"A El foraster m’he trobat amb entrevistats que m’han confessat tenir trastorns mentals"

Quim Masferrer (Sant Feliu de Buixalleu, 1971) ha col•laborat i presentat diferents programes de televisió i ràdio a TV3, RAC 1 i Catalunya Ràdio. És també el fundador de Teatre de Guerrilla, però el programa que li ha donat més fama és El foraster, de TV3. Ara, paral•lelament a l’èxit que està vivint, ens dedica una estona entre poble i poble per parlar amb nosaltres d’un tema molt diferent, la salut mental. La conversa, confessa, l’ha fet reflexionar sobre la situació d’estigma que tenen les persones que conviuen amb un trastorn.

 

quimmasferrer

 

Escrit per: Laura López

 

L'altra etiqueta: #pallasso

 

En el món de la salut mental, molta gent sol posar etiquetes com #bipolar o #esquizofrènic sense saber que arriba a ser una etiqueta negativa que estigmatitza la persona. Quina etiqueta escolliries tu si no poguessis dir-te ­#actor, #director o #presentador?
#pallasso. La paraula pallasso s’utilitza despectivament i com a insult i jo l’ofici de pallasso l’admiro completament. M’agrada dir que sóc un pallasso perquè el que fa un pallasso és riure’s de si mateix. Les persones en essència fem coses ridícules i el que fa el pallasso és això, ensenyar les ridiculeses humanes i riure’s de si mateix.

 

Tens alguna experiència amb la salut mental?
He donat suport a la Diputació de Barcelona i a un programa de ràdio portat per persones amb trastorns, però personalment no, encara que crec que tots, qui més qui menys, tenim algun tipus de trastorn de salut mental, i moltes vegades de manera inconscient.


Has representat mai una obra sobre salut mental o en què el protagonista tingués algun problema psicòtic?
He fet l’espectacle Temps, que tornarà aquest setembre a Barcelona, on es posa a l’escenari un personatge que sap que li queda una hora i mitja de vida, i aquesta situació tan extrema és un procés determinat, i el teatre et permet això. Hi ha un cronòmetre a escena i ell va veient que cada cop li queda menys. El que a mi m’interessa és saber què li passa a aquest home pel cap en aquests moments. Espero que no sigui una pregunta que m’hagi de fer mai, però el teatre el que et permet és posar-te a la pell d’aquest tipus de personatge.

 

quimmasferrer2


Què sents quan interpretes un personatge al qual només li queda una hora i mitja de vida?
El que et succeeix és un cúmul de sensacions molt bèsties, perquè toques la mort tan de prop que també toques la bogeria i la por. T’ofereix un ventall molt ampli de diferents estats anímics i mentals. No és exactament un personatge amb trastorn mental, però sí que passar per una situació tan extrema pot portar una personar a tenir un trastorn.

 

T’atreviries a protagonitzar o dirigir una obra d’aquest tipus?
Mai no m’ha vingut al cap, però em sembla un tema molt interessant. A El foraster, on fem moltes entrevistes, m’he trobat algun cas que l’entrevistat m’ha confessat obertament que té un trastorn mental. Fins i tot alguna persona m’havia especificat que s’estava medicant perquè tenia esquizofrènia i depressió. Precisament amb aquest perfil de gent, el que hem de fer és no deixar d’emetre-ho.


T’has trobat en la situació en la qual una persona d’un poble petit té menys impediment per dir que té un trastorn que una persona de ciutat?
En petites comunitats tot és molt més gran, és una contradicció. En un poble petit la solidaritat és més gran, l’amistat és més gran perquè tothom es coneix, i l’odi també és més gran. Potser això fa que la generositat a l’hora d’explicar-se també sigui més gran. I per això, quan la gent d’un poble petit es posa davant d’una càmera, tot ho fa més gran perquè són els protagonistes, i si hi ha una persona amb trastorn que tothom la coneix potser ho hauran tolerat més. Als pobles petits hi passen coses grans.


Com es veu i es tracta el tema de la salut mental al teatre i a la televisió?
La gent del teatre tenim molts pardalets al cap, i això és part d’aquesta part pública que té la nostra feina. Conec molts companys que fa trenta anys que fan teatre i que de cop i volta els apareix la por escènica. Al principi, quan estava a Teatre de Guerrilla, hi va haver una època que em marejava i vaig anar al metge i estava bé de salut, però tot era per l’estrès que portava a sobre i que al llarg del dia no em dedicava ni mitja hora per a mi mateix.

 

quimmasferrer3


Quines tècniques utilitzes perquè a la teva feina no li afecti la teva salut mental?
Inconscientment segur que he passat per moments d’estrès i d’angoixa. El teatre és una professió en la qual tens moltes persones que et van a veure expressament i sempre tens por i pressió, i evidentment en alguns moments necessites punts de fuga, com en el meu cas és fer esport, perquè fent esforç físic deixo reposar la ment una estona.


I com et sents un dia abans d’actuar?
Un dels problemes que tinc és l’obsessió, perquè uns dies abans d’una actuació no puc pensar en una altra cosa, estic cuinant i pensant en l’obra, i així amb tot el que faig. Vulguis o no, això també és una mena de trastorn. A mi m’agrada pensar a fer feina quan estic fent feina, però en el meu temps lliure m’agradaria no haver d’estar pensant en la feina. La teràpia que vaig seguir va ser anar a caminar descalç una hora llarga sobre sorra o gespa. 


Què pensaries d’un personatge famós que sortís de l’armari i digués que té un problema de salut mental?
Una notícia així hauria de ser la normalitat. Dir que has passat per aquesta situació hauria de ser el normal i s’hauria de dir obertament. Les persones que tenen una vida més pública són més propenses a tenir aquests trastorns que altres gremis. Com que és una cosa normal que li pot passar a qualsevol, crec que el normal és dir-ho. Tot això és un tema social, quaranta anys enrere també hi havia estigma contra els divorciats, una dona divorciada era mal vista, i hi ha hagut una evolució més positiva. Així que en salut mental encara queda molta feina per fer.


Fa un temps va sortir la notícia que l’actor Roger Pera va haver de deixar Germans de sang per depressió. Què en penses?
La clau d’això és tractar el tema amb normalitat. Ell no es trobava bé i el primer que has de fer en aquesta situació és acceptar-ho i prendre mesures. En el cas del Roger, crec que tothom el segueix admirant exactament igual, segur que ningú tindrà cap tipus de reacció negativa perquè ara tingui aquest problema, al contrari, el que esperem tots és que es posi bé, amb les seves facultats màximes, i que torni una altra vegada a la seva feina. Hi hauria d’haver un gran actor o actriu o un polític que digués que té un trastorn per aconseguir la normalitat en tot aquest procés.

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
c/ Bac de Roda, 149
08018 Barcelona
T. 93 834 49 40
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail