“Si jo al meu programa no puc parlar de la salut mental tranquil·lament és perquè no s’ha normalitzat”
El comunicador Vador Lladó (Mataró, 1971) és presentador i director del programa de ràdio matinal ‘Fricandó Matiner’ de RAC105 des de fa més de 10 anys. Explica que en un programa transgressor com el seu es fa humor amb molts temes, “però sempre que no siguin problemes d’altres persones, com la salut”, diu. L’han proposat per a presentar el nou programa de tardes de TV3 després de l’estiu i afirma que sent pressió per aquest nou repte, tot i que encara no en pot explicar gaires detalls.
Llegeix més... 1 comentari
Ivan Labanda (Barcelona, 1980) compleix totes les característiques per ser definit com a polifacètic. El coneixem per la seva trajectòria al teatre, en musicals, a la televisió i la ràdio, però té una qualitat que destaca per sobre de la resta i que l’ajuda a portar un ritme de vida on no hi ha quasi estones per a la desconnexió: la seva capacitat organitzativa; segons ell, l’eina que té “per mantenir el nivell d’estrès a ratlla”.
Lídia Heredia (Badalona, 1971) és periodista i actualment presenta el programa Els Matins de TV3. És una persona conscienciada amb la salut mental: aquest any ha estat mestre de cerimònies en la celebració del Dia Mundial de la Salut Mental de Fòrum Salut Mental, i durant la seva vida laboral ha tingut contacte moltes vegades amb el sector de la discapacitat, com quan va presentar al 2008 La Marató de TV3. A més, a nivell personal, també ha viscut de prop casos de salut mental i és conscient que els trastorns ens poden afectar a tots i a totes.
Màrius Serra (Barcelona, 1963) és escriptor, periodista, traductor, enigmista, presentador de televisió i actualment presenta l’espai Enigmàrius a Catalunya Ràdio. La seva vida està plena de novel·les, relats, jocs de paraules, articles i mots encreuats, i ha tingut una relació estreta amb el món de la discapacitat arrel de la malaltia del seu fill Lluís. Malgrat haver passat per l’experiència de perdre’l, diu que la clau per sortir endavant ha estat «mantenir-ne la memòria i no dramatitzar». Aprofitem la saviesa que té amb les paraules per conèixer la seva opinió sobre la salut mental i la relació d’aquesta amb la llengua.
Ja fa molt temps des que Berto Romero (Cardona, 1974) va cantar «Tunéame, doctor» en un dels programes d’Andreu Buenafuente, on el vam poder gaudir en la seva faceta d’humorista i guionista. Des de llavors ha començat una carrera que no para de créixer. Parlem amb ell sobre salut mental mentre encara està passant la ressaca d’Ocho apellidos catalanes i es prepara per a la que vindrà amb la seva última pel·lícula, El pregón. Creu que la millor forma de contribuir a la sensibilització en salut mental és «parlant-ne obertament», i així ho ha fet.
Sònia Cervantes (Barcelona, 1974) és una de les psicòlogues més mediàtiques de l’Estat espanyol després d’haver passat, durant set temporades i un capítol de la vuitena (encara per estrenar), pel famós programa de Cuatro Hermano mayor. Ara que ja es considera l’expsicòloga d’aquest espai, ens explica que per ella va ser com una «teràpia televisada» que ha servit per mostrar com són els fills i les filles de la societat del benestar.
L’Ada Parellada (Granollers, 1967) es defineix com una persona activa i incansable. La coneixem pel seu restaurant, el Semproniana, però està molt present en els mitjans de comunicació difonent l’estil de vida saludable i ha escrit diversos llibres de receptes. L’Ada obre a la revista Joia les portes del seu restaurant per conèixer la seva experiència amb la salut mental i la seva manera d’unir cuina i educació.
Pau Poch (El Masnou, 1993) és actor de teatre, cinema i televisió, una carrera que va iniciar de ben jove. El seu alter ego a la sèrie Merlí de TV3, on el podem veure actualment, és l’Ivan, un adolescent que pateix agorafòbia. Afirma que interpretar aquest paper l’ha ajudat a sensibilitzar-se sobre els trastorns mentals. La seva tasca de preparació per a interpretar el personatge ha sigut molt profunda a causa de la responsabilitat i respecte que sentia pel paper.
Reconèixer a un artista per la seva obra a vegades no és fàcil però aquest problema no existeix si parlem de la Pilarín Bayés (1941, Vic). Els seus dibuixos han il·lustrat gran part de la nostra infància i adultesa, i les cares rodones dels seus ninots ja formen part de la nostra vida. La Pilarín és una dona que ha entregat la seva carrera a divulgar a través de les il·lustracions i per això, en acabar la conversa ens diu: “Penso parlar amb l’editorial per veure si fem un tema sobre salut mental”. És un tema que a casa l’han viscut de prop i creu que el més important “és saber demanar ajuda”.
Ona Carbonell (Barcelona, 1990) és actualment la capitana de l’Equip Espanyol de Natació Sincronitzada. Va entrar a l’equip als 14 anys i, fins avui, ha competit en tres mundials júnior, cinc mundials absoluts, dos preolímpics i els Jocs Olímpics de Londres 2012. Té una vida molt planificada, però que li permet gaudir tant del seu treball com de la família, els amics i els estudis. Mai no ha patit un problema de salut mental, però, si algun dia el tingués, intentaria deixar-se ajudar.
Òscar Dalmau (Barcelona, 1974) és locutor, guionista i presentador de ràdio i televisió. Actualment codirigeix el programa de ràdio La competència a RAC1, presenta el concurs El gran dictat i, fins l’any passat, posava la veu en off al programa Caçadors de bolets, tots dos a TV3. Creu que als mitjans hi ha «una certa estigmatització» de les persones amb trastorns de salut mental, però també pensa que hi ha molta gent afectada que «ho amaga especialment a l'àmbit laboral».
Aina Clotet (Barcelona, 1982) és actriu, guionista i directora, i ha treballat en cinema, teatre i televisió. Filla del doctor Bonaventura Clotet, especialitzat en la investigació sobre el VIH, i germana del també actor Marc Clotet, Aina és una persona molt compromesa en la seva vida laboral i social. Ha participat en diverses campanyes solidàries i ha donat suport al moviment 15M. Creu que «caminem cap a un món més just, solidari i tolerant», però que la societat encara «necessita caminar molt cap a la tolerància i la integració».