"Tinc un problema de salut mental i, si m'ho pregunten, ho explico: cada dia prenc una pastilla i no tinc cap problema, aquí estic"

rogerdegracia1

Entrevista a Roger de Gràcia

 

En Roger de Gràcia (Barcelona, 1975) és un d’aquells periodistes de qui tenim oportunitat de conèixer-ne diverses cares gràcies a la diversitat de programes en els quals participa. Ara presenta Estat de Gràcia a Catalunya Ràdio, però l’hem vist de Mindundi al Polònia, parlant de llengua catalana al Caçador de paraules o provant diversos formats d’entrevistes a No serà fàcil i El sopar. S’etiqueta com a nerviós perquè diu que mai s’ha pogut estar quiet, com hem pogut comprovar durant la seva carrera professional.

 

Escrit per: Meritxell Vilanova

 

L’altra etiqueta: #nerviós

A Catalunya Ràdio teniu un estat propi, l’Estat de Gràcia, que "presideixes" tu. Quines propostes faries tu com a president en matèria de salut mental?
Sobretot, tot allò que tingui a veure amb la normalització, amb la visibilització, la no-ocultació i la integració. Ja sé que són termes molt abstractes, però totes les eines que poguéssim treballar cap aquí, i la comprensió. Tot té a veure amb procurar que la gent entengui que això és igual de greu, igual d’important i igual de normal que d’altres coses que passen en matèria de salut física. Per què en salut mental està tan mal vist, està tan amagat, està tan estigmatitzat? És com si no fossis prou persona per tenir una "tara" com la consideren algunes persones. Ho trobo molt difícil, no sé quines coses concretes es podrien fer. Tinc el meu equip treballant-hi (riu).

 

Quina creus que és la millor manera de presentar els temes relacionats amb la salut mental a l’audiència?
Jo crec que si parles del taxi o d’anar a comprar la gent ho té molt present perquè cada dia passen, aquestes coses, però sobre les que no toquen tant les has de fer tocar de peus a terra d’alguna manera, has d’intentar portar gent experta i al mateix temps ser divulgatiu i relacionar-ho amb el dia a dia de la gent. En salut mental, per exemple, sempre és interessant portar una persona experta, però també és interessant portar algú que la gent vegi en el seu dia a dia i que et digui "Mira, jo sóc presentador d’un concurs i tinc un trastorn bipolar, i què? Aquí estic i aquesta és la meva feina i sobrevisc, i no passa res". De tant en tant, hem d’anar apropant aquesta realitat a la realitat majoritària.

 

És important, doncs, que persones conegudes donin la cara?
És una manera, sí, i que funciona, és una cosa que atrau la gent. Jo tinc un problema de salut mental, i no sé si ho vaig dient de manera pública, però si m’ho pregunten ho explico, i no tinc cap problema, i aquí estic. Tinc problemes de fa molt de temps que no sabia com tractar i al final, a través de teràpies i de saber què podia ser, em diagnostiquen i m’ajuda, i hi convisc. Cada dia prenc una pastilla, perquè si no la prenc, no em funciona. A mi em va funcionar molt quan la psiquiatra em va dir "No t’atabalis, és com si fossis diabètic". Aquesta realitat més "normal", més "habitual", em va fer no donar-li la dimensió que se li dona normalment. Em va dir: "És una cosa com allò altre que tens més normalitzat". Imagina’t que estigués normalitzat el trastorn de salut mental però estigmatitzada la diabetis. Seria el món al revés.

 

"Imagina’t que estigués normalitzat el trastorn de salut mental però estigmatitzada la diabetis. Seria el món al revés"

 

Creus que des dels mitjans de comunicació podeu fer més que no pas des de la política per millorar la imatge i la percepció de la salut mental?
Jo crec que sí, és bàsic. Les dues coses sempre van juntes, però el món institucional sempre té una càrrega de paternalisme que els mitjans a vegades es poden treure de sobre. A l’hora de normalitzar sembla que a vegades les institucions ho fan per quedar bé i la societat ho entén com "Val, sí, feu tot això però segueix sense ser el meu món". En canvi, jo crec que la gent se sent més propera als mitjans que a les institucions, i si aquests treballen per visibilitzar la normalitat d’això, pot arribar més ràpidament a la gent. S’ha de treballar en comú, però les institucions no haurien de deixar de tenir en compte els mitjans, i al revés.

 

Has presentat programes de format molt divers. Amb quin tipus de programa et quedes?
A mi m’agrada tot el que faig, intento agafar projectes que m’agradin perquè n’aprenc alguna cosa sempre. Segurament, de tele, del que més n’he après i que més m’ha agradat és el Caçador de paraules. I el que estic fent ara és molt xulo, per a mi és com una universitat oberta. Cada dia ve gent apassionant i apassionada i que explica coses que, quan torno a casa amb la moto, penso: "Intenta memoritzar això que ha explicat aquesta persona sobre aquest tema. Ja que passen per aquí i tu hi ets, pren apunts per a la vida".

 

És una educació constant, doncs.
Sí, el que passa és que hi ha tants continguts i tanta feina que passes d’un tema a l’altre i tendeixes a oblidar-te’n, per això intento fer l’exercici de retenir ni que sigui una petita perla cada dia.

 

Abans de començar amb l’Estat de Gràcia, que ja fa tres temporades que presentes, vas passar un any sense feina. Com vas gestionar la cerca de feina i les emocions que apareixen arran d’una temporada d’inactivitat laboral?
És difícil, estrany, diferent. Vaig passar moltes fases que no havia passat mai a la vida, però com que soc molt experimental i m’agrada passar-les em va suposar un "trauma", però també un aprenentatge. És estar amb el coco que et funciona igualment, actiu, perquè no descansa mai, però com que no sap com canalitzar la seva energia amb la feina, la canalitza amb d’altres coses: amb emocions exagerades, amb obsessions absurdes de coses de casa, m’he de llegir els clàssics… Com que el meu cap és molt actiu vaig arribar a pensar que realment faltava alguna cosa, i era tenir la ment ocupada, però també el contacte humà: el vaig trobar a faltar molt. Va ser interessant, però també en vaig treure alguna cosa bona: com que m’agrada estudiar com funciona el meu cervell i estic
bastant interessat en el tema vaig anar veient què no era bo per a ell i què sí que ho era, i el que vaig veure clarament era que, encara que estigués aturat, havia d’activar coses com fos. Vaig començar a buscar coses, a fer articles, fer un llibre jo, a proposar-lo jo, a anar buscant objectius. Al final van sortir coses molt xules que no haurien sortit si no hagués parat.

  rogerdegracia2Fotografia: CCMA

 

Fer un programa diari en directe exigeix estar al cent per cent fins i tot quan anímicament potser no estàs del tot bé. Costa canviar el xip i deixar de banda allò que et preocupa?
Un s’acostuma a tot, crec. Si això m’hagués passat fa deu o dotze anys m’hauria sigut més difícil de gestionar. Suposo que ara estic més acostumat a fer el doble paper i a deixar de banda com estic jo i entendre que quan s’encén el pilot vermell toca fer això per als altres i deixar-te de preocupar de tu i del que sents. A vegades és difícil. La temporada passada hi va haver moments estressants i molt complicats a nivell de les emocions que es palpaven aquí amb el tema del procés i la independència. Moments molt tensos i que vius molt personalment: un dia estàs en una escola vivint coses molt bèsties i el dia següent has de fer el programa amb una certa objectivitat. Però ho portem més o menys bé. Jo cada dia a les quatre menys dos minuts tinc molta son, i haig de fer veure que no en tinc. No té gaire misteri, però costa.

 

Has patit mai estrès o ansietat a causa de la teva feina?
Sí, moltes vegades. L’última, fa quinze dies. Me’n vaig anar a casa directament. A dos quarts de deu del matí vaig veure que no podia; entrava al bar a buscar el cafè del matí i em marejava, mirava el mòbil i em marejava… Si no ho has patit mai, tens molt d’ensurt. Si ja ho has patit, com és el meu cas, que soc nerviós com diu l’etiqueta, ho pots detectar ràpid i veure que en aquell moment contra allò no hi puc fer res i sé que l’únic que puc fer és anar a casa, tancar els ulls sense dormir i relaxar-me. Vaig estar tres hores a casa i em vaig relaxar. Vaig venir a fer el programa i encara no estava bé, estava amb l’angoixa, però amb les hores se’m va anar passant. He tingut tres o quatre atacs forts.

 

"Vaig patir ansietat fa quinze dies: vaig venir a fer el programa i encara no estava bé, però amb les hores se'm va anar passant"

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
c/ Bac de Roda, 149
08018 Barcelona
T. 93 834 49 40
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail