"Molt cos sa, molt fitness, però després no cuidem la nostra ment"

Candela 3

Entrevista a Candela Antón

 

Candela Antón (Barcelona, 1994) és actriu, coneguda pel seu paper de Berta en la sèrie Merlí. Actualment també és professora a La Contracultural, un estudi de formació d’actors i actrius i experimentació teatral que va iniciar amb la seva parella. L’entrevistem per videoconferència durant la quarantena del Covid-19, en un període en el qual, tot i ser psicològicament dur, ens diu que fa "petits simulacres de vida quotidiana" per no perdre el contacte amb el dia a dia.

 

Escrit per: Meritxell Vilanova
Fotografies: Eulàlia Prat

 

L’altra etiqueta: #fluctuant

Avui ja fa una setmana que va començar el confinament a causa del coronavirus. Com estàs portant aquest període?
És un fet molt curiós, realment. Jo no havia viscut mai res similar, i penso que molta gent tampoc. Estar tancada tantes hores a casa costa; a mi m’agrada molt prendre l’aire, necessito prendre l’aire tant com fer vida social, anar algun lloc fora de Barcelona, passejar… Intento anar pensant en les coses d’una en una, a poc a poc, llegir, pensar, escriure, dono classes al meu alumnat telemàticament… Toca reinventar-se una mica.

 

A Merlí interpretaves la Berta, una jove que no acabava de trobar el seu lloc i se sentia bastant incompresa. Creus que aquest és el cas de joves d’avui dia, i que això els pot provocar malestar?
Totalment. Jo ho veig en el meu alumnat, a qui ningú pregunta com estan, què els passa. Són nois i noies de 14 anys fins a 20. Ningú els ha preguntat mai com estan, com els fan sentir les coses: sempre els allunyen de l’epicentre de totes les coses que succeeixen, com si no estiguessin preparades per saber, però tampoc els deixen fer els seus dols ni els seus processos. Veig que aquesta incomprensió és bastant generalitzada, no crec que sigui un cas aïllat. Crec que es manifesta de formes molt diferents, també a Merlí. En el fons tots els personatges tenien un traç d’incomprensió, cadascú d’una forma diferent. Tinc alumnes que sembla que tot els vagi superbé però després tenen una situació a casa que no poden gestionar o que els pesa molt en l’ànim.

 

Un dels altres personatges de la sèrie, l’Ivan (interpretat per Pau Poch), patia agorafòbia. Com creus que tractava la sèrie el tema de la salut mental?
Jo crec que la sèrie va estar bastant compromesa amb aquest tema. El mateix Pau Poch es va estar informant moltíssim, va anar a conèixer pacients que patien agorafòbia. No ho va voler tractar a la lleugera com algú que no pot sortir de casa i prou. Crec que es va tractar amb molt de tacte. Una part molt important de fer que els trastorns de salut mental estiguin més normalitzats és tractar-los tal com són, no mitificar-los ni tractar-los d’una forma arquetípica, sinó realment ficar-nos en el centre.

 

"Actuar té un component d’exorcitzar les emocions, per tant crec que m’ajuda a trobar-me més en el mig"

 

Merlí va tenir un impacte mediàtic molt fort, i de fet ara fins i tot es pot trobar a Netflix. Com vas portar aquest reconeixement en el teu dia a dia?
Al principi va ser molt guai, perquè en el fons va ser tot el reconeixement de la rebuda de la feina que havíem fet, molt gratificant, amb molt d’afecte i molt d’amor. A poc a poc es va fent gran i no t’ho esperes. Personalment, potser jo no tenia els mecanismes per gestionar-ho. No dic que sigui dolent, però és bastant impactant en la personalitat, perquè de cop és molta l’atenció de gent que realment no et coneix, que es pensen que sí que et coneixen, però no. Hi ha una certa alienació. Crec que has d’estar molt ben posada, i jo en aquell moment era molt jove i a estones no ho vaig saber gestionar.

 

Ets molt activa en les xarxes socials. Suposo que deus rebre comentaris positius, però també negatius. Com gestiones aquesta part de crítica?
Cadascú és lliure de donar l’opinió que vulgui, en el fons ens exposem a les xarxes i és el que hi ha. Per altra banda, em sorprèn molt que puguis rebre dos milions de comentaris bons, però en tens un de dolent i tots els altres perden el valor. Sempre predomina la part negativa. Això diu bastant de com, en general, el nostre cap tendeix a veure molt més en negatiu que no pas en positiu. Després relativitzo i penso que en el fons les meves xarxes no em representen, no són la meva vida, és una projecció buida del que és una vida, és com un avatar, una virtualitat de la meva vida.

 

El 2018 poses en marxa La Contracultural, un estudi de formació d’actors i actrius. Amb quina faceta et quedes, amb la d’actriu o la de professora?
Bona pregunta. Amb les dues! Sense ser actriu no podria ser professora, almenys en una cosa tan vivencial com és la interpretació. M’agrada moltíssim donar classes: crec que l’educació és el potencial més gran per canviar el món. La meva parella, amb qui porto l’estudi, i jo creiem en el fet de donar al  jovent al qual ensenyem no només coneixements d’interpretació i de dramatúrgia, sinó també capacitat de reflexió, de posar en dubte el món que l’envolta, de crear les seves pròpies realitats en comptes d’acceptar les alienes com les úniques veritables. Fa un parell d’anys que tinc aquests alumnes i els he vist canviar com a éssers humans i fer-se flors, i això no té preu. Però és clar, si em dius  posar-me en un escenari, això tampoc té preu! (Riu) També  és una vida pura, el fet de poder analitzar la humanitat d’una forma vivencial i des de l’experiència, ser viu, bategar d’una forma absoluta, amb aquesta certesa de ser humà… No sabria dir-te!

Candela 1

Què t’aporta cadascuna?
Amb la de professora em quedo amb veure éssers humans créixer i aprenent a apassionar-se pel món. Amb la d’actriu em quedo amb l’absolut del temps quan ets a l’escenari, només existeix el moment present exacte. 

 

La feina d’actriu implica moltes emocions. Com t’ho fas per mantenir un equilibri emocional en el dia a dia?
Crec que de base soc una persona que en general tendeix als extrems, per tant haig de fer un sobreesforç per equilibrar-me. Actuar té un component d’exorcitzar les emocions, i per tant crec que m’ajuda a trobar-me més en el mig. Aquesta possibilitat d’expressar sense barreres qualsevol emoció a sobre de l’escenari em permet sentir-me més equilibrada a la meva vida.

 

Creus que el tema de la salut mental, entre els joves, és tabú o que, directament, no se’n parla?
No se li dona suficient importància, però en cap col·lectiu. Deu haver-hi molts trastorns de salut mental que són hereditaris o que són inevitables, però crec que amb una bona educació emocional podríem evitar alguns casos, pel que he vist al meu entorn. Crec que a vegades vivim amb molta tensió, i això no ajuda a fer que la ment pugui fluir. Crec que hi hauríem d’estar tots més familiaritzats, perquè és una cosa que pot passar-li algú molt proper teu. Tinc un tiet que té esquizofrènia, i és una bellíssima persona, i ho pateix. És una part de la societat que també ens configura, i per desgràcia en qualsevol moment et pot tocar a tu. Cal saber que tampoc és tan definitori ni tan greu. Crec que estaria bé que tothom fos més conscient que la ment també té complicacions. Molt cos sa, molt fitness, però després no cuidem la nostra ment. No és tan complex.

 

"Estaria bé que tothom fos més conscient que la ment també té complicacions"

 

A vegades, les persones amb trastorn de salut mental utilitzen la interpretació com a eina terapèutica. Creus que és una bona eina?
Totalment. La interpretació és súper associativa. Pot semblar el contrari, perquè en el fons deixes de ser tu per ser una altra persona, però no entenem que el procés és invers: si tu no ets tu, no pots ser una altra persona. Si no estàs associada amb la teva realitat humana, amb el fet d’estar aquí i ara, no pots actuar; per tant, requereix una part associativa que ajuda molt a fer que la ment s’alineï amb el cos.

 

Quins consells els donaries?
Fer exercicis que ens ajuntin el cap i el cos. Per exemple, hi ha un exercici d’un teòric japonès que es diu "Entre el cielo y la tierra", on has de sentir que ets una bossa d’aigua i que a poc a poc et deixes caure i puges. En el fons és un exercici que apel·la el cap, la imaginació, però alhora és una vivència física. També recomanaria molta respiració, prendre consciència de l’espai que ocupen el nostre cos i la nostra energia.

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
c/ Bac de Roda, 149
08018 Barcelona
T. 93 834 49 40
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail