Trastorns de l’alimentació, patrimoni de ningú

alimentacio

Crèiem que l’anorèxia era patrimoni dels adolescents, però en l’última dècada aquest trastorn de la conducta alimentària (TCA) ha saltat la barrera generacional i s’ha colat en la vida de milers de dones joves i adultes. Durant molts anys s’ha cregut que el problema afligia principalment les noies i un percentatge menor de nois, però les dades aportades els últims anys presagien un canvi de tendència que ja s’està complint.


Escrit per: Patricia Matey


Sara va començar a tenir els primers símptomes d'anorèxia als 15 anys; ara, amb 41 anys, és voluntària a l’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia de Catalunya (ACAB). «Durant més de vint anys no vaig creure que tenia un problema, sinó una opció. Era la meva forma de viure i només ho sabia jo. Gràcies a això vaig tenir el meu primer xicot, així que mai no vaig posar en dubte l’efectivitat del meu pla. Quan vaig passar dels trenta anys va començar a pesar-hi molt el fet de saber que estava enganyant les persones que m’envoltaven. Jo no era el que elles veien. Un dia, en un grup terapèutic, fent una dinàmica, ens van preguntar qui s’atrevia a confessar un secret. Jo feia temps que volia desprendre’m del meu tresor més ben guardat i ho vaig confessar. A partir d’aquí, en vaig fer partícips la meva mare i la meva parella i ens vam posar en marxa. Sempre creia que era com confessar que havia matat algú; un cop ho has fet, millor dir on és el cadàver i col•laborar amb les autoritats», explica.


Sara afirma que mai no va saber de ciència certa quin va ser el motiu que la va portar a patir trastorn alimentari. El que sí va saber identificar, diu, són els factors que la van portar a refugiar-se en ell: «El meu perfil era el d’una noia molt exigent, amb uns resultats acadèmics mediocres, i bastant solitària. Sempre vaig tenir la sensació d’anar per darrere de les noies que coneixia, i vaig aprendre a conviure amb la idea de ser menys que elles. A més, vaig ser tardana en tot: a venir-me la regla, a anar a les discoteques i a sortir amb un noi», explica. Sara va pensar que el que havia de fer era modificar la seva figura. «Havia d’estar prima i necessitava moltes corbes per agradar, i buscava el reconeixement per part de tothom i també a casa». La seva autoestima, relata, «no era per tirar coets, per la qual cosa aquesta fita personal era el que necessitava per sentir-me en la línea de sortida i en les mateixes condicions que la resta de noies».


El 2009, la doctora de capçalera va derivar Sara al departament de trastorns alimentaris de l’Hospital de Sant Pau a Barcelona. Hi va acudir amb la intenció de curar-se a mitges, deia, perquè un cop va fer públic el seu problema el va relativitzar. Al cap d’un any estava donada d’alta, però a poc a poc va tornar a l’única forma de viure que coneixia i que li permetia relacionar-se amb les altres persones. Sara recorda com, el 2011, va tornar a entrar a la unitat de trastorns alimentaris de Sant Pau. Aquest cop, amb la intenció de curar-se i de no fer marxa enrere: «Jo mateixa vaig demanar l’ingrés voluntari a l’hospital de dia, en el qual vaig estar vuit mesos. Els metges van ser fonamentals: gràcies a ells comprens que aquesta no és una opció de vida, és un trastorn. T’hi aferres fort, et poses a lluitar, i ells t’impulsen perquè confien en tu». També guarda unes paraules per a la seva família: «Juga un paper fonamental; un cop han entès que es tracta d’un trastorn tota ajuda és poca, els estic profundament agraïda».


Menopausa i ruptura de parella
El cas de Sara es va iniciar a l’adolescència, però les persones especialitzades cada cop detecten més l’aparició d’aquest tipus de trastorn a l’edat adulta. De fet, coincideixen en el fet que l’aparició del trastorn en l’edat adulta es deu a tres possibles escenaris: els casos de dones que tenen el trastorn des de l’adolescència i han aconseguit mantenir-lo ocult, els de dones que van patir anorèxia a la joventut, van superar-la i hi tenen una recaiguda i en tercer lloc, encara que es considera menys freqüent, els casos de nova aparició. A això cal sumar, segons indiquen, situacions de risc: èpoques de festeig, durant l’embaràs, després del naixement del nadó i amb l’arribada de la menopausa. 


El psiquiatre i terapeuta familiar del servei de Psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau, José Soriano, explica que, actualment, «la prevalença dels TCA s’estima en un 5%. La demanda als centres assistencials de trastorns alimentaris ha continuat augmentant encara que s’han posat en marxa nous dispositius». Soriano apunta que el seu servei és per a adults i que entre ells hi predominen les persones adultes joves (entre 18 i 24 anys) que comencen a desenvolupar el trastorn i persones més grans (entre 28 i 34 anys) que presenten recaigudes, la immensa majoria dones.


El doctor confirma que l’arribada de la menopausa i els canvis físics que comporta «són un factor de risc per a moltes dones. També ens estem trobant que un dels factors que més predisposen a aquest tipus de trastorns és la ruptura de la parella, la mort del cònjuge i la marxa dels fills o les filles de casa», insisteix. La Fundació AARP d’Estats Units remarca en el seu web que la menopausa arriba a les dones en un context cultural «orientat a la joventut, i que abraça la idea que l’envelliment i els quilos de més s’han de combatre com sigui».

 

alimentacio2


L'embaràs
El 2008, alguns mitjans de comunicació d’Estats Units van encunyar un nou terme: pregorèxia, que tracta de descriure les dones embarassades que redueixen la ingesta calòrica i s’excedeixen en la pràctica d’exercici amb la finalitat de controlar l’augment del seu pes durant la gestació. De fet, una enquesta realitzada a Anglaterra a dones embarassades entre el tercer i el setè mes de gestació va constatar que la prevalença d’algun trastorn de l’alimentació durant aquests nou mesos és quasi del 12%. 


El doctor Soriano s’alegra que «cada cop més hi hagi menys tabús per parlar d’aquests temes i que les pacients sol•licitin més ajuda», tot i que creu que el problema pot residir en l’accés als tractaments. Segons Marta Andújar, col•laboradora de serveis interns d’ACAB, «és factible i ràpid a la consulta privada, però a l’atenció pública no». L’itinerari a la sanitat pública, segons explica Andújar, és: metge o metgessa de capçalera, centre de salut mental o persona psicòloga d’atenció primària i, finalment, possible derivació a la unitat especialitzada.


Aquests itineraris representen en temps una mitjana de tres a quatre mesos, en els quals les símptomes tendeixen a agreujar-se, i «a això se suma a vegades la dificultat en el diagnòstic precoç, quan la persona no presenta signes físics clars, per la qual cosa provoca un retard en les derivacions oportunes», puntualitza la col•laboradora d’ACAB.


Un cop salvades aquestes barreres, les pacients rebran un tractament que, segons el psiquiatre de Sant Pau, «segueix tenint les mateixes basses: dietètic-nutricional, psicològic i social, amb la recuperació ponderal com a condició indispensable. Desafortunadament, no s’ha desenvolupat cap nou tractament que hagi suposat una revolució, encara que s’està provant amb la musicoteràpia, el mindfulness i les tècniques de meditació».

 

El pes de la moda
El seu nom i el seu rostre encara avui, segurament, són reconeguts per la majoria de la població, perquè engloben en si mateixos la crueltat d’un trastorn ignorat per la societat però a la vegada consentit veladament. És la història de la model italiana, ja morta, Isabelle Caro. Isabelle mesurava 1,65 d’estatura i pesava 30 quilos, i el seu salt definitiu a la fama es va produir quan va posar per al fotògraf Oliviero Toscani per a la campanya publicitària anomenada «No anorèxia». Patia el trastorn des dels 13 anys, als 20 va tenir el seu primer ingrés i va morir als 28.


Encara que la indústria de la moda s’ha pronunciat contra l’anorèxia i l’extrema primesa tant en les models que exhibeixen les seves tendències com en les seves mateixes botigues, el cert és que, com diu el psiquiatre José Soriano, de l’Hospital Sant Pau, «la moda continua jugant un paper fonamental en el desenvolupament dels TCA, perquè els missatges continuen sent bàsicament els mateixos que abans, equiparant el fet d’estar prima amb l’èxit». El psiquiatre reconeix que entre els seus pacients hi ha una model «que diu que la majoria de companyes de professió tenen problemes alimentaris: o vomiten o, directament, no mengen. És el preu a pagar per aquesta professió, i admet que fins que no es retiri tindrà problemes amb el menjar».


A l’Estat espanyol van tornar a saltar les alarmes el 2013 quan la firma de moda Mango va llançar una línea de roba per a talles grans que s’inicia a la 40 i finalitza a la 52, la col•lecció «Violeta by Mango». Aquesta col•lecció va provocar una allau de crítiques a les xarxes socials, exigint que no es consideri la talla 40 com una talla gran, tal com el Ministeri de Sanitat va establir el 2007, advertint que es considera talla especial a partir de la 48 i no de la 40.

 

Nota: No hem esmentat el nom real de la testimoni afectada per anorèxia a fi de preservar la seva intimitat.

 

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
Avinguda Josep Tarradellas, 19-21
08029 Barcelona
T. 93 452 04 67
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail