"L'humor és la millor manera de trencar tabús i d'acostar-se a la gent"

David Verdaguer 1

Entrevista a David Verdaguer

 

David Verdaguer (Malgrat de Mar, 1983) és un actor versàtil, ha treballat en teatre, cinema i televisió i ha estat molt reconegut per la seva feina (ha guanyat un premi Feroz, un premi Goya i un premi Sant Jordi). El seu últim treball ha estat com a presentador en la primera temporada de Tabús, de TV3, on ha conviscut amb persones amb trastorns de salut mental. Volem saber com ha estat l’experiència i quina és la seva opinió sobre el col·lectiu.

Escrit per: Laura López i Meritxell Vilanova
Fotografia: CCMA

 

L’altra etiqueta: #estràbic

Què és el que et va atraure per acceptar presentar Tabús?
Que s’utilitzi l’humor per parlar de coses de les quals no es parla, i quan se’n parla és sovint amb paternalisme; doncs crec que és la millor manera de trencar aquests tabús i d’acostar-te a la gent, ni com a superherois ni com a pobrets.

 

Creus que funciona el format que planteja el programa de barrejar situacions difícils dels protagonistes amb l’humor?
Feia molt de temps que no feia res com a presentador i per a mi és el format perfecte. Quan m’ho van oferir vaig dir que sí perquè tenia clar que volia ser-hi i que volia tenir control sobre la situació, perquè són temes delicats que ho pots fer molt bé o molt malament. Depenent de com ho facis és un programa o un altre, i estic molt content amb el resultat. Hi ha gent que ho ha entès més o menys però, en general, ha funcionat.

 

"Gran part de la societat no coneix els trastorns de salut mental, i inclús pensen que són inventats: no pot ser que estiguis deprimit, això és que no vols treballar"

 

Creus que tractar amb humor temes delicats com els trastorns mentals pot ajudar a desestigmatitzar-los i a normalitzar-los?
Per a mi l’humor és la manera més seriosa d’arribar al problema. En el programa fem humor amb les persones, no humor de les persones. Convivint una setmana, 48 hores al dia, amb un grup de persones, els acabes agafant carinyo i entens millor els seus problemes. 

 

De totes les experiències que s’han explicat en el programa, amb quines conclusions et quedes?
El més complicat de tenir un trastorn de salut mental és que no es veu, i per això hi ha molt d’estigma. A més, les coses que no es veuen acostumen a donar por, i si a aquesta por li sumes el desconeixement, doncs són malalties molt fotudes. Gran part de la societat no coneix els trastorns de salut mental, i inclús pensen que són inventats: no pot ser que estiguis deprimit, això és que no vols treballar. També m’he quedat amb la importància que té l’entorn, la importància que té per a les persones que vaig conèixer en el programa el fet de tenir un entorn fort i potent que els doni suport. Jo era el primer que tenia prejudicis amb aquest tema, però quan coneixes les coses i passes d’estar lluny a posar-te a prop, la teva visió canvia. Cada programa ha estat un aprenentatge personal per a mi.

 

David Verdaguer 2Fotografia: Eduard Fisa

 

Quin creus que hauria de ser el paper de la televisió i el cinema a l’hora de donar veu als trastorns de salut mental?
Potser el cinema no tant, perquè és ficció i té una pedagogia relativa. Sobretot és el periodisme el que ho ha de fer bé informant i donant veu, perquè quan es parla d’una persona amb trastorns de salut mental moltes vegades es posa una fotografia d’una persona al terra o amb un ganivet a la mà, i això inconscientment et queda i fa que tinguis por d’aquestes persones. El periodisme i les institucions han d’informar i, sobretot, prevenir els trastorns de salut mental. La ficció ha de parlar d’una manera real i versemblant, però també sense oblidar que és ficció i que es pot permetre coses que el periodisme no, perquè com més informació tens menys por tens a les coses. El que tinc clar és que allò important és que es parli dels trastorns de salut mental.

 

En la pel·lícula Los días que vendrán es mostrava l’embaràs d’una parella, però la parella de la ficció éreu tu i la teva parella en la realitat. El rodatge d’aquesta pel·lícula us va ajudar durant l’embaràs o encara us va estressar més?
Va ser com viure dos embarassos, i ens va servir per retrobar-nos amb la parella. En general va ser fàcil, perquè vivíem al mateix edifici que el director. El rodatge va durar un any i mig, ja havíem estat pares quan va acabar, i això també ens va ajudar a estar unes hores fora de casa i desconnectar fent la nostra feina.

 

"La ficció ha de parlar d’una manera real i versemblant, però també sense oblidar que és ficció i que es pot permetre coses que el periodisme no, perquè com més informació tens menys por tens a les coses"

 

La teva carrera professional ha estat sobretot com a actor. T’agradaria tenir l’oportunitat d’interpretar algú amb discapacitat? 
Sí, m’agradaria molt, però ho hauria de treballar molt per no faltar a la veritat. Em sembla interessantíssim, perquè tindria més capes com a personatge, i seria una feinada important.

 

Tant en televisió com en el cinema has interpretat papers d’humor i drames. Com t’has de preparar psicològicament per fer aquest tipus de papers tan diferents?
No soc gaire del mètode Stanislavski, en el meu cas és cosa d’aprendre’s el text i el paper. Jo faig els personatges més físics, és a dir, sobretot intento trobar l’energia del personatge, si és més alt o més baix, i com es mou físicament, que és la part on m’obsessiono més. No soc un actor gaire psicològic, encara que sí que és important l’empatia, intentar entendre el personatge, i això sí que m’ajuda. Una de les coses bones del teatre i de la ficció és entendre què fa i per què fa les coses el personatge.

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
c/ Bac de Roda, 149
08018 Barcelona
T. 93 834 49 40
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail