"Vaig patir la primera crisi d'ansietat, de pànic i fòbies amb 18 anys"

Ricard Ustrell

Entrevista a Ricard Ustrell

 

Ricard Ustrell (Sabadell, 1990) està fent una carrera meteòrica. Amb 28 anys ha estat presentador d’El Suplement a Catalunya Ràdio i del Preguntes Freqüents a TV3, i ara és director del programa Quatre Gats, també a TV3, col·laborador d'El Periódico i la SER Catalunya, i al setembre estrenarà el magazín diari d’actualitat Planta Baixa. Fa un any va patir un atac d’ansietat que el va portar a un canvi personal i professional. Ara que ho ha fet públic, explica que una de les claus per estar millor ha estat "entendre que tota la responsabilitat mai recau sobre un mateix".

 

Escrit per: Laura López
Fotografies: CCMA

 

L’altra etiqueta: #vulnerable

Has fet públic que fa un any vas passar per un episodi d’ansietat. Per què no ho vas fer abans?
Fa un any no era el moment, perquè va ser un any molt complicat. Vaig prendre moltes decisions sobre la meva vida personal i professional i, com que estava tan exposat mediàticament, molta gent que em segueix no ho acabaria d’entendre. Hi havia molta gent que quan vaig deixar El Suplement em parava pel carrer i em deia que a partir d’ara no sabria què fer els dissabtes, i jo pensava que era una gran responsabilitat i sentia una pressió afegida. Vaig deixar la feina perquè em sentia acorralat i el que em passava em dominava, i em veia incapaç de seguir amb la ràdio.

 

I què t’ha portat a fer-ho públic ara?
Quan vaig acabar la temporada a Quatre Gats vaig passar dos mesos a Nova York i vaig fer com un reset sense preveure-ho. Allà em va sorgir una necessitat d’escriure el que havia viscut i d’ordenar-ho; i, arrel de veure el documental Sé valiente de Brené Brown a Netflix sobre la vulnerabilitat, vaig quedar molt atrapat pel que reivindica i vaig pensar que, ja que estava escrivint tot això, potser hauria de donar-li una mica de forma i explicar que ser vulnerable no és tan dolent. I en tornar vaig fer el pas i vaig publicar l’article. 

 

Com ha reaccionat el teu entorn quan ho has explicat?
M’he trobat amb moltíssima gent que m’ha escrit acompanyant-me i donant-me un suport que no esperava. També m’he adonat que segurament tots i totes ens veiem una mica afectats per la societat que estem creant i tenim por de parlar-ne. He rebut comentaris preciosos de persones que despullen els seus sentiments, i és molt fort que tinguin aquesta confiança i hagin connectat tant amb tu. 

 

"Quan vaig començar a medicar-me i a anar al psicòleg, em va dir que em receptava deixar la ràdio"

 

Per què creus que t’ha passat?
Jo soc d’una manera que sovint m’afecten molt les coses de fora. Quan ets actiu mediàticament molta gent t’escriu missatges molt desagradables en les xarxes socials, reps amenaces de mort de vegades, i tot això jo sempre ho he viscut amb una mena de xuleria, però potser és un error. De vegades et poses una màscara per intentar ser fort i fer veure que no t’afecta i això va acumulant-se. També sents pressió perquè hi ha gent que depèn de tu si continues treballant o no l’any que ve, i veus que a l’empresa on treballes intenten fer-te la vida impossible en molts aspectes. Hi ha un moment en què això es transforma en un pànic terrible a tornar a fer ràdio. Tenia un esgotament terrible, i no em podia moure. És sobretot una pressió molt forta, i una fòbia cap a tu mateix; també vaig sentir tremolors, m’ofegava, perdia el control, tenia la sensació que el meu cap anava a una velocitat que no controlava.

 

Com vas viure aquest episodi?
L’ansietat és una emoció que et canvia la vida i l’entorn, no t’identifiques amb tu mateix, no et sents a dins del teu cos. Et descontroles, i això és fatal sobretot quan estàs fent una cosa que has fet tota la vida i que domines molt. Vaig patir la primera crisi d’ansietat, de pànic, i vaig tenir també fòbies, quan vaig fer 18 anys. Just coincidia que estava treballant a tres ràdios (a Ràdio Sabadell, a RAC1 i a Catalunya Ràdio) i en acabar l’esforç de fer la selectivitat vaig petar d’esgotament. Però tenia 18 anys i pensava que era normal. Allò era un senyal del que hauria d’haver après, i deu anys més tard ha tornat. La sensació més desagradable ha estat recordar una cosa que feia deu anys que havia viscut, que vaig deixar passar sense donar-li més importància i que era molt desagradable.

 

El teu problema de salut mental es va iniciar quan treballaves a El Suplement. Creus que t’ha ajudat un canvi professional, ara que fas Quatre Gats i que col·labores en diferents mitjans?
Quan vaig tenir la crisi d’ansietat vaig estar tres setmanes al llit perquè no em podia moure. Quan vaig començar a medicar-me i a anar al psicòleg, em va dir que em receptava deixar la ràdio i li vaig dir que no podia, i em va contestar que per això havia de deixar-la. "No hi ha res que no puguis deixar, i no hi ha res que et pugui dominar tant." Quan em va dir això vaig tornar a tenir un atac d’ansietat. El problema en realitat era meu, tenia molts pensaments negatius sobre mi mateix, molt d’insomni, molt mareig, respirava molt ràpid. Soc una persona molt activa, però entre el fet que això que et passa no està bé i que tu ets d’una manera hi ha una barrera molt fina.

 

Ricard Ustrell 2

 

I ara en quin punt estàs?
Ara estic treballant en moltes coses i estic molt content, i tinc molta més responsabilitat i pressió que fa un any, però el que ha canviat soc jo, perquè ara ho visc com una corresponsabilitat. Una de les claus és entendre que tota la responsabilitat mai recau sobre un mateix, i que de vegades ens creiem més importants del que som. Jo pensava que el meu cap havia de controlar-ho tot, i això és molt malaltís. 

 

Arrel del Preguntes Freqüents i sent molt jove has aconseguit molta notorietat, cosa que sol comportar més treball i també més pressió. Creus que això també ha afectat la teva salut mental?
Totalment. Vaig passar de fer un programa a la ràdio que tenia molts oients i a anar pel carrer tranquil, a sortir al carrer i tothom em parava i em preguntava coses. Ningú està preparat per afrontar això. En el món del periodisme hi ha molta enveja, i ser jove i tenir aquestes coses no agrada a molta gent. I pel camí també hi ha gent que et decep. Una de les lliçons que he après aquest any és que no puc caure bé a tothom, i que no passa res. També he après a confiar molt en la gent, però qui no val la pena no cal que estigui a prop.

 

Com gestiones tota la feina que fas per tenir controlada la teva salut mental?
És el que estic aprenent ara, a diferenciar el que és un moment d’estrès normal d’un moment anormal per a mi. És molt complicat, perquè sempre saps que hi ha una tendència en tu que et porta cap a un lloc, però la clau és identificar-ho. Des del gener que no em medico, però fins el gener he estat medicant-me cada dia, i molt. Ara ja no, i estic molt content per com m’ha anat fins ara. És un moment en què cal estar alerta, tinc la sensació que no pots desconnectar mai, que tens una cosa a dins que saps que l’has de mirar, i que si la deixes de mirar s’acostarà una mica més a tu. Aquí també hi ha la idea que, quan tens un pensament que no es correspon o que és exagerat, cal intentar neutralitzar-lo. La gran feina és conèixer-se molt a un mateix. Pensava que controlava, però hi ha un altre Ricard que s’ha reivindicat i diu que si no li fas cas t’acabarà liquidant, i prefereixo arribar a un pacte amb aquest Ricard, anar a mitges, que no fer veure que no hi és.

 

"Quan vaig tenir la crisi d’ansietat vaig estar tres setmanes al llit perquè no em podia moure"

 

Arrel de viure aquesta experiència, quina és ara la teva opinió sobre les persones que tenen trastorns de salut mental?
El tema de la salut mental l’havia tractat a la ràdio alguna vegada i recordo que tenia la sensació que l’estigma realment era molt gran, perquè quan hi ha una malaltia física és molt evident però amb els trastorns de salut mental, com que aparentment no existeixen, hi ha l’estigma i el menysteniment cap a aquestes persones. Hi ha un tabú enorme i les persones que ho pateixen no tenen cap visibilitat ni cap oportunitat com la que he tingut jo. Em sentia obligat a fer-ho públic perquè si no seria irresponsable cap aquestes persones.

 

Els mitjans de comunicació tenen un paper molt important en la imatge que es crea de la salut mental. Creus que ajuden més a estigmatitzar o a desestigmatitzar?
És molt important el llenguatge. Dir que una persona té un problema de salut mental, no que està malalta, ja canvia molt. Hem de vigilar moltíssim on posem l’accent, si en la malaltia o en la persona. De les xifres sobre salut mental tampoc se'n parla molt, als mitjans. Hem de pensar que anar al psicòleg o la psicòloga és molt normal i que els mitjans tenen una responsabilitat brutal per canviar aquesta idea.

 

Hi ha moltes persones que estan passant o que han passat pel mateix que tu. Què els diries des de la teva experiència?
El moment en què em vaig sentir millor és quan em vaig fer acompanyar de professionals. Em feia una mandra terrible, i pensava que què havien de saber de mi i com havia d’explicar el que m’estava passant quan jo mateix no ho sabia. Quan algú té pensaments que li poden fer més mal que bé, el que ha de fer és deixar-se ajudar, perquè si s’agafa amb un cert temps i espai et donarà una qualitat de vida brutal. Per tant, que no hi hagi por, és una cosa molt normal, l’únic que cal és fer el pas.

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
c/ Bac de Roda, 149
08018 Barcelona
T. 93 834 49 40
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail