades amb persones que en pateixen. Fins i tot amb persones que coneixia del poble, de tota la vida, que ho havien passat en silenci i ara m’ho han explicat. Tots som vulnerables a patir-ne; cal cuidar-se, afrontar-ho i poder seguir vivint.

 

Què faries si algú del teu entorn patís un trastorn mental?
Respectar-lo, fer-li entendre que cal superar-ho abans d’entrar en una roda viciosa, i buscar bons especialistes per tractar-ho. Com he dit, la sèrie és ficció; en un cas real penso que és molt recomanable tenir ganes de curar-se i trobar un bon centre. Hi ha especialistes molt capacitats aquí. I, sobretot, en cas de consumir drogues, l’ajudaria a desfer-se’n; són una complicació molt gran.

 

Creus que la interpretació pot ser una bona teràpia perquè les persones que pateixen trastorns mentals puguin pal·liar la seva malaltia?
La interpretació és una bona teràpia per expressar-se, per jugar, per compartir emocions i perdre la vergonya, però entenc que cada persona és diferent i cal trobar el que l’ajudi i la reconforti. Hi ha moltes disciplines i activitats diferents per fer.

 

Quin personatge t'agradaria interpretar en un futur?
Posats a somiar, m’agradaria interpretar un personatge que formés part d’un grup de joves que viuen al carrer, per exemple.

 

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
Avinguda Josep Tarradellas, 19-21
08029 Barcelona
T. 93 452 04 67
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail