"Les etiquetes poden conduir a l'estigmatització i a l'exclusió social"

marionaribas 1

Entrevista a Mariona Ribas

 

Mariona Ribas (Sabadell, 1984) és actriu de televisió, teatre i cinema, activitats que combina amb estudis de Psicologia i Patronatge. Va començar a actuar amb 16 anys a El cor de la ciutat i actualment ha acabat la gravació de l’última temporada de la sèrie Amar es para siempre. Si parlem de salut mental, la Mariona té clar que l’obsessió per la imatge pot conduir a un trastorn de salut mental, i que la seva professió pot tenir «un objectiu docent».

 

Escrit per: Laura López

 

L’altra etiqueta: #multietiquetable

 

Les persones amb trastorns de salut mental normalment porten una etiqueta diagnòstica que identifica el seu trastorn però que no les defineix com a persona. Creus que les etiquetes ajuden a entendre millor els trastorns de salut mental?
Les persones som moltes coses a la vegada i no és just que se’ns identifiqui només amb una etiqueta, com pot passar en el cas d’una persona que pateix un trastorn de salut mental. Les etiquetes poden conduir a l’estigmatització i, conseqüentment, a l’exclusió social.

 

Treballes com a actriu però també estàs estudiant Psicologia. Com es combina una cosa amb l’altra?
La psicologia és present en tots els àmbits de la vida, i la meva feina consisteix a donar vida a personatges que senten, pensen i actuen d’una manera concreta, així que es converteix en una eina útil a l’hora de crear-los, entendre’ls i interpretar-los.

 

També estudies Patronatge. Què fas quan necessites deixar l’estrès enrere?
Distreure’m amb el que en aquell moment em pot evadir, ja sigui mirant alguna sèrie, sortint a córrer o, si disposo d’uns dies, marxant a Londres. De totes maneres, aquest semestre no he pogut matricular-me a la UOC perquè estava engegant el projecte de Cuddles BCN amb la meva mare, una marca d’accessoris i elements decoratius per a nens i nenes, i combinat amb el ritme de la sèrie en la qual estic treballant no em deixava gaire temps per dedicar-li.

 

Creus que la visió que donen el cinema i la televisió sobre els trastorns de salut mental és un reflex de la realitat?
Depèn de la pel·lícula o la sèrie i el seu objectiu dramàtic. Sí és cert que en la nostra feina busquem la màxima veracitat possible, però la ficció permet llicències per escapar de la realitat més pura i crear universos i realitats paral·leles. Depèn molt de la producció de la qual es parli.

 

Vas actuar a Pretty, una obra que criticava l’obsessió per l’aparença física. Què li diries a tota la gent que ha caigut en aquesta obsessió?
Vivim en una societat esclava de la imatge, on al consumisme li interessa que la gent no estigui satisfeta i contenta amb el seu cos. Això afecta ambdós sexes, però en el cas de les dones els inputs són molt agressius, només cal fixar-se en les portades de les revistes adreçades a les dones. Crec que, en alguna o altra mesura, totes les persones vivim obsessionades amb la nostra aparença i el nostre cos i considero que cuidar-se no és dolent; la salut mental i física és el primer. Quan això traspassa els límits i arriba a ser patològic, llavors es radicalitza, però la clau per evitar trastorns relacionats amb el menjar és alimentar i cuidar l’autoestima per poder estimar i acceptar el nostre cos.

 

marionaribas 2

Com creus que el teatre, el cinema o la televisió poden ajudar a les persones que tenen trastorns alimentaris?
Crec que, més que la televisió o el cinema, la clau està en la publicitat i les marques de roba. Les talles cada cop es  troben més alterades i l’esclavitud de les dones per poder vestir-se de vegades és terrible. Si en la publicitat apareguessin dones i homes reals, amb corbes reals, amb cossos reals, la gent se sentiria més identificada i deixaria d’idealitzar cossos malaltissos amb talles impossibles.

 

Què hi poden fer les persones que treballen en aquests mitjans?
Sempre he pensat que la nostra feina té un objectiu docent, en part. De vegades, les decisions que prenen els personatges poden donar a entendre al públic que hi pot haver més d’una manera de fer les coses, els obre la ment. Això passa en  general, però es podria adreçar als trastorns alimentaris també.

 

Vas interpretar el paper d’una persona amb trastorn de salut mental a la sèrie MIR. Com vas viure l’experiència?
A la sèrie MIR interpretava a una noia amb un trastorn bipolar. Aquesta va ser la directriu de direcció però, si no recordo malament, mai no es va mencionar el trastorn que patia el personatge. Va ser un treball molt interessant, ja que va ser la primera vegada que m’acostava a un personatge amb algun tipus de trastorn mental i em va resultar molt interessant.

 

Vas començar a treballar com a actriu molt jove i ho has anat combinant amb altres aspectes professionals. Quin consell donaries a les persones actives com tu però que tenen por a no poder aguantar la pressió?
El meu consell és sempre intentar estar preparada a nivell psicològic i buscar ajuda de suport si es necessita. Estar ben preparada psicològicament és la clau de moltes coses, però en una feina on hi ha molta pressió és primordial.

 

Quina és la part més difícil de la teva feina, i la que et fa més feliç?
La part més difícil és la inestabilitat i la falta de feina que hi ha en general. És una professió amb un índex d’atur elevadíssim, i els moments d’impàs entre una feina i l’altra poden ser llargs. És una feina molt dura a nivell mental i emocional, i crec que l’entrenament mental és un aspecte a treballar tan important com l’entrenament actoral. De totes maneres, és una feina que em fa immensament feliç en molts aspectes.

 

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
c/ Bac de Roda, 149
08018 Barcelona
T. 93 834 49 40
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail