"Crec que tothom coneix algú amb trastorn de salut mental, i que si algú no ho sap és perquè no li ho han explicat"

Nuria Sole1

Entrevista a Agnès Marquès

 

La periodista Agnès Marquès (1979, Barcelona) va ser la conductora de l’acte de celebració dels 30 anys de Fundació Joia. En aquesta ocasió tornem a parlar amb ella sobre salut mental, i opina que de set anys ençà ha vist una evolució positiva pel que fa a la visibilitat. Actualment presenta el programa de ràdio No ho sé a RAC1, però a més de la ràdio ha passat també per televisió, tant presentant informatius com programes de divers format. La trobem a les llibreries amb Els guapos són els raros i a la Universitat Ramon Llull, on imparteix classes en el Grau de Periodisme.

Escrit per: Meritxell Vilanova
Fotografia principal: Sabor© Frederico Fernandes

 

L’altra etiqueta: #TirarEndavant

Ja fa set anys vas conduir l’acte de celebració dels 30 anys de la nostra entitat, Fundació Joia. Era el primer contacte que tenies amb el món de la salut mental?
No, no era el primer contacte, perquè al final la realitat de la salut mental està molt més estesa del que segurament la societat posa de manifest, però hi ha tota una sèrie de patologies que potser són més desconegudes i d’altres que tenen una gran incidència a la societat i que ens entestem encara a amagar-les. Jo crec que fa set anys això s’accentuava més que no pas ara.

 

Creus que des de llavors la percepció de la salut mental ha canviat?
Tot el que té a veure amb la part menys clínica –ansietat, angoixa– i més de l'entorn sí que ha canviat, i que s’estan trencant tabús que són molt importants perquè són molt quotidians. Pel que fa a la part més clínica, trastorns com la depressió, entesa com a trastorn diagnosticat, es van donant a conèixer, però el que costa més és que es trenqui l’estigma. A poc a poc se’n va parlant, i crec que els mitjans de comunicació i la ficció ho han d’introduir als seus continguts per donar-li visibilitat. Mentre no hi ha visibilitat, en qualsevol cosa que sigui un tabú, és impossible canviar.

 

El tractament de la salut mental en els mitjans de comunicació és l’adequat?
No. S’intenta, i anem millorant. Però és veritat que continua passant, i vull pensar que tenim tots plegats més consciència del que és políticament correcte, que trobo que és horrorós, perquè no hem de fer les coses perquè siguin políticament correctes, sinó per una veritable consciència del que estem fent. Per exemple, no m’explico com podíem parlar abans de "malalts mentals": són persones amb trastorns mentals. Ens passa el mateix amb altres col·lectius afectats per etiquetes: "els MENA". No, hem de dir que són menors no acompanyats. Continuem utilitzant vocabulari que associem d’una manera molt frívola a una sèrie de comportaments que fan que mal interpretem el contingut que té. Fem servir tota una sèrie d’adjectius encara sense ser gaire conscients del mal que fem. Amb el tema de la immigració o les races crec que hem avançat més, i amb la salut mental, no tant.

 

"Mentre no hi ha visibilitat, en qualsevol cosa que sigui un tabú, és impossible canviar"

 

Tens persones properes que hagin patit o pateixin trastorns de salut mental o patiment psicològic?
En tinc, i et diré que tinc alguna amistat de fa molt temps que ho ha verbalitzat fa molt poc. Aquesta persona fa més de vint anys que ho pateix i només en fa tres que m’ho ha dit, i durant disset anys no n’he estat conscient. Òbviament, haurà tingut el seu patiment i no l’haurà pogut compartir amb nosaltres per por que la miréssim d’una altra manera... Però també és simptomàtic que jo durant disset anys no ho he sabut. Des que tinc la informació no ha canviat res més enllà d’oferir-me perquè, si en algun moment, i com qualsevol altra persona que tingui qualsevol altra malaltia, necessita alguna cosa, sàpiga que hi soc. Crec que tothom coneix algú, i que si algú no ho sap és perquè no li ho han explicat. L’ansietat i l’angoixa tinc la sensació que va a més, i això fa que es vagi trencant el tabú. Encara ens costa entendre que a una persona que pateix depressió no li podem dir: 'Vinga, anima’t'.

 

També ets professora a la Universitat Ramon Llull, formant noves generacions de periodistes. El llenguatge inclusiu en els mitjans és quelcom que cal treballar des del primer moment formatiu?
Sí, però no és una qüestió de quin llenguatge utilitzem, sinó que és una aposta periodística. Com decidim tractar tots els col·lectius de la societat és una aposta dels i les periodistes. El que no pot ser és que diguem "malalts mentals" d’una manera innocent. Si ho dius així, assumeix quina aposta periodística estàs fent. Això potser no és tan evident en el cas de la immigració, on hi ha un biaix ideològic al darrere. Sens dubte ha de ser matèria ja a les universitats, perquè pot arribar a passar que no en siguis conscient, perquè has crescut en un entorn on es parla de manera més lleugera. De fet diria que a la facultat no, sinó a les escoles, en això ens han d’educar.

 

AgnesMarques2Sabor©JoanCabacés

 

L’any 2012 vas presentar una edició especial de La Marató de TV3 dedicada a la pobresa i l’exclusió social. Creus que fa falta més consciència social pel que fa al col·lectiu de persones en situació de vulnerabilitat?
Sí. Quan hi ha una situació de crisi aflora molt més aquesta realitat heterogènia i diversa, i els col·lectius més vulnerables es fan més presents. També és veritat que amb una situació com la que estem vivint els últims mesos es demostra que no som una societat especialment solidària. Crec que, davant el risc propi, tendim a ser individualistes. És molt més fàcil ser solidari quan hi ha un cert grau de benestar general que no quan la situació ens porta al límit. Potser és molt utòpic, però hauríem d’intentar que, fins i tot en situació d’extrema gravetat, aquest caràcter solidari que sempre hem dit que tenim també aflorés.

 

Has escrit el llibre Els guapos són els raros, on reflexiones sobre el concepte de 'normalitat'. Què has après amb aquest llibre?
Aquest llibre el vaig escriure a partir del programa de TV3 La gent normal, que precisament el que pretenia era abordar determinats tabús de la societat. Vaig aprendre una cosa que crec que és essencial: mai és tot el que sembla. Diuen que les coses són el que semblen, i no. Hi ha patiments que, fins que no escoltes persones en primera persona, no te’ls pots ni imaginar. El capítol que més em va impressionar va ser el de la depressió, amb el cas d’una noia que tenia depressió recurrent des de feia vint anys i no se’n sortia. I mira, coses de la vida, en aquell mateix programa va venir un metge, que aleshores era el cap de Psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau, i es van conèixer. Ell la va agafar com a pacient per a un programa d’assaig. La noia estava desesperada perquè res no funcionava, i li ha canviat la vida radicalment. Aquesta és una de les coses de les que més m’alegro d’haver fet. Un altre que em va impressionar, i que crec que també és un tabú que s’està trencant, és el de la transsexualitat. Fins que no parles amb una persona trans ets incapaç d’imaginar-te res. No saps què els passa, com ho viuen, no et pots posar a la seva pell.

 

"Encara ens costa entendre que a una persona que pateix depressió no li podem dir: 'Vinga, anima’t'"

 

Has patit mai estrès o ansietat?
Crec que no he patit ni ansietat ni angoixa. Estrès sí, però crec que sense arribar a ser problemàtic, tot i que no sé si això és possible (riu). Sensació de dir 'Compte, que estem arribant al límit', sí. Per sort, he tingut les eines per poder-ho frenar. Ningú està exempt de trobar-se en una situació de no poder-ho frenar en situacions d’ansietat. 

 

Potser tenim tan integrat que l’estrès forma part del nostre ritme de vida que no sabem en quin moment hem de reaccionar.
Exacte. I és que tampoc ens han educat en això! Diria que mai no he tingut un atac d’ansietat, però és que ningú m’ha explicat mai com és. Algú un dia em va parlar per primer cop d’atacs d’ansietat, i arran d’explicar-m’ho jo dedueixo el que és un atac d’ansietat, però no sé com és exactament. 

 

Com has viscut el confinament i la pandèmia?
Ha estat dur per a tothom. Crec que tots i totes hem tingut moments de desconcert total, de patiment, de preocupació, de ganes terribles de plorar, de ganes de riure de tot, de fer ironia... Fer ràdio des de casa és molt complicat, perquè necessites el contrast d’idees amb l’equip, trepitjar carrer, i durant les primeres setmanes estàvem tancats i tancades a casa i ens informàvem amb dades que ens donaven les nostres fonts, però que no podíem contrastar amb l’experiència personal. Treure el cap en antena a dos quarts de nou del vespre després de tot el dia d’estar rebent inputs dolents, amb quin to ho fèiem? És un programa eminentment informatiu, i evidentment estem obligats i obligades a explicar com ha anat el dia, en quina situació estem, però hem d’intentar fer alguna cosa més, acompanyar aquesta gent que fa tot el dia que no surt de casa i està angoixada. Ens vam dedicar a acompanyar la gent i a sentir-nos acompanyats i acompanyades, perquè nosaltres també ho necessitàvem. Crec que això va ser molt important, i una mena de bàlsam.

 

 

Per a més informació sobre Agnès Marquès, contacti amb JVV:
Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.
https://jvv.com.es
Instagram: @jvv_pr

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
c/ Bac de Roda, 149
08018 Barcelona
T. 93 834 49 40
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail