“Crec que poques persones ens escaparem de patir algun cop un trastorn de la salut mental”

Nuria Sole1

Entrevista a Octavi Pujades

 

Octavi Pujades (Sabadell, 1974) és metge de formació i actor de professió, “una mica per casualitat”, ens confessa. Ha passat pel cinema, teatre i televisió, on actualment està rodant la última temporada de la sèrie Acacias 38, però també s’ha atrevit amb la ràdio i amb la narració d’audiollibres. La seva activitat a xarxes socials va enganxar un gran nombre de persones, especialment durant el confinament per la pandèmia de la Covid-19, amb publicacions farcides d’humor i que protagonitzaven ell i el seu pare de 91 anys.

Escrit per: Meritxell Vilanova

Fotografia: Anna Senan 

 

L’altra etiqueta: #curiósiescèptic

 

Vas estudiar la carrera de Medicina però t’has acabat dedicant al món de la interpretació. Què et va fer donar aquest gir?
Va ser una mica per casualitat. Vaig acabar la carrera, em vaig posar a estudiar per fer l'examen MIR i per tenir alguns ingressos vaig començar a fer feinetes de fotografia, de publicitat i va coincidir que em van agafar per una sèrie, la Happy House, l'any 1999. Allà vaig estar-hi treballant 7 mesos i ja vaig veure que era el que m'agradava i vaig dir 'vinga, anem a provar-ho'. Vaig renunciar a la plaça d'especialista, perquè em vaig treure el MIR, i des de llavors mira, fins ara!

Què t’ha aportat a nivell professional i també personal el fet d’haver estudiat Medicina?
Moltes coses. Concretament, per la meva feina, res, però de manera indirecta moltes. Crec que la disciplina que has de mantenir per treure't una carrera com Medicina ajuda en tot a la vida. A part de la feina, crec que les carreres en general, però sobretot les de Ciències, et donen una manera de pensar que és molt adequada i que de vegades contrasta amb el que el trobes fora, sobretot en àmbits artístics. M'ha aportat racionalitat i lògica, crec, que per a mi sempre és d'agrair.

Has tingut relació amb el món de la salut mental?
De fet, jo anava a fer Psiquiatria. Sempre m'ha semblat molt interessant, tant el tema de trastorns de salut mental, trastorns psiquiàtrics, addiccions... Era el que més m'agradava de la Medicina.

“Encara hi ha molt d'estigma, desconeixement i vergonya, tant per a les persones afectades com per a les famílies”

Què és el que t’atreia, en concret?
Quan et dediques a la Medicina evidentment hi ha una vocació d'ajut i d'intentar arreglar el que no està bé en les persones, però conforme vas fent la carrera vas veient que tot és molt especialitzat, potser massa mecànic, pel meu gust. En canvi, al món de la salut mental, el component vivencial de les patologies de la gent era molt important i era el que m'atreia. Una cama trencada és una cama trencada, però una depressió es viu d'una manera molt diferent depenent de l'entorn i de les característiques pròpies de cada persona. Aquesta varietat m'interessava molt.

Quina creus que és la percepció de la societat respecte la salut mental?
Poc a poc va millorant, però mira el que li va passar a l'Íñigo Errejón al Congrés dels Diputats (un diputat del PP li va cridar “Vete al médico” quan va parlar sobre el deteriorament de la salut mental de la ciutadania arran de la pandèmia). Encara hi ha molt d'estigma, desconeixement i vergonya, tant per les persones afectades com per les familiars. Realment ens hauríem de treure una mica aquestes vergonyes i aquestes pors. És part de les patologies que pot tenir tothom. Crec que poques persones ens escaparem de patir algun cop un trastorn de la salut mental en el que ens aniria bé rebre algun tipus d'ajuda o tractament i hauríem d'avançar cap aquí, que no es vegi com una cosa negativa, sinó com un altre trastorn de la salut, que és tractable, curable, i que en cap moment és dolent per se.

instaoctavi

Fotografia: Instagram @octavipujades

El cinema, televisió i teatre poden ajudar a trencar estigmes en salut mental?
Crec que sí. La cultura en general té un component lògic i evident d'entreteniment, però també crec que es retroalimenta de la societat on es genera. Reflecteix el que hi passa, però també ajuda a fer passes endavant que d'una altra manera poden ser molt difícils de fer. A vegades una bona història, d'una forma senzilla i entretinguda, pot fer que un missatge arribi de manera més entenedora i més digerible al gruix de la població que no pas mil campanyes o mil formes més acadèmiques d'intentar transmetre-ho.

Ets una persona molt activa a les xarxes socials, i sempre mostres situacions del teu dia a dia. Durant el confinament vas compartir amb molt d’humor la teva experiència. Com vas viure aquest període?
Estava una mica acollonit, t'haig de dir la veritat, però crec que me n'havia fet una mica a la idea. Cuidar una persona gran i depenent també és bastant esgotador, mentalment. Realment tampoc podíem fer gran cosa més. Sí que és cert que el confinament i l'època post-confinament i en plena pandèmia com encara estem, poquet a poquet et va minant la moral i les forces. També perquè tot i que ara s'ha reactivat una mica tot, a mi em toca treballar, viatjar... I el poder encaixar un intent de vida normal amb una persona gran com és el meu pare, que requereix molta atenció, és realment esgotador.

“Una depressió es viu d'una manera molt diferent depenent de l'entorn i de les característiques pròpies de cada persona”

De fet, veiem com a les xarxes comparteixes imatges amb el teu pare, mostrant el teu dia a dia amb ell, les hospitalitzacions etc. Per què vas decidir mostrar també aquesta part més “privada”?
A les meves xarxes socials intento mostrar una mica el meu dia a dia. Crec que per a les persones que tenim una feina tan relacionada amb la imatge són molt importants, que la gent sàpiga de tu i vegi la feina que fas. Fa falta una certa regularitat per no quedar despenjat. Realment va ser una continuació bastant lògica del que estava fent: quan podia treballar el que reflectia era la feina que estava fent, i de sobte em quedo tancat a casa amb el meu pare i el meu dia a dia era el meu pare i jo. És una faceta privada, i evidentment hi ha moltes coses que no ensenyo ni ensenyaré, però em permet mantenir el contacte amb la gent i gestionar la informació de la manera que jo vull. Sempre des del respecte i l'humor. De fet amb el meu pare ens va ajudar bastant durant el confinament aquesta mena de joc, ens va unir bastant. A més, ell és gran, no surt, i la seva vida és molt monòtona. Qualsevol cosa que el tregui d'aquesta rutina li va molt bé.

Com has viscut a nivell laboral la pandèmia?
Ha estat un bon cop. Sí que és cert que amb el tema de les xarxes socials, a la gent li agradava el que feia i vaig créixer bastant en seguidors. Un cop s'ha reactivat una mica l'economia sí que em van sortint bastantes col·laboracions que econòmicament com a mínim m'han permès aturar molt bé el cop. A nivell laboral, de la meva feina i el que m'agrada, que és actuar, va ser una patacada grossa. A més, a mi em va agafar fent teatre. El teatre no té raó de ser sense un públic, una massa que evidentment no es podia tenir quan va arribar la pandèmia i segueix sense poder-se tenir. Altres sectors de la meva feina, com els rodatges, amb les mesures de precaució i seguretat adequades, s'han pogut reprendre molt abans. Ara ja porto 3 mesos rodant una sèrie. Però en teatre estava fent la gira de El Guardaespaldas, teníem una gira de més d'un any, estàvem omplint pràcticament a tot arreu, i de sobte es va cancel·lar. La productora en principi ho voldria reprendre, però s'han de donar les condicions perquè surti rentable, i això passa perquè es pugui omplir el teatre.

Treballes a Madrid però vas i véns molt per estar amb la teva família. Com gestiones l’estrès i el dia a dia perquè no t’afecti emocionalment?
El que puc! Intento prendre'm-ho tot amb humor. Tinc el carinyo de la meva parella, els meus fills, el meu pare... L'esport per a mi és bàsic per alliberar tensions i per poder desfogar-me, però és inevitable que afecti. Sempre ha estat així: tinc la família a Barcelona, però he treballat molt més a Madrid, amb la qual cosa sempre he tingut aquests desplaçaments per feina, però ara mateix quan vaig a Barcelona és per cuidar el meu pare. El temps que suposadament hauria d'estar descansant, faig el contrari, i poc a poc va passant factura.

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
c/ Bac de Roda, 149
08018 Barcelona
T. 93 834 49 40
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail