"La vida està feta de plaer i de dolor, i no podem fer veure que una no hi és perquè hem de gestionar els moments baixos"

CarmePla1

Entrevista a Carme Pla

 

Carme Pla (Terrassa, 1966) és actriu de teatre, cinema i televisió. Membre i fundadora de la companyia teatral T de Teatre, també ha estat professora d’interpretació a l’escola de teatre El Timbal. L’interès per l’ésser humà en totes les seves complexitats forma part del seu ADN i de la seva professió. Diu que la salut mental i la gestió de les emocions formen part d’aquesta complexitat i ens fan ser com som. Considera que encara ens falta molt per aprendre del cervell humà, que és un òrgan que no deixa de sorprendre’ns.

 

Escrit per: Gisela Giralt

 

L’altra etiqueta: #LaPacientImpacient

Acabes d’acabar la pròrroga de l’obra "E.V.A." (Escala Visual Analògica del dolor), amb T de Teatre, que ens convida a reflexionar sobre el dolor. Penses que gestionar el dolor és clau per gaudir d’una bona salut mental?
Totalment, és clar. El que nosaltres diem amb aquest espectacle és que la vida està feta de plaer i de dolor. I que hi ha les dues cares de la moneda, no podem fer veure que una no hi és. Aleshores, l’única manera de poder ser una mica feliç i d’estar en plenitud és gestionar aquests moments baixos. Perquè de moments baixos, de dolor, en tindrem inevitablement, a totes les vides.

 

Tu interpretes la Clara, una professora que a partir d’un dolor físic –en aquest cas, d’esquena– desencadena un malestar emocional. Com ho fa la Clara per afrontar aquest malestar?
Ella és d’aquestes persones que no volen mirar endarrere, no volen ser conscients, d’alguna manera. Jo penso que en aquesta línia és fonamental anar-se fent conscient de les coses, dels nostres actes, de per on portem la vida, com gestionem les emocions. La Clara, de joveneta, no tenia unes circumstàncies gaire favorables i això la va fer actuar d’una manera de la qual ella no n’està gens contenta. Però això s’ho ha tirat a l’esquena i ha tirat endavant com ha pogut. Però això de "tirar-s’ho a l’esquena" li provoca una hèrnia discal. En aquest cas, és a través del dolor de l’hèrnia que es fa conscient del dolor que té a dins. Aleshores apareix la figura d’un japonès que es diu Yoshiro, que li fa fer neteja d’armari. I amb això troba peces de roba que la remeten a aquell moment on ella va fer una cosa de la qual no està satisfeta i que li provoca aquest mal.

 

Com t’has preparat el personatge?
No tinc un mètode especial per preparar-me els personatges. Sí que vam informar-nos sobre el bullying. Principalment, jo penso que el personatge és capaç de fer bullying perquè està molt trista, molt ferida. Quan algú està ferit i trist i no hi posa consciència, a vegades la reacció és la de fer mal a les altres. Perquè estan rabioses pel dolor que elles mateixes han de suportar. Per això, fer-se conscient del dolor és molt important. Amb el Julio Manrique hem fet un treball de construir mentalment, i després anem a la pràctica i el passem pel filtre de la nostra persona. I així va sortir la Clara que va sortir, la Clara fosca.

 

"Quan alguna persona està ferida i trista, a vegades la reacció és fer mal a les altres, perquè està rabiosa pel dolor que ha de suportar"

 

En aquest sentit, la feina d’actor/actriu suposa un flux continu d’emocions, pròpies i dels personatges. Com t’ho fas per mantenir un equilibri emocional a la teva feina i en el teu dia a dia?
A mi no em costa gens. I estic envoltada de persones així, que separem molt bé el que és la feina del que és el personatge. Més quan estem en el procés d’assajos, a vegades et capfiques, perquè és una recerca. Però un cop tens el personatge i està assajat i fem funció cada dia, ni jo ni ningú de les persones que conec tenim cap problema en aquest sentit. Entres i surts amb una facilitat que la gent es quedaria parada. Perquè potser un minut abans estem parlant del que hem dinat avui i el minut següent ets a l’escenari fent el paper sense problemes.

 

Al llarg de la teva carrera has hagut de conviure amb un "gran monstre", la crítica. Com hi fas front?
Evidentment, les crítiques afecten, encara que no ho vulguem. Hi ha alguns sectors que no llegeixen les crítiques. Jo sí, les llegeixo. I evidentment, si diuen alguna cosa bonica et poses contenta, i si te’n diuen alguna de dolenta t’entristeix, et fa mal. Perquè al darrere hi ha molta feina i tu ho has fet el millor que has pogut. Amb els anys intentes –no sempre ho aconsegueixes, però ho intentes– que t’afecti cada vegada menys. Però la crítica és subjectiva, l’escriu una persona i depèn dels seus gustos, les seves afinitats, si ha tingut un bon dia. I aquí no hi pots arribar. La qüestió és no estar pendent de la crítica, fer la feina el màxim de bé que pots i endavant.

 

Has patit o coneixes algú que hagi patit un trastorn de salut mental?
Sí, conec diverses persones que tenen trastorns de salut mental. Des d’un trastorn bipolar fins a un trastorn més "desafiant". És una cosa molt fotuda.

 

CarmePla2Fotografia: Noemí Elias

 

Creus que el teatre pot ser una bona teràpia per afrontar un trastorn de salut mental?
Sense cap mena de dubte. Jo crec que el teatre és una eina molt potent. Molt potent per a la vida. Jo sempre dic que recomanaria fer teatre a tothom, i que a les escoles hi hauria d’haver el teatre com a assignatura obligatòria. Tant pel tema d’expressar-se davant de les altres –després, quan es fan grans, tenen feines que ho requereixen i això costa– com pel que fa a empatitzar amb els sentiments propis i aliens. El teatre et fa veure la humanitat com és i com es relaciona, que tots som iguals en el fons. Evidentment, el tractament d’un trastorn ha d’estar en mans d’especialistes, però el teatre pot ser perfectament complementari.

 

"E.V.A." és una comèdia dramàtica. Creus que la comèdia, l’humor, facilita una conversa sobre la salut mental o el benestar emocional?
Totalment. La comèdia i l’humor ho faciliten tot. Qualsevol problema, de fet, a la vida diària, si hi posem una mica d’humor ens alleugereix moltíssim. Jo penso que per això a la gent li agrada tant. Quan fem una obra de teatre, tothom et diu: "Que farà riure?". Jo també ho entenc, perquè la vida és dura i quan vas a distreure’t molta gent té ganes d’oblidar-se dels seus problemes i riure. Tot i que veient un drama també t’oblides dels teus problemes, et posa en els de les altres. Hi empatitzes perquè t’està passant una cosa similar, o et fas un tip de plorar i et quedes descansada. Però sí que l’humor és fonamental, per a la vida en general. I per tractar temes així, també, i tant.

 

És difícil parlar-ne en l’àmbit artístic sense caure en clixés i estereotips?
A vegades pot ser per desconeixement. Si tu has de representar una persona que pateix un trastorn d’aquest tipus, d’entrada t’has de documentar. Primer de tot, perquè no tots els trastorns són iguals. N’hi ha moltíssims i són molt diferents. No sempre s’han fet clixés, però. Per exemple, el Pol López a El curiós incident del gos a mitjanit. Hi ha gent que ho fa molt bé. De fet, sortir a fer un paper així d’una manera superficial no és fer una feina seriosa. Això alimenta el desconeixement i el menyspreu. I en comèdia pots riure dels matisos del personatge, però no d’ell. Rius amb ell.

 

Creus que encara avui hi ha molta desinformació i desconeixement pel que fa al que significa patir un trastorn de salut mental?
Sí. Jo penso que la salut mental encara és tabú. Per exemple, potser ara la gent va al psicòleg o la psicòloga amb normalitat, però fa uns anys, si hi anaves, ho havies de dir en veu baixa, perquè representava que estaves"boja". Jo sempre ho he trobat una cosa molt bàsica i evident. Si et fa mal el braç, vas i demanes cita amb traumatologia. Si tens un problema que no saps com resoldre a nivell mental, demanes cita amb un equip de psicologia. Però, malauradament, sí que trobo que encara és tabú.

 

"Sortir a fer un paper sobre un trastorn de salut mental de manera superficial no és fer una feina seriosa. Això alimenta el desconeixement i el menyspreu"

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
Avinguda Josep Tarradellas, 19-21
08029 Barcelona
T. 93 452 04 67
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail