Nova llei amb antigues escletxes o un model propi català?

brecha

A Catalunya hi ha 590.629 empreses i, segons dades de l’Observatori d’Empresa i Ocupació de 2013, només l’1,23% d’aquestes empreses tenen més de cinquanta treballadors, és a dir, només 7.285 empreses catalanes han de complir amb l’antiga Llei d’Integració Social del Minusvàlid (LISMI), actualment unificada dins la nova Llei General de les Persones amb Discapacitat. Aquest text, criticat pel sector català per eliminar la prioritat d’inserció laboral en el mercat ordinari, està a punt de celebrar el seu primer aniversari, i el debat torna a obrir-se: la solució passa per crear un model propi d’inserció laboral català o per adaptar-nos a la nova llei?

 

Escrit per: Beatriz Castillo


El debat sobre el funcionament del model d’inserció laboral no és un debat nou; l’Administració pública, les empreses, els centres especials de treball (CET) i les empreses d’inserció fa temps que plantegen diferents formes per poder complir amb una antiga llei, com és la LISMI, que sembla tenir escletxes, segons indica a la revista Joia el director general d’Economia Social de la Generalitat de Catalunya, Xavier López, que remarca dues escletxes significatives: pagar el 50% del salari mínim interprofessional (SMI) a qualsevol persona amb discapacitat que estigui en un CET i alhora pagar la bonificació de la Seguretat Social. Això ha provocat l’existència de CET sobrefinançats», i també que hi hagi empreses que es pensen que hi ha tres formes de complir la llei, una d’elles amb les mesures alternatives; i això no és així, perquè només hi ha una forma, i és la contractació laboral».

 

La directora de Relacions Laborals i Polítiques Socials de PIMEC, Jana Callís, explica que no tenen cap informe fet per la patronal on s’indiqui el percentatge d’empreses catalanes que estan complint amb la llei. Tampoc és una dada fàcil de saber per al Departament d’Empresa i Ocupació, però López creu que «totes les empreses l’han de complir, i per a això estan les inspeccions de treball». El 2013, el seu departament va realitzar 723 inspeccions de treball, cosa que va permetre contractar, entre infraccions detectades i requeriments d’esmenes, 365 persones amb discapacitat al llarg de l’any; «per tant, les inspeccions funcionen», explica.

El terme inspecció de treball no agrada gaire a PIMEC, que creu que, més que endurir les inspeccions, “és més útil invertir més temps a donar a conèixer aquesta norma», una llei amb més de trenta anys de trajectòria però sobre la qual, segons Callís, encara hi ha molt desconeixement per part de les empreses.


Leandro Tacons, membre de la Taula de Centres Especials de Treball Socials, creu que “com a informació pública hauria d’estar disponible el llistat de les empreses que estan complint amb la llei, igual que es pot saber les que estan ara al corrent de pagament de la Seguretat Social». Tacons explica que a vegades han trobat empreses que no estan complint la llei però gaudeixen «de tot tipus d’avantatges».

 

Mesures alternatives
Xavier López confia en el compliment de la llei. De fet, tot i que creu que hi ha un alt nivell de compliment al país, «voldríem que el compliment es decantés més per la fórmula originaria, que és la contractació i no les mesures alternatives», remarca. La normativa d’integració laboral, però, troba López que juga en contra perquè emana de legislacions estatals i la Generalitat es dedica a «gestionar sobre la base d’aquesta normativa. Si no podem modificar la normativa difícilment podrem fer canvis en profunditat; només parcialment, i això ja ho estem fent».

 

La confederació CONACEE, de centres especials de treball, va fer el setembre una proposta a la Generalitat de Catalunya durant la presentació de l’informe Baker&Mckenzie sobre els CET, encarregat per la mateixa confederació. En aquest cas la proposta consistia a canviar les mesures alternatives en facturació de l’IPREM perquè es tradueixi en un lloc real de treball en un centre especial de treball, si realment aquest lloc no es pot crear a l’empresa ordinària. López creu que aquesta seria una mesura a tenir en compte, però s’hauria de parlar més de CET que donessin serveis «on el contingut de mà d’obra és més intens, perquè, si el que fem és comprar paper a un CET, quant paper hauríem de comprar per saber els llocs de treball que està generant aquesta compravenda comercial?».

 

A banda d’aquestes propostes, a la directora de Relacions Laborals i Polítiques Socials de PIMEC li agradaria que es fes més pedagogia i que es formés millor les empreses sobre les mesures alternatives, «i que tot aquest ventall de possibilitats», amb referència al compliment de les mesures alternatives mitjançant contractes en CET, donacions a fundacions o patrocinis, «s’ampliés a altres accions per sumar, perquè les mesures alternatives només es poden aplicar en aquelles empreses que econòmicament tenen els recursos suficients per fer-ho, perquè al final és una despesa econòmica i punt».

 

tarrosdinero

 

La gestió dels incentius
L’equilibri entre els incentius que es donen als centres especials de treball i els incentius que es donen per a la contractació a les empreses és un altre punt a debat en el sector: «Si mirem els mitjans que s’han dedicat per a la integració laboral d’aquestes persones, una part molt important ha anat a parar als CET, i potser s’hauria de mantenir un cert equilibri perquè, si no, hi ha una contradicció entre el que volem fer i on posem el diners», diu Xavier López.

 

L’informe Baker&Mckenzie indica que no hi ha fonament estadístic que permeti mantenir un suport econòmic més gran per a les persones amb discapacitat i especials dificultats per sobre de les que només tenen discapacitat; una sentència amb la qual no claudica López, que troba que «l’informe no aguanta una anàlisi gaire profunda, perquè hi ha molts exemples on determinats perfils en determinats oficis poden tenir més productivitat que una persona que no té dificultats. I si a això hi afegim bonificacions i SMI es genera una perversió del sector, perquè legalment pot haver-hi centres especials de treball que es dediquin a contractar aquests perfils». Aquesta és una altra de les escletxes de la llei que assenyala Xavier López.

 

La proposta que fa el Govern català és molt clara, però encara sense capacitat normativa: incentius graduals que serveixin per finançar el diferencial entre la capacitat de la persona i la capacitat desitjada. Així és podria graduar el SMI i «seria més just que la linealitat que hi ha ara». Això, juntament amb la teoria de la motxilla que té cada treballador amb discapacitat, voldria dir que aquests incentius «se’ls emporta la persona amb discapacitat on vagi a treballar» i no es queden al centre especial de treball on estava. Un sistema que, segons indica el director general d’Economia Social, permetria utilitzar un pressupost semblant a l’actual, mantenir els llocs de treball que hi ha ara i promoure la contractació.
Una proposta amb la qual està d’acord la Taula de CET Socials, que creu que aquesta graduació «facilitaria que no hi hagués perversió en el sistema»,i demana fugir del terme especials dificultats per parlar de necessitats de suport, «perquè de persones amb especials dificultats n’hi ha moltes, com els immigrants o les persones majors de 45 anys».

 

Pont entre mercat protegit i ordinari

Segons dades de l’informe de 2013 d’UGT de la Secretaria d’Estat del Benestar i Treball, només hi ha un trànsit entre un 1% i un 5% de l’empresa protegida a l’empresa ordinària. El Departament d’Empresa i Ocupació reclama que aquests números creixin: «L’empresa protegida en bona part ha de ser molt més de trànsit i de pont cap a l’empresa ordinària, perquè el dipòsit dels centres especials de treball no pot ser infinit i tenir l’aigua estancada». Una sentència amb la qual no està d’acord la Taula de CET Socials: «Pressuposar que els CET sempre seran un lloc com de dipòsit d’aigua no és real, perquè per una banda entra l’aigua, però per l’altra no surt amb tanta facilitat, perquè el moment no es l’adequat o el nivell de capacitació de la persona no és el suficient en aquell moment».

 

Segons Tacons, el tema és controvertit, perquè sempre es diu que els CET han de ser un lloc de trànsit, però «els centres especials de treball són empreses, i com a empreses socials estan vinculades al fet que la decisió de la persona de treballar en una empresa sigui totalment lliure». Tacons afegeix que «hi ha persones que volen treballar en empreses socials fins a la jubilació per diferents motius que no són els salarials; en aquest cas, decideixen voluntàriament romandre a l’empresa”. A banda d’aquesta posició, opina que la nova Llei de la Discapacitat ha acabat amb «la prioritat de realitzar la inserció laboral a l’empresa ordinària i deixar així el treball protegit a les persones amb especials dificultats d’inclusió laboral, com feia la LISMI», una situació que creu que s’agreuja pel context actual d’atur, en el qual les persones amb discapacitat però sense especials dificultats «haurien d’anar a una empresa ordinària però es queden amb els llocs de treball dels CET».

 

Un model català d'inserció laboral
Aquest increment del trànsit entre protegida i ordinària formaria part, explica Xavier López, d’un possible model propi d’inserció laboral català, on es posaria la persona amb discapacitat al centre amb l’objectiu de la seva ocupabilitat «a l’empresa ordinària, però amb elements com els centres especials de treball» i, afegeix, amb una professionalització més gran de les entitats i més col•laboració per part de les empreses; i encara, «segurament, amb submodels amb aspectes singulars, com seria en els casos de salut mental, un dels sectors més emergents».

 

Un model en el qual Tacons aspira que no hi siguin les agències de col•locació per a persones amb discapacitat: «Nosaltres, per convicció, creiem que Catalunya ja disposa d’un model contrastat i amb evidències d’eficiència i eficàcia cap a l’empresa ordinària». Tacons afegeix que és un model «d’itinerari que està destinat que no siguin insercions estanques, tal com fan les agències de col•locació, que només realitzen la inserció i no permeten el procés posterior de seguiment al procés, la permanència en el lloc de treball i la promoció».

 

checklist

 

Pros i contres de l'actual llei

 

Pros:
* La llei General de la Discapacitat unifica l’antiga LISMI, la LIONDAU i la Llei 49/2007, i amplia la definició de discapacitat.
* Reconeix noves formes de discriminació i estableix sancions específiques, encara que no incrementa les existents.
* La llei garanteix que la discapacitat estigui contemplada i integrada en tots els àmbits d’actuació política.
* L’Administració exigeix el compliment de la Llei a les empreses per a contractacions
i licitacions.
* La continuïtat de les inspeccions de treball permetrà continuar creant llocs de treball tal com ha passat el 2013, en què es van crear 365 llocs nous de feina per a persones amb discapacitat.

 

Contres:
* La Llei General de Discapacitat és una llei que emana del poder central i la Generalitat només pot fer de gestora.
* La Llei elimina la prioritat d’inserció en el mercat ordinari; això genera que els CET contractin persones amb discapacitat que haurien de tenir cabuda en el mercat ordinari, per no col•lapsar el mercat protegit destinat a persones amb discapacitat i especials dificultats.
* La no-diversificació dels incentius econòmics provoca perversió en el sector amb l’existència de CET sobrefinançats que contracten personal amb discapacitat però tenen una productivitat més alta en determinats llocs de treball i alhora mantenen les bonificacions econòmiques i el SMI.
* Hi ha abús per part de les empreses quan interpreten que les Mesures Alternatives són una tercera forma de complir amb la Llei.

 

La llei de Trias Fargas
La nova Llei General de les Persones amb Discapacitat ha fet desaparèixer l’antiga LISMI, la qual ha quedat unificada en aquest nou text, una llei amb arrels catalanes gràcies a la tasca feta pel diputat català Ramon Trias Fargas, que va presidir la comissió parlamentària que durant dos anys es va encarregar de treballar-ne en l’elaboració, escoltant famílies i professionals que treballaven en aquell moment en l’àmbit de la discapacitat.
Abans, però, que Trias Fargas fos president d’aquesta comissió, el 1980, va tenir un fill amb síndrome de Down, i va escriure una carta al diari ABC preguntant-se per què el Parlament de Catalunya no havia aprovat encara una llei per a la discapacitat.


Fruit dels anys i del fet de veure com les empreses amb més de cinquanta treballadors no complien el 2% reservat per a treballadors amb discapacitat, el 1997 van arribar les Mesures Alternatives i els mecanismes de control, encara que realment no es van poder aplicar fins l’any 2000. Aquesta va ser la solució que el Govern central va trobar en aquell moment per promoure el compliment d’una llei que no acabava de solucionar la integració laboral de les persones amb discapacitat.

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
Avinguda Josep Tarradellas, 19-21
08029 Barcelona
T. 93 452 04 67
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail